Bloc d'en Carles Caballero

PSC?

2011-09-26T18:47:00.000+02:00

Hi havia votants catalanistes del PSC. Cal dir-ho i reconèixer-ho. Aquí els estrategues deNicaragua la van cagar ben cagada. Dominaven el partit, i miraven amb menyspreu els seus companys catalanistes, que hi eren. Feien una reflexió molt íntima: A nosaltres ens voten a Santa Coloma de Gramanet, a Sant Adrià i a Badalona, a Nou Barris i al Carmel. Interna i íntimament, parlaven dels companys catalanistes com “los catalanes”. Prou doncs, de prevendes. I en Montilla va ser candidat. I na Chacón és candidata. Tanmateix, va resultar que també els votaven a l'Eixample, al Centre de Terrassa i a Santa Coloma de Farners.
El PSC va obtenir, a les eleccions al Parlament de 1999, 52 escons. Al novembre de l'any passat n'obtenia 28.
El més que trillat catalanisme del PSC ha desaparegut, i amb ell 24 escons al Parlament. De fet, quan Chacón parla en català després de 4 anys com a ministra de defensa d'Espanya, hom hi veu estètica buida de fons. Les proves de l'estètica en substitució del fons ens les han donades abastament durant 4 anys de votacions contradictòries al Parlament i al Congreso. Quan ha calgut escollir; i ha calgut, han escollit Espanya.
Hi ha, a més a més, un altre factor preocupant per a la pròpia raó de ser d'una opció política com el PSC. Malgrat que alguns encara s'entestin en qüestionar l'existència de dretes i esquerres, existeixen: Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.
En aquest sentit, el PSC ha format i forma part d'un govern i d'un altre partit, el PSOE, que ha aplicat durant 4 anys un programa econòmic i social de manual, però de manual neoliberal, fins al punt d'haver provocat una vaga general; fins al punt d'haver promogut una reforma constitucional aplaudida pel PP, que se'n feia creus; fins al punt de ser lloat pels diversos governs europeus de dretes.
Per què dic tot això? Perquè convindria no caure en algunes trampes ja tastades. Perquè l'error no va ser l'estratègia, sinó la tàctica. Perquè existeix l'espai. Perquè nosaltres ens diem Esquerra Republicana de Catalunya.

Acampades i política

2011-05-20T15:51:00.001+02:00

Hi ha, abans i durant una campanya electoral com la que ens ocupa, diversos arguments que, a diferència de la famosa sentència de Goebbels, i després de 32 anys d'eleccions municipals, acaben semblant mentida per repetició.
Porta ja, aquesta mal anomenada democràcia post dictadura, aquest sistema creat amb el tutelatge dels exèrcits espanyols i dels poders fàctics econòmics i financers, 32 anys de trajectòria, i l'esgotament del model es fa palès en les manifestacions de descontent, en la desafecció, en l'abstenció creixent. Mal favor a la democràcia real que es reclama, amb tot el dret del món, el fet d'abstenir-se.
Tot just aquests dies comencem a veure i a viure mobilitzacions arreu del país que denuncien, aquest cop sense intermediaris, un conjunt de situacions injustes i a la vegada descarades que un determinat sistema polític i financer imposa.
Aquestes manifestacions atorguen al poble que es manifesta una sensació agradable i novedosa. És la sensació que són, que som, amos i senyors dels nostres destins com a subjectes i com a col·lectiu.
Tanmateix, aquesta sensació agradable i novedosa topa, elecció rera elecció, amb una situació no menys real que la dels i les qui es manifesten. Existeix també una majoria que vota, que no s'ho perd mai, i que manté l'ordre, l'statu quo imperant. De la majoria que lluita per a subvertir l'ordre establert, si és que tal majoria existeix, els qui votem som una minoria.
L'única cosa que no es passen pels collons els polítics que mantenen l'ordre és el teu vot. I si dic els polítics que mantenen l'ordre, vull dir que sí, que hi ha polítics que lluiten per canviar-lo, però arreu, són minoria. No perquè n'hi hagi pocs, sinó perquè són pocs els i les qui els voten.
Les eleccions són política, el sistema electoral és política, però cedir el seient a un jubilat a l'autobús és política, separar les deixalles entre vidre, orgànica, paper o envasos és política, fer castells és política i les acampades arreu del país, òbviament, són política.
I des del principi dels temps, amb tots els matisos del món, hi ha hagut dos costats. Des de Marx fins a Stuart Mill passant per Weber o Berlin i molts més, han parlat del tema, i no seré jo qui aporti quelcom nou al respecte.
Ahir, a un acte a Bellaterra, comentava un company de partit que les esquerres sempre primaven la justícia per sobre de l'ordre, fins al punt de subvertir l'ordre en pos de la justícia. Les dretes, en canvi, sempre primaven l'ordre per sobre de la justícia, fins al punt de permetre la injustícia en pos de mantenir l'ordre. Sobre aquesta afirmació, en podrem veure les conseqüències pràctiques si finalment la Junta Electoral ordena, i un govern de dretes executa, l'ordre de mantenir l'ordre.
El que no s'entendria, tanmateix, és que totes i tots els qui aquests dies han decidit començar a fer política activa acampant, deixin de fer-la diumenge a les urnes.

"La política, o la fas o te la fan" Joan Fuster

La batalla més important

2011-05-06T12:01:00.000+02:00

Demà dissabte, a Santa Perpètua de Mogoda, les i els militants de les JERC Vallès estan convocades i convocats al nostre Congrés Regional, per a debatre, per a discutir i per a escollir les i els joves que portaran la nostra veu els propers dos anys, i que encapçalaran el projecte de l’esquerra independentista a les comarques vallesanes.

Qui entra a militar a les JERC ho fa per deixar les coses millor de com se les ha trobat. Les persones passen i per sobre dels noms, la organització perviu. Demà em toca a mi donar un pas al costat. I ho faré content, amb la satisfacció de veure un Vallès en permanent creixement i renovació, que no para, que afronta de cara el seu compromís amb els nostres pobles i ciutats i amb el país, que és capaç d'assumir amb solvència qualsevol dels reptes que es proposa.

El treball, l'esforç i el sacrifici al servei d'uns ideals mai és en va. Gràcies a aquests tres components, que el conjunt de militants del Vallès s'ha aplicat i s'aplica cada dia, avui seguim sent un referent en formació, en model organitzatiu, en activisme. Som la primera federació regional del país.

La més gran satisfacció però és la de veure relleus, joves compromeses i compromesos que assumeixen les responsabilitats que prèviament vas assumir en el seu moment. Perquè és important el què fas, però encara ho és més, en una organització juvenil i per tant amb límit d’edat, que hi hagi què i qui per a fer-les quan arriba el moment de donar el relleu. Això em van ensenyar i això he practicat.

Hi ha una batalla que no es pot perdre. La història ens diu que quan ens hi posem, no la perdem mai. És una batalla en què ni cent lobbies ens poden abatre, perquè només depèn de nosaltres. És la batalla dels pobles i les ciutats. Aquesta és la batalla més important. Si ens en sortim, ho farem des de baix. No us rendiu mai.

Si fer-se gran és anar-se'n a casa, considereu-me sempre jove. En aquesta batalla, estaré sempre amb vosaltres. Al davant, al darrere, al costat, on em reclameu. Sempre. Fins a la victòria.

Deixeu-me que m’expliqui

2011-02-22T11:06:00.001+01:00

Militància política és sinònim de compromís i recompensa. Els i les militants de les JERC exercim el nostre compromís amb el país i obtenim la recompensa d'anar pel carrer amb la cara ben alta, orgullosos del que fem i sabent que estem participant en un projecte que val la pena.

El preu que es paga per aquesta recompensa és el sacrifici. La nostra organització requereix de bons debats que actualitzin les nostres idees i estratègies, demana que ens desplacem al llarg del país, necessita que entre totes i tots suplim amb les nostres mans les mancances que són inherents a una estructura política que no gaudeix del favor dels poders econòmics i que no disposa dels ressorts dels poders fàctics. El que uns fan amb diners, nosaltres ho hem de fer amb les nostres mans. Així era quan vaig començar a militar fa gairebé vuit anys i així serà quan deixi de ser de les JERC per motius d'edat. No en tingueu cap dubte.

Són molts els motius pels quals puc estar ben orgullós de la meva militància, de totes les hores que he dedicat a que el meu país sigui lliure i a que la nostra gent pugui viure millor, orgullós d'haver compartit militància amb tota una colla de joves que s'hi han deixat la pell per defensar les seves idees, per aconseguir un futur millor al present que els hi ha tocat viure.

Les JERC d'avui dia són hereves encara del molt convuls Congrés Nacional que es va celebrar l'any 1999 a Calella. La nostra organització va haver d'escollir entre dos projectes polítics diferenciats. I malgrat la tensió que va suposar l'existència de punts de vista enfrontats, ningú pot negar que vam sortir-ne reforçats. Va ser aquell Congrés el que va posar els fonaments de molts èxits que encara estaven per venir. Durant la passada dècada, hem estat el principal referent de l'esquerra independentista juvenil, hem aconseguit ser l'organització política juvenil amb més activitat i amb una extensió territorial més densa i uniforme. Hem fet el que ningú més podia fer, quinze edicions de l'Acampada Jove, un projecte que desperta totes les enveges de la resta d'organitzacions polítiques i ens demostra any rere any de què som capaços quan ens arromanguem i ens posem a treballar.

Tampoc hem de perdre de vista el digne paper polític que hem jugat durant els darrers anys. No podem obviar que durant la dècada que hem deixat enrere les hem hagut de veure de tots els colors i que, li pesi a qui li pesi, hem aconseguit estar a l'alçada dels esdeveniments. No és cap secret que, gràcies a la nostra pressió, Esquerra va incloure el “no” com a opció de vot al referèndum de la reforma de l'Estatut de Catalunya i que gràcies a això, ara pot afirmar sense complexes que tal reforma va ser una farsa. Em desagrada pensar què hauria passat si la nostra organització s'hagués inhibit durant aquell debat o si per exemple, hagués donat suport a l'acord de finançament que la Generalitat de Catalunya i Madrid van signar a l'estiu del 2009. Com ja he dit, li pesi a qui li pesi, som la organització juvenil que més influència té sobre el moviment polític al que participa.

De Calella ja fa dotze anys. Ha plogut tant, que el model s'ha desplegat, ens ha donat els seus millors moments i pel pes de les circumstàncies, decau de manera lenta però sostinguda. El jovent d’avui ja no és el de 1999. El país, tampoc. És necessari que afrontem de cara el debat que se'ns planteja i que deixem de fer veure que tot segueix igual, que tenim el mateix país que a finals dels anys noranta i que no és necessari canviar de receptes.

El cicle ha canviat. L'independentisme ha aconseguit demostrar que la praxi autonomista no ens portarà mai més enlloc. La reacció de l'Estat espanyol discorre fonamentalment per la via de la involució, conscients com són de que les rondalles de la pluralitat o del federalisme fa temps que plouen sobre mullat. Era la següent etapa del viatge i resulta que ja hi som. Esquerra va governar per demostrar que el nostre camí cap a la plena emancipació no passava per la negociació amb Madrid. A dia d'avui els catalans tenim més clar que mai fins a quin punt l'aparell de l'estat és trampós, possessiu i antidemocràtic.

La paradoxa és que les expressions explícites de l'independentisme polític no han sortit institucionalment reforçades d'aquest cicle polític. Sobre això n'hi hauria molt a parlar, de fet n'estem parlant molt, però ha de quedar clar que no ens podem deixar arrossegar per la inèrcia i que hem d'exigir un major rigor analític als nostres líders. El nostre país camina amb pas ferm cap a la independència però no canviarà d'un dia per l'altre: tenim l’obligació de llegir els missatges que ens envia i les darreres eleccions catalanes van ser el càstig a una línia erràtica i a un relat polític que generava il·lusió creixent fins al 2006 però que es trenca amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, que fins aleshores havia estat el projecte a mig termini que connectava les batalles del dia a dia de les JERC i Esquerra amb els seus objectius a llarg termini. La incapacitat per substituir aquest projecte per un de nou, que sabés capitalitzar la frustració generada per la reforma de l’Estatut, és el que va dur el nostre moviment a la desorientació. D’aquí, principalment, és d’on ha plorat la criatura.

El crèdit es guanya en molt de temps i es perd molt ràpid. Aquí no hi ha lloc pels jocs de mans: cal començar a construir els temps millors. Toca picar pedra i seguir endavant. Som un moviment de gent optimista perquè dediquem el nostre temps a uns objectius que van més enllà de la pura retenció del poder. Nosaltres lliurem una altra batalla i assumim el desgast perquè creiem en la victòria. Som un moviment de gent realista perquè sabem que quan fem les coses ben fetes, guanyem.

Com a militant, he tingut la oportunitat de mirar-me la casa des de molts angles. Vaig iniciar la meva militància a la secció local de Terrassa, he estat l'encarregat de l'extensió territorial de la meva federació regional, he estat portaveu comarcal i a dia d'avui tinc l'honor de representar als militants del Vallès a la direcció nacional. Cada nova responsabilitat ha suposat un nou repte que he afrontat amb la intenció de deixar les coses una mica millor de com les vaig trobar. No soc amic de la grandiloqüència, conec les meves limitacions i procuro no defraudar expectatives.

El congrés nacional de Calella era la culminació d'un llarg debat i no cal que ens enganyem, al proper congrés nacional de les JERC no tancarem encara una estratègia que ens serveixi per afrontar la propera dècada, de la mateixa manera que el Congrés de Manlleu de 1997, la “prèvia” del de Calella, no va servir per renovar l’estratègia i el model de l’organització, sinó per posar els fonaments del debat que havia de conduir cap a la renovació que va esdevenir a Calella. D’igual manera, afrontarem un debat que ens obrirà moltes portes i iniciarem un procés de reflexió sobre què volem ser i què volem fer durant la propera dècada. Incidirem sobre Esquerra per aconseguir que adopti un camí clar, abandonant la dinàmica erràtica dels darrers anys i superant la provisionalitat dels moments actuals.

Després de moltes consultes crec que és hora de fer un pas endavant, vull transformar aquestes idees en moviment i estic disposat a presentar-me a la responsabilitat de Portaveu Nacional de les JERC, per posar els fonaments d’un canvi que haurem de pensar i posar en marxa entre tots i totes. Un canvi que, al meu entendre, ens haurà de dur cap una organització més democràtica, més descentralitzada, més adaptada a temps en que el Twitter fa caure i alçar-se governs, i amb una estratègia política que tingui com a objectiu central la construcció d’un moviment juvenil, catalanista i progressista, que tingui les seves arrels en els moviments socials juvenils que el país ja té al seu si, i que vegi en el dret de decidir l’eina necessària per avançar cap a un país millor.

Vivim una època convulsa i no espero que els propers dos anys siguin un camí de roses. Soc conscient de fins a quin punt hauré d'afrontar una gestió problemàtica si sóc escollir, i no em veuria amb cor d'emprendre aquest camí sense companys de viatge com en Sergi Morales, militant del Prat de Llobregat, actual portaveu regional del Baix Llobregat i candidat a futur Secretari d'Organització de les JERC, una persona honesta, treballadora i que té l’esperit de lluita a la sang.

Les persones demostren la seva vàlua dia a dia, però especialment en els moments difícils. No podem amagar que el que estem vivint a dia d'avui ho és. Tenim una organització sobrecarregada de tensió degut a que durant els darrers set anys hem hagut d'afrontar qüestions per a les que no estàvem preparats i que, com no podia ser d'un altra manera, ens estan passant factura. Afrontem el debat polític i organitzatiu de cara, enterrem qualsevol qüestió que s'aparti d'aquesta missió i seguim endavant amb tota la dignitat que ens ha d'injectar el fet de ser un projecte amb 80 anys d'història. Una història de lluita, compromís i valor que ens exigeix que tornem a fixar el rumb i que, un cop el tinguem clar, remem tots i totes en la mateixa direcció.

Jo vull posar el meu granet de sorra per a construir un nou cicle polític on els i les joves siguem d'una vegada per totes un actor referent. Diu Gerry Adams que la millor manera de tenir esperança es casant passat i futur. És la nostra responsabilitat com a joves i com a independentistes de ser-hi com a part activa. Jo, decideixo somriure, jo decideixo lluitar!

Sobre la gestió de l'autonomisme

2010-12-08T10:18:00.002+01:00

Hem portat l’autonomisme als seus límits, i ha estat a través de la reforma de l’estatut i de la participació independentista en la gestió governamental pròpia de l’autonomia limitada que ens atorga l’Estat espanyol. Existia un gruix important al país de ciutadanes i ciutadans que encara se'n refiaven d’Espanya o de la seva capacitat de refundar-se en un estat plurinacional i/o federal. La distància entre el desig i la realitat s’ha eixamplat. Cada vegada són menys els que hi confien. Aquí rau la importància històrica dels tripartits a Catalunya. No s’equivocava pas el president Pujol quan declarava al 2003 davant la reforma estatutària que havíem obert la caixa dels trons. Hem aconseguit fer visibles els límits de l’estat autonòmic. Les costures estatals de les que sovint parla el company Tardà estan tenses, molt tenses.

El discurs de l’esquerra independentista es veu corroborat com mai pels fets i la paradoxa és que el partit de l’esquerra independentista rep el càstig electoral més fort dels últims vint anys. Com és possible? Sóc del parer que Esquerra va complir fins al 2006 un paper, conscient o no, dins el panorama polític català: Fixar en solitari, malgrat la nostra força relativa, els horitzons que la classe política tradicional no s’atrevia a plantejar però que connectaven amb les aspiracions més ambicioses de bona part del país. D’això se’n diu partit d’avantguarda. Si dic que va ser fins al 2006, és perquè a partir d’aquell any, i concretament a partir del pacte Mas-ZP, no hem sabut reformular el nostre projecte polític a mig termini. Si la reforma de l’estatut fracassa, què proposem? El fet de no haver tingut resposta a aquesta pregunta és la causa més probable al fet que la notòria fuga de vots catalanistes del PSC no hagi tingut la seva traducció en un augment electoral a Esquerra.

I ara què?

Ara estem al temps de descans d’un partit que vam començar nosaltres. Ara toca jugar la segona part. El partit que estem jugant no és el de l’hegemonia parlamentària d’Esquerra, no ens equivoquéssim pas. El partit que estem jugant és el de la independència de Catalunya. I aquí toca fer-hi partícips a tots, al màxim de gent.

Arribats a aquest punt, toca oposició ferma. Però no a Convergencia i Unió com a subjecte, si no a aquelles polítiques que pretenguin tornar-nos a anestesiar nacionalment parlant, i a aquelles polítiques que pretenguin retallar-nos encara més els nostres drets socials. Fermesa nacional, polítiques progressistes.

Un exemple: L’important dèficit econòmic de la Generalitat de Catalunya és degut exclusivament al model econòmic basat en el totxo promogut pels governs de dretes durant els anys noranta com propugna ICV? Només en part. La causa del dèficit és la mala gestió d’un Catedràtic d’Economia com el conseller Castells i/o el Govern tripartit com propugna CIU? No. O potser en part. Però una part important del dèficit econòmic de la Generalitat és degut a l’implementació i/o assumpció de polítiques d’estat per part de la Generalitat mentre l’Estat espanyol no només no posa fi a l’espoli fiscal sinó que és incapaç de complir amb les transferències que ens “pertanyen” fruit de l’últim pacte de finançament. Que s’expliqui, i que ho faci Convergència i Unió si és possible.

Sempre pensant en clau de país i no de partit, la irrupció de l’independentisme populista d’en Joan Laporta beneficia la causa de la llibertat més que la distorsiona. Tenim un altaveu més per a arribar a aquelles capes socials reàcies a les idees progressistes que Esquerra, aquí sí, té el dret i el deure de representar.

Els deures més immediats

El municipalisme, l’aprofitament de les encara potents i en molts casos prestigiades estructures municipals de la organització. És des dels municipis que superem la divisió autonòmica imposada interessadament per l’Estat. És des del municipalisme que podem tornar a prendre el pols a la ciutadania, de manera desacomplexada, i aprofitant l’important bagatge polític i organitzatiu adquirit durant els anys de Govern. I el millor gest que podem fer arribar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya després de la batacada electoral és que no només no ens n’anem a casa i ens repleguem ideològicament, ans el contrari. Hi som i amb voluntat de seguir servint el país des dels municipis. Els municipis i els seus Ajuntaments són l’espina dorsal del projecte

Els deures d’estiu

Més enllà de l'esforç que el partit ha d'abocar a les properes eleccions municipals, és clar que cal una reflexió serena sobre el que he esmentat com la principal mancança d'Esquerra des de l'any 2006: la falta d'un projecte polític definit en el mig termini, que connecti els objectius a llarg termini d'Esquerra amb l'activitat i el discurs que Esquerra ha de fer en el present. Un projecte que representi per l'Esquerra d'avui dia el que va representar per l'Esquerra de finals dels anys 90 la proposta de reformar l'Estatut, i que estigui, com aquell, enfocat a la vertebració d'aquell gran espai que va rebre el nom d'esquerra nacional, i que avui és més necessari que mai: aquest país només serà independent quan tingui una esquerra i una dreta no subordinades a Madrid, i quan l'esquerra pressioni la dreta per encetar un procés de sobirania que aquesta, per si sola, mai no voldrà tirar endavant.

La pregunta és evident: i això com es fa? Com formulem un projecte d'aquest tipus? La resposta l'haurem de cercar entre tots i totes, i jo en tot cas no la tinc clara a dia d'avui, però sí tinc clara una lliçó històrica: als canvis importants i més rellevants de la història d’Esquerra sempre els ha acompanyat un exemple previ, el de les JERC. Potser que hi anem pensant.

Ara que hi ha calma

2010-11-26T17:13:00.001+01:00

Diuen les enquestes que no ens anirà gaire bé, que ningú dóna un duro per nosaltres. I avui, just abans que comenci allò que en diuen jornada de reflexió, i abans també que diumenge les catalanes i catalans ens diguin què els hi sembla millor, vull dir unes quantes coses en aquest bloc mig abandonat.

Durant 7 anys de govern ens han dit de tot, ens han jutjat, ens han linxat, ens han desprestigiat, també ens hem equivocat, no cal dir-ho, i el judici serà el que sigui. Però passi el que passi, dilluns ens tornarem a aixecar i seguirem insistint. Aquells que durant anys s'han inflat la boca parlant de poltrones, de sobte callaran, perquè encara avui creuen en un ordre natural de les coses que exclou a les esquerres. Tanmateix, si tornen, i tots els números diuen que tornen; el país ja haurà canviat, i aquests anys que venen, hauran de gestionar un país amb un augment significatiu de persones a qui hem tret la vena dels ulls. I dic hem, perquè ara que queden dos dies i està pràcticament tot el peix venut i ja hem convençut a tothom qui podíem convèncer per diumenge, no em cal fer campanya, em cal dir que estic convençut que la contribució d'Esquerra a la normalització i augment sostingut de la causa de la llibertat a casa nostra és cabdal.

Sempre dic a les companyes i companys que s'incorporen a les JERC que si es volen dedicar a la política, no fan una bona tria venint a Esquerra. La opció segura en aquest cas és CIU, és el PSC. Els hi dic acte seguit, que si el que volen és transformar la societat per a fer-la més justa i alliberar aquest país, estan al lloc correcte. Els hi dic que si volen comoditat i poder, s'han equivocat. Els hi dic que si volen patiment i lluita, estan al lloc correcte. I dic això perquè diumenge acatarem el que decideix el poble de Catalunya tant si ens és positiu com si és negatiu però dilluns hi tornarem, i tant que hi tornarem. Tinc l'honor i l'orgull de formar part d'una organització, les JERC, i d'un partit, Esquerra, que no es rendiran mai. I avui, en la prèvia d'unes eleccions al Parlament de Catalunya en què pinten bastos, us dic amb total convenciment, i us repeteixo les vegades que faci falta, que quan s'escrigui la història de la nostra independència, nosaltres hi serem.

PD. A totes i tots els patriotes que a les dures i a les madures esteu allà, que sou més dels que alguns voldrien: si guanyarem, és perquè hi sou.

Salut i lluita!

Ullastrell i el tractament de terres

2010-09-14T18:58:00.001+02:00

Existeix, en política, una manera de posar tothom al seu lloc: les eleccions. Per a tota la gent que desenvolupa feines de representació i gestió pública, tant pels i les qui es cansen com per aquelles i aquells que de vegades obliden qui són, qui representen i quins interessos defensen, si els propis o els col·lectius. Qualsevol responsable públic, qualsevol electe, sap que, faci el que faci, bo o dolent, se sotmetrà, irremeiablement, a la voluntat popular, que en l’aspecte polític representa un judici públic, tant si s’ho mereix com si no. Existeix un consens pràcticament majoritari sobre els mandats de quatre anys, tot i que forces polítiques com Esquerra, defensen, des de fa uns quants anys, l’aprofundiment en les mesures de participació de la ciutadania, en forma de pressupostos participatius, referèndums, consells participatius, etc. Es tracta d’acostar la política a la ciutadania, es tracta de corresponsabilitzar la ciutadania de manera més efectiva en la presa de decisions que els afecten en la majoria de casos. Aquesta manera de fer, de governar, d’actuar, no és ni molt menys compartida dins del context polític actual.

Imaginem-nos però, que una decisió política afecta o pot afectar l’esdevenir d’un poble, d’una ciutat, no ja durant els quatre anys en què legítimament hom ostenta la responsabilitat de governar un municipi. Pensem per exemple en una decisió que pot condicionar la vida dels habitants i dels governants d’un municipi durant els propers vint anys. Pot un governant prendre una decisió d’aquesta mena? Sens dubte que està capacitat legalment per fer-ho. Però pot?

Fa uns dies que la majoria de la població d’Ullastrell, veu, amb una barreja d’incredulitat i indignació, com l’equip de govern actual del municipi format per CIU i UGO, està tancant o ha tancat un acord per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades al municipi. Sense entrar en els detalls econòmics de l’acord, que qualsevol inexpert com el qui escriu podria considerar entre poc i molt poc lucratius per al municipi, estudiant breument el mercat de tractament de terres contaminades, em pregunto si l’alcalde d’Ullastrell, el senyor Rodó, i l’equip que l’acompanya, s’han tornat bojos. Només puc entendre un acord d’aquestes dimensions, sense consens de cap tipus, des de la irracionalitat.

El senyor Rodó ha enviat una carta a la gent d’Ullastrell detallant els avals administratius que ha rebut la citada instal·lació. Però m’he imaginat, per un moment, que tingués la sort i el privilegi de viure a Ullastrell. I he pensat que si tingués aquesta sort, l’aval de mil administracions per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades, o dit en llenguatge profà, de tractament de merda, al meu poble, m’importaria ben poc. Però fins i tot pensant això, he fet l’esforç de creure que existeix gent favorable al projecte. Entenent que els acords d’aquest tipus potser no poden esperar els nou mesos que queden per decidir qui governarà, me n’he enrecordat de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya durant la present legislatura, que simplifica de manera important l’atzucac de l’encara privilegiada població d’Ullastrell.

En aquest diàleg que he mantingut entre jo i la meva imaginació; a la pregunta de si el senyor Rodó podia tancar aquest acord sense comptar amb l’aval directe de aquells i aquelles a qui suposadament representa, m’he respost que no. M’he respost que cal que una decisió d’aquesta magnitud, per salut cívica, social, democràtica, paisatgística, ecològica, comarcal, nacional, cal que se sotmeti a la ratificació de la ciutadania. Només cal que el senyor Rodó convoqui el poble d’Ullastrell a una consulta similar a aquella en què ja van dir que volien una Catalunya independent i els pregunti si volen o no volen aquesta instal·lació, malgrat que la resposta sigui òbvia i el seu temps al front del municipi s’estigui acabant.

“Tots són iguals”, altrament conegut com l’immobilisme social i nacional

2010-05-27T18:47:00.001+02:00

En les últimes setmanes el protagonisme mediàtic d’Esquerra ha minvat notablement. L’esquerra nacional no s’ha vist absorbida pel protagonisme de l’acció de govern ni per l’avenç social de l’independentisme més gran de la història recent ni per l’exercici del dret a l’autodeterminació que representen les consultes populars sobre la independència ni tan sols per la més gran retallada de drets socials de la història de l’estat espanyol. Aquesta vegada no és el silenci mediàtic el que ens impedeix sobresortir en les capçaleres dels principals diaris del Principat. Aquesta vegada no som, vertaderament, protagonistes.
El focus mediàtic està situat en aquests temps en la corrupció política i econòmica d’uns quants. Tot repassant les grans pàgines de la història del nostre país escrites per personatges com Prenafeta, Alavedra, Camps, Matas, Muñoz, “Luigi”, etc. no ens hi trobo. El que sí trobo cada vegada més, però, és el sentit de la psociovergència que dos capçaleres de premsa molt importants del nostre país porten pregonanant de fa uns anys. Perdoneu-me la malfiança que aquest “sentit” de la psociovergència m’inspira. Crec que no és per menys.
No hi som, que no vol dir que siguem ni perfectes ni infal•libles, però no hi som. La militància a Esquerra és una militància soferta, dura, cansada, la dels i les que ens ho creiem, però no hi som. I això, que no hi siguem, és una de tantes d’aquelles coses que em segueix permetent somriure quan et diuen allò del “tots sou iguals”.
Benvolguts poders preestablerts, aquí estem. I no ens rendirem mai.

Sobre l'independentisme i el Reagrupament

2010-01-31T23:27:00.001+01:00

Podem estar d’acord o no amb una estratègia. Podem maleïr-la si cal. Podem creure, i jo ho crec, que fa més nosa que servei. Del que no ens podem enfotre, és del compromís inequívoc d’una gent amb la causa de la llibertat, que també és la nostra. Si l’independentisme es diversifica pel què fa a opcions polítiques, pot ser degut a diversos factors:
En primer lloc, pot ser que l’independentisme s’estigui consolidant plenament com a opció política normalitzada. En aquest cas, apareixeran, a la dreta, partits polítics liberals que defensaran sense ambigüetats la constitució de la nació catalana com a estat independent al si de la Unió Europea.
En segon lloc, pot ser que la representació política de l’independentisme, si és que aquest no creix, s’estigui fragmentant. En aquest supòsit la principal responsabilitat d’aquest fet recau en la opció política majoritària que defensa aquest supòsit, per acció o per omissió.
En tercer lloc, pot ser una barreja dels dos supòsits anteriors. En funció de la velocitat amb la que es produeixi la consolidació de l’independentisme a la societat i en funció del tant per cent que aquesta opció representi al si de la societat en un moment determinat, major o menor disfunció pel què fa a la consecució d’un estat propi representarà la diversificació de la oferta política independentista.
Crec que la consolidació de l’independentisme a la nostra societat, malgrat el creixement actual, és encara insuficient pel què fa a la consecució d’un estat propi. Crec que la velocitat amb la que aquesta opció creix a la societat és encara massa depenent de les circumstàncies i poc de les estructures. Crec per tant que l’aparició d’opcions polítiques independentistes fora d’Esquerra és avui, no demà, fragmentació.
Tanmateix, i sortint d’aquestes valoracions, mai me n’alegraré que un independentista o una independentista se’n vagi a casa. En aquest sentit, que el Reagrupament Independentista fracassi com a opció política no és l’important. L’important són el conjunt de persones que desinteressadament han dedicat i dediquen hores a la causa i que ahir potser van veure apagar-se una llum. Espero de debò que no se’n vagin a casa. A totes i tots ells, primer de tot i des de la legíma discrepància, el meu respecte. I per últim, la voluntat que ens acabem trobant. Salut i lluita reagrupats i reagrupades!

La resposta és sí

2009-09-22T13:36:00.001+02:00

Deien els diputats del PSC a l’any 1993, en plena crisi econòmica, en resposta a Esquerra Republicana, que la reivindicació de les seleccions nacionals no ajudava en res les classes treballadores del país. Tenien raó. Preguntaven aleshores els diputats d’Esquerra si l’existència de la selecció espanyola els ajudava més.
Són útils les consultes populars per la independència de Catalunya per a solventar la crisi econòmica i financera que afecta al nostre país? La resposta és no. Però és una pregunta trampa. Potser fora més útil preguntar-nos si la independència de Catalunya, la seva constitució com a estat de dret, independent, democràtic i social al si de la Unió Europea, és útil per a combatre la crisi. La resposta és sí. Ser independentista no és un capritx històric o de passat. Ser independentista és un compromís amb el present, en la lluita contra la crisi, i amb el futur, en el progrés i el benestar de les ciutadanes i els ciutadans dels Països Catalans i tots els pobles del món. És doncs la situació econòmica negativa un argument de pes per a menystenir les consultes populars per la independència del nostre país? Plantegem la pregunta a l’inrevés. És aleshores una situació econòmica positiva un argument de pes per a menystenir una consulta popular per la independència?
Diuen els profetes de l’apocalipsi que les consultes populars per la independència afavoreixen els i les enemigues de l’autogovern català. No fer aquestes consultes els farà callar? Diuen taumaturgs insignes que no és prudent fer consultes abans d’una sentència que ha de venir, d’una sentència que era, és i serà antidemocràtica.
Als i les enemigues de la nació, de l’autogovern, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra existència mateixa, les JERC i el país hi responem amb civisme, en pau i democràticament. Perquè no ens preguntem si ens podem preguntar. I és clar que ens podem preguntar, amb tot el dret del món! Perquè la millor eina per a combatre la crisi és un estat propi. Perquè la millor eina per a defensar l’autogovern és la mateixa llibertat de decidir com ens autogovernem. Perquè la millor eina enfront de tribunals espanyols corruptes i sentències feixistes, són tribunals catalans. La solució és sí als referèndums i sí a la llibertat.

Governar o no governar, aquesta NO és la qüestió

2009-06-09T01:09:00.003+02:00

Amb algunes dades objectives sobre la cita electoral europea sobre la taula i a partir del recull d’opinions de les companyes i companys d’avui, reprodueixo el que més o menys he comentat avui. Primer un recull de constatacions importants i interessants:
- La crisi passa factura a les esquerres, governin o no governin, a tota Europa.
- Convergència i Unió és de dretes, no així la totalitat dels seus votants.
- L’abstenció és, més que mai, jove.
- El vot, als barris obrers, segueix sent en clau espanyola.
Una pregunta: Quan ha de ser més útil la política, si no és en temps de crisi?
En dades absolutes, respecte les anteriors europees, el PSC ha perdut dos-cents mil vots. Esquerra setanta mil. Iniciativa trenta-dos mil. El Partit Popular n’ha perdut vint-i-quatre mil. L’abstenció ha guanyat cent-cinquanta mil vots. Convergència i Unió han guanyat setanta mil vots. Els blancs han guanyat quaranta-sis mil vots. Els nuls han guanyat deu mil vots. La política, en definitiva, fracassa estrepitosament.
Pel què fa a l’eina que més interessa al país; l’eina per tant, que m’interessa, Esquerra, la transversalitat NO és qüestió de governar, NO és qüestió d’oposició. Aquest debat és artificial. La transversalitat; allò que sens dubte demostra la victòria de l’abstenció, el blanc i el nul, els i les tres-cents mil i escaig ciutadans i ciutadanes que els hi han donat suport; està en un relat esperançador, un relat tan vell que era nou, un relat que arribava a totes i tots els catalans, es resumeix amb dues paraules: mans netes.
És la realitat la que crea les imatges? O les imatges les que creen la realitat? Parlem-ne. El fet és que la derrota de la política és la derrota del govern i de la oposició al govern. Cal recuperar una imatge, o una realitat, com vulgueu, que l’abstenció, els blancs i els nuls ens reclamen silenciosament. La societat canvia a marxes forçades i ens seguirem trobant el silenci de l’abstenció com a resposta si no oferim solucions a aquests canvis. Una majoria ha de gestionar la majoria per a conservar-la. Una minoria té la obligació, si aspira a la majoria, d’amenaçar la majoria imperant. Per amenaçar la majoria imperant cal dinamisme, moviment. Gestionar la minoria és perpetuar-la en la seva condició. Cal reformar la política. És un camí llarg i feixuc. És però, el mateix camí de la independència.

NOTA: Per tal de debatre i poder així intercanviar idees i/o impressions, tingueu l'amabilitat de publicar el vostre nom o contacte en els comentaris. En aquest bloc aquest és el preu de la legítima discrepància.

Si tu no vas, ells segueixen

2009-05-29T16:52:00.000+02:00

El company Pere Aragonès està insistint amb l’actualització dels blocs, així que em decideixo a escriure sobre quelcom del que crec que no se’n parla prou. Tinc la temptació d’utilitzar paraules malsonants per qualificar la campanya per a les eleccions europees del PSC. Em resisteixo pensant més en els i les centenars de milers de compatriotes que els votaran que no pas en el senyor Zaragoza, de qui d’aquí dos o tres mesos, quan torni a actualitzar el bloc, si és que d’això se’n pot dir actualitzar res, ens en podem ocupar en exclusiva.
“Si tu no vas, ells tornen” és una frase ben trobada. La podem criticar tot el que vulguem i més, però nois i noies, va funcionar. I allò que funciona, més val no tocar-ho. La campanya del PSC per a les eleccions europees segueix explotant el filó, i bé que fan. La dreta és el dimoni, la dreta és un gos rabiós, la dreta és homòfoba, sexista, elitista, etc. Molt bé, almenys la dreta espanyola sí. Fins aquí tot perfecte. Consti que em sembla lloable que com a mínim les ciutadanes i ciutadans de Catalunya es mobilitzin al crit de: Que ve la dreta!
Anem a Europa, cap a la internacionalitat, cap a l’eliminació de fronteres, cap al “futur”, que et diu constantment qualsevol militant del PSC o ICV que et trobes com una cançoneta repetitiva i mal apresa. Ara que s’acosta “El día de las Fuerzas Armadas”, el gran dia de na Carme Chacón, ministríssima del PSC (jajaja), parlem de l’exèrcit. Si no hi ha fronteres perquè manté Espanya l’exèrcit? Operacions de manteniment de la pau, en diuen. L’exèrcit espanyol és una ONG, i els que no us n’hagueu assabentat sou (som) poc menys que insensibles i insolidaris persones poc compromeses amb el desenvolupament del Tercer Món. Anem a Europa, cap a la internacionalització i l’eliminació de fronteres, però la “soberanía nacional” és sagrada, per això no es cedeix a Europa (entenent Europa com l’Europa dels 25, passant-me de generós). A carai, però això és modernitat!
Anem a Europa, i a més a més som l’esquerra, som els bons. Hola, em dic Maria Badia, i sóc d’esquerres, del PSC per a més senyes. Vaig inclosa a la llista electoral del PSOE. Les eleccions europees són exemplars a l’Estat espanyol pel què fa a les nacionalitats històriques de la “Constitution”: Circumscripció única (Estat espanyol, una grande y libre, etc). Però representaré els interessos de les catalanes i els catalans a Europa, com a mínim tan bé com ho ha fet Magdalena Àlvarez, que m’acompanya en el viatge. I m’avala en ZP, que diu que és del Barça!
Anem a Europa, la bona gent del PSC, amb la bona gent de les Espanyes. Recorda que si tu no hi vas, ells tornen! Per si encara en teniu cap dubte, vaig a recordar-vos les cares dels dimonis. La del més gran de tots us la posarem d’esquena per estalviar-vos el mal tràngul. Escolteu gent del PSOE i el PSC, el Vidal-Quadras no va ser i és vicepresident del Parlament Europeu amb els vostres vots? Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny.
El dimoni és molt poderós. Obrera, obrer! Mobilitza’t! L’apocalipsi econòmic i social s’acosta. Els teus drets laborals estan en perill. Ens treuran de la crisi els qui ens hi van ficar? No, és clar que no. Escolti, escolti, és veritat això que diuen alguns esquerranosos i esquerranoses de que vostès han votat plegats i donats de la maneta amb aquells que no han de tornar el 70% de les vegades allà on anem, a Europa? Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny. (CiU i Partit Popular Europeu=80%).
Anem a Europa perquè no tornin, i a més a més, si encara no t’ha quedat clar, navega per internet, sigues modern i visita wikipedia i busca Aleix Vidal-Quadras. -Wiki què? -Òstia santa, no fotis que no saps què és la wikipedia! No estàs en la modernitat! Vine que t’ho explico. Ei! Ja m’ha quedat clar. Gràcies! Com és que busques Maria Badia i no surt res? Si aquesta dona ha salvat el català a Europa, és la reencarnació d’en Salvador Espriu! (Demano disculpes al lector per haver inclós aquest nom). Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny.

Sense solta ni volta

2009-04-02T18:29:00.002+02:00

La pressió popular perquè mantingui el bloc actualitzat comença a fer-se insostenible. El súmmum va ser dissabte passat, quan em van comentar quelcom sobre el mateix i jo sense saber de què em parlaven. I no és la primera vegada. La manca de temps segueix resultant una malaltia crònica per a mi, i encara no està decidit què caurà per tal d’encabir el temps dedicat a escriure. Tinc el temps per a uns apunts breus, de Terrassa, del país i del món.
Pel què fa a Terrassa, aquesta setmana el Partit Popular, Unió Democràtica i Convergència s’uneixen de nou per a convocar un ple extraordinari sobre mobilitat. En Josep Rull s’equivoca, una vegada més, potser empès pel potent lobby “unionista”. Tots els significats són vàlids en aquest cas.
Pel què fa al país, la dreta espanyolista del president Camps rebla el clau amb la llei paral•lela de l’avortament que impulsa el seu govern. Sembla ser que certes germanes de la caritat de marcat catolicisme es dedicaran a perseguir les dones que han decidit avortar perquè no ho facin, tot això a càrrec dels pressupostos de la comunitat. Al Principat, la compareixença del conseller d’interior Saura per a donar explicacions sobre els incidents amb els i les estudiants no va ser tal cosa. Faltaven i falten encara peces importants del trencaclosques.
Pel què fa al món, no per menys sorprenent cal deixar de fer esment al pacte de govern establert pel Partit Socialista d’Euskadi i el Partit Popular. Què és doncs frentisme per al senyor López si no això? Euskal herria és en aquests moments un front.

Simon diu...

2009-01-15T22:57:00.000+01:00

Fa uns dies vaig veure una pel•lícula excel•lent, “This is England”, que vindria a ser una versió no sensacionalista (American History X) del fenòmen skin, en aquest cas ambientada a l’Anglaterra de principis dels 80, una Anglaterra en crisi, deprimida, amb un govern de ferro presidit per una dona de ferro, l’Anglaterra del conflicte de les Malvines. Us la recomano. Aquests últims dies i setmanes, l’actuació de certes persones m’ha recordat quelcom. En els moments de depressió, no personal, que també, en tota circumstància fotuda, cal criteri. L’absència de criteri no és terreny exclusiu dels infants. A la pel•lícula que us esmentava és el nen el manipulat.
El criteri propi és quelcom perillós. Molesta quan no coincideix amb el d’altri. A mi m’agrada. A d’altres els fa por. Quan prima l’obediència per sobre del criteri, hi ha quelcom darrere, sempre. Algú ho va anomenar “el sectarisme de la mediocritat”. Cal valentia, prudència, no són contradictoris, per a dir les coses pel seu nom, i de vegades pel cognom. Les conviccions, el criteri propi, ens fan més lliures, malgrat les cadenes. Però què passaria si el plat calent i l’escalfor del buit fossin el premi per aquestes cadenes? Cadascú és lliure d’escollir. Hi ha una clau per aquestes cadenes, està a l’abast i tothom és lliure d’usar-la. Les receptes estan escrites. Modèstia, desinterès, altruïsme, solidaritat. Valentia, inteligència i realisme. Risc, segur. Llibertat, encara més.

MAI NO PODRAN RES DAVANT UN POBLE UNIT, ALEGRE I COMBATIU

2008-11-08T22:52:00.001+01:00

Uneix-te a les JERC, uneix-te al jovent independentista dels Països Catalans!!!

Perquè no totes ni tots els independentistes són d’esquerres

2008-10-15T23:28:00.002+02:00

(Una abraçada molt forta a una lectora d'aquest bloc que avui m'ha renyat, i amb raó)

No. Jo no vull cases comunes. Ni del “catalanisme”, un terme curiós des del punt de vista politològic, ni tampoc de l’independentisme. La política, com a eina per a la recerca de la millora de les condicions de vida dels i les ciutadanes d’un país, com a eina per a la millora del col•lectiu, té dos camins, amb més o menys revolts, atzucacs, trampes, qualitat del terreny que es trepitja i d’altres.
El centre no existeix, el centre en política és una entelèquia. Els qui abanderen els centres són abanderats del no-res. Potser hi ha només una declaració més lamentable en tot l’espectre d’opinions polítiques, aquelles i aquells que es diuen apolítics.

Sóc independentista, sóc d’esquerres, i no m’interessa canviar el jou d’Espanya pel jou dels poders econòmics. Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.

La majoria del poble de Catalunya es declara de centre-esquerra. Disculpeu que usi el terme centre, però els i les periodistes creen llenguatge.
Què impedeix doncs que un partit català d’esquerres com Esquerra assoleixi l’hegemonia? Ni en dos-cents posts al bloc ho podríem acabar de perfilar del tot. Hi intervenen camps d’estudi com la sociologia, les ciències econòmiques, el dret, les ciències polítiques, la psicologia, etc.
Plantegem conflictes, i cada dia més si pot ser, però que ens portin a algun lloc més llunyà que el fracàs, la frustració i l’apatia general. Perquè en una guerra, i una declaració d’independència ve precedida i/o perseguida per una guerra, tant important és el nombre de soldats com la seva moral.

La independència dels Països Catalans ÉS UN MITJÀ. La diferència entre un essencialista català i un essencialista espanyol tendeix a zero. I dic tendeix i no és, perquè l’essencialista català votarà sí el dia que toqui i l’essencialista espanyol votarà no. En la resta, són iguals, perquè els extrems es toquen. No raonen.
I són els essencialistes catalans i catalanes els qui pretenen fer raonar d’altri? Que ho provin, però que no sigui amb Esquerra.

Els 12 manaments del bon progre

2008-07-21T14:20:00.002+02:00

Excel·lent escrit d'un company que vol mantenir l'anonimat. Humor i alegria!

El bon progre...

1... és molt feminista i solidari; creu que els immigrants, sobretot les dones, estan discriminades i, per això, cal donar-les-hi un oportunitat (de ser les dones de fer feina de casa seva, per exemple).

2... és un ferm defensor del dret a l'autodeterminació, sempre i quan s'exerceixi al Sàhara Occidental, Palestina, Montenegro, el Tibet o qualsevol país lluny de Catalunya.

3... és un ecologista convençut, entès com a pràctica contrària a la destrucció del paisatge promogut pels governs de dretes; quan és el PSC que construeix el Túnel de Bracons (terrible i innecessari en temps de CiU a la Generalitat) o quan ICV es carrega el Delta del Llobregat no cal preocupar-se.

4... és totalment contrari a l'especulació urbanística, que es produeix, sobretot, a les grans ciutats; per això ells compren la segona residència a la Cerdanya o al litoral.

5... entén i comparteix les reivindicacions igualitàries de la classe obrera, gràcies a una exagerada capacitat d'abstracció i empatia, ja que ell treballa en una professió liberal: dissenyador, artista, funcionari, periodista o president d'alguna fundació pública.

6... és profundament republicà, però també juancarlista, ja que reconeix
el paper del rei durant la Transició; malgrat que la definició de "republicà juancarlista" pugui ser tan contradictòria com la de "demòcrata franquista".

7... es declara obertament internacionalista, car això del provincialisme i el "mirar-se el melic" queda de molt poc modern; tanmateix, vol que la selecció espanyola guanyi el Mundial.

8... es declara d'esquerres, però ràpidament puntualitza que d'una esquerra "no marxista ni dogmàtica"; és a dir, que defensa un capitalisme on els homosexuals es puguin casar i adoptar nens.

9... és pacifista fins al moll de l'os; és a dir, és contrari a totes les guerres on els EUA participin direcament i indirecta (Iraq, Afganistan, Palestina...), mentre que els combats ètnics africans (molts d'ells promoguts des d'Europa), la destrucció txetxena per part de Rússia o les permanents batalles a l'Àsia són conflictes regionals i secundaris.

10... entén la reivindicació progressista com una tasca diària i constant; per això assisteix a poques manifestacions, excepte aquelles que acaben a la platja o a Diagonal Mar.

11... defensen un ús social major i més prestigiós per a la llengua catalana, però això no els fa oblidar l'educació que els caracteritza (fruit d'una educació a la privada) i que els porta a canviar de llengua quan algú li respon en castellà i que li impedeix imposar cap llengua (si els valencians diuen que parlen diferent, no se'ls pot obligar a pensar el contrari...).

12... no creu en estereotips, models, ni en la cultura de la moda; per això se sobreentén que la seva roba Lacoste i Versace la va comprar en unes rebaixes, que les potingues per la cara les regalaven en una revista i que els anells i arrecades que llueix són heretats d'un parent que s'estimava molt.

Disculpin les molèsties

2008-07-08T11:33:00.001+02:00

Haig de demanar disculpes per l’escassa actualització d’aquest bloc. Les meves excuses són el congrés d’Esquerra, el Jove Tu També Pots d’enguany acompanyat de la Festa Major de Terrassa i ara també l’Acampada Jove 2008, que comença aquest dijous explícitament però que va començar ímplicitament fa bastant més. Em costa arribar a temps a la vida no virtual i decididament no he arribat a temps a la vida virtual. Espero amb ganes l’estiu laboral per tal de poder dotar aquesta eina de continguts. Fins l’estiu!

Hem guanyat totes i tots

2008-06-09T10:05:00.000+02:00

Qui ha guanyat? Hem guanyat totes i tots. Una vegada més Esquerra s’ha permès ensenyar-li a la resta com s’han de fer les coses: lliure i democràticament. Aquest partit, les companyes i companys que compartim el treball, la lluita i l’anhel per uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos, ens podem apuntar una vegada més un triomf. Ahir diumenge es va reunir l’executiva de les JERC del Vallès Occidental a Sant Cugat. Hi ha havia companyes i companys que havíem donat recolzament a candidatures diferents. Hi havia companyes i companys malgrat tot. I seguíem allà, després d’un temps massa llarg sense reunir-nos tots plegats, però seguíem allà, una colla d’irreductibles, indestructibles, sovint ingovernables somniadors, que ens podríem passar dies discutint entre nosaltres sense posar-nos d’acord, i així a tot arreu i a totes hores, I SEGUIM CAMINANT, contra la vuitena potència mundial, contra l’ordre preestablert, perquè després de dies finalment ens acabem posant d’acord en el camí a seguir, i si ens equivoquem desfem camí i tornem-hi, incansables! Passava ahir a l’executiva de les JERC, com passarà a tot arreu des d’avui mateix. Tinc l’orgull i l’honor de formar-ne part. Visca les JERC del Vallès! Visca Esquerra! Visca la terra!

Pels moments difícils

2008-05-29T01:01:00.004+02:00

Us desvel·lo una costum personal per als dies difícils. Llegeixo aquest poema, que està en un full esgrogueït pel temps que fa que el conservo. No és pas un poema desconegut, però si algú no el coneix, li'n recomano fervorosament la lectura. Me'l sé pràcticament de memòria i és una guia. Kipling li va dedicar al seu fill. Quin pare més gran.

"Si..."

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

A Terrassa, el jovent anem enrere

2008-05-19T18:44:00.001+02:00

Avui he visitat “Habitatge”, les noves oficines d’habitatge a la zona del vapor Gran, una zona molt maca i molt buida. Anava a entregar la sol·licitud d’ajuda al lloguer, bona mesura del Govern de la Generalitat, tot i que lenta i millorable en la gestió; mesura per cert copiada pel govern de l’Estat, que sí que té altaveus potents perquè la gent se n’assabenti del què fa o deixa de fer.
La visita ha estat decebedora. Fa vuit mesos feia la mateixa gestió a la Casa Baumann, amb quatre o cinc tècnics diferents atenent als i les joves, amb espai, temps i dedicació exclusiva. Avui he visitat l’Oficina d’Habitatge de l'Ajuntament de Terrassa, on els i les joves de Terrassa tenim una finestreta d’uns poquets metres quadrats amb una única persona que atén persones de totes les edats i les condicions socials pel què fa al tema del lloguer. Els temps d’espera són lògicament més amplis. Sense entrar en la manca de tiquet i tanda electrònica, una característica tercermundista que vull atribuir a les presses per inaugurar i que de segur serà subsanada, vull parlar del jovent. Després d’anys i panys treballant perquè als i les joves se’ns considerés com el que som, un sector social desprotegit, després d’anys i panys treballant per a la transversalitat de les polítiques de joventut, és a dir, per a que els i les joves tinguem un punt específic on puguem trobar solució als molts i variats problemes que tenim, entre ells l’habitatge, el treball, la formació, la salut, etc. sense haver d’anar d’excursió per Terrassa, la nostra regidoria de Joventut va a l’inrevés del món, camina enrere, i per tant el jovent terrassenc anem enrere. Anem enrere perquè d’oficina jove d’habitatge no n’hi havia hagut tota la vida, anem enrere perquè aquest fet significa un precedent i potser el pròxim pas serà reintegrar la regidoria que s’ha de dedicar a nosaltres dins cultura o qualsevol altra àrea on s’acabi de diluir del tot.
El jovent terrassenc tenim part de responsabilitat en tot plegat. No em convenç allò tan nostrat de que la culpa és de tothom menys dels implicats, no hi ha res que afavoreixi més el paternalisme que aquesta actitud. Si ens fixem en la situació del jovent a Terrassa, la conclusió ràpida és que l’associacionisme està fatal. Els i les joves no associats de Terrassa representen aproximadament el 90% de la població jove a la nostra ciutat. Qualsevol associació, assemblea, esplai o club de rol juvenil està dins del 10% de la població jove associada a la ciutat de Terrassa. Els esplais tenen un paper destacat dins aquest associacionisme, molt em temo que sense la feina crucial que desenvolupen els esplais catalans el tema seria encara més dramàtic. Els i les joves associats som doncs uns i unes extraterrestres a la nostra ciutat. Fruit d’aquesta situació en deriva una altra, que és la situació del Consell de la Joventut de Terrassa. Aquest Consell, d’on les JERC formem part des de la seva fundació, representa a tothom menys als interessos dels i les joves terrassencs i terrassenques, que és la finalitat màxima d’un consell local de joventut, més enllà de muntar una festa major alternativa. Afirmo doncs amb rotunditat el fracàs d’aquest Consell, on s’acostumen a reunir representants de col·lectius que essent molt generós potser representen un 1% del jovent, i en aquest tant per cent hi incloc la meva organització, les JERC, a qui faig corresponsable, en tant que membre. Que aquest consell representi contínuament postures marginals, a la regidoria de joventut ja li va bé, perquè quan ets un extraterrestre la gent tendeix a no fer-te gaire cas. Què són postures marginals? A quin àmbit territori se subscriuen per a fer la valoració? La discussió pot ser molt llarga però amb segons qui no s’acabaria mai. Durant molt temps, aquestes paraules, venint d’un independentista català, podrien haver estat extrapolables i fins i tot motiu de mofa. Si no ho són és precisament perquè si alguna cosa hem aconseguit és normalitzar l’independentisme a part del país. Perquè ens entenguem, es pot portar la cresta al cap sense problemes però no portar-la tampoc és motiu de menysteniment.
Si la regidoria de joventut no defensa amb prou contundència els interessos dels i les joves, és perquè els i les joves li ho permetem per omissió. De vegades, quan ens solidaritzem amb els trenta, quaranta, cent, dos-cents ocupes de la ciutat, tendim a oblidar els i les milers de joves terrassencs que paguen religiosament, amb esforç i sacrificis, els seus respectius lloguers, moltes vegades compartits, o els també milers que no tenen opció de fer-ho, o els que s’han emmerdat en una hipoteca. Aquests i aquestes milers són aquells i aquelles a qui atenien els quatre o cinc tècnics de la Baumann, aquestes i aquests són els que hem retrocedit fins abans de 1999, quan es va inaugurar la Oficina Jove d’Habitatge.

Si en Pallach aixequés el cap...

2008-04-16T11:56:00.003+02:00

Vegin què fa una ministra del PSC en un bonic 14 d'abril...

Passin i vegin, perquè no ens amaguem de res

2008-03-28T12:28:00.001+01:00

Durant les últimes tres setmanes i durant els propers dos mesos, la ciutadania ha assistit i assistirà a un espectacle democràtic mai vist en aquest país. Les diverses i nombroses persones militants d’Esquerra, cadascuna d’elles, tindrà la veu, el vot i el poder de posar-se al capdavant del tercer partit de Catalunya, o en el seu defecte, decidir quina persona vol al capdavant del projecte, que alhora també decidirem entre totes i tots.
Ja fa alguns anys que els diaris en van plens de reportatges, articles i títols grandiloqüents que parlen en termes com el descrèdit de la política, la desil·lusió per la política, la crítica a allò que alguns anomenen partitocràcia o la manca de participació de les ciutadanes i ciutadans en els afers públics. En aquest sentit, els elogis al sistema d’elecció de candidats als Estats Units d’Amèrica per part de la premsa és pràcticament unànime. És si més no qüestionable l’equitat d’aquest sistema, sobretot tenint en compte la opacitat dels comptes de donacions dels diversos i diverses candidates, amb molts zeros i amb cap nom al costat, o bé l’atorgament discrecional de delegats a cada estat, en funció d’interessos partidistes i no pas populars. Però m’interessa però remarcar que na Hillary Clinton i en Barack Obama pertanyen al mateix partit, i dic això perquè quan aquests dos personatges mundialment coneguts s’insulten, i és el més suau que es fan, en diem la festa de la democràcia. Esquerra està debatent sobre persones i projectes polítics per a assolir uns objectius públics, transparents, coneguts de totes i tots. Seguim parlant de crisi? Parlem si us plau de la festa de la democràcia. A Esquerra fem festes democràtiques anomenades assemblees anualment pel que fa a l’àmbit local, bianualment pel què fa a l’àmbit comarcal, quatrianualment pel què fa a l’àmbit nacional, i això com a mínim! En aquestes festes democràtiques, a més a més, també hi poden participar les i els simpatitzants. Seguim dient que tots els partits són iguals? En uns el carnet del partit i el del club súper3 es confonen. A Esquerra pots decidir el seu camí fins i tot si tan sols fa tres mesos que t’has unit a la colla.
Una altra de les paraules més habituals últimament, referides a Esquerra, és divisió. Si la confrontació d’idees és divisió, estem sens dubte dividits. D’altres ho anomenen debat, d’altres ho anomenen democràcia participativa. No ens hem d’amagar de res, perquè no tenim res a amagar. Algú coneix quins sistemes electius funcionen a l’interior de la resta de partits polítics amb representació a Catalunya? Sap algú que les donacions anònimes a partits polítics han estat legals fins que ha arribat Esquerra al primer pla del panorama polític? Sovint ens falta perspectiva històrica. I no ens referim a on érem o on som. El mètode científic a la inversa, la falsació de Popper, ens ve a dir que els camins sense sortida també es recorren de vegades per a esbrinar que no en tenen, de sortida. I arribats al mur o al precipici o a allò que talli el camí, els i les militants d’Esquerra desfem el camí si és que cal desfer-lo, per a prendre un altre camí, i així successivament fins a trobar el correcte, el que ens porta a allò que creiem que assegurarà el màxim benestar possible a les ciutadanes i ciutadans. Som moltes i molts caminants, que també fem camí al caminar, i la nostra sort és tenir tantes i tants companyes i companys que poden mirar més enllà, perquè haguem de caminar menys. No deixarem de caminar.
Esquerra té, amb diferència, la solidesa i maduresa necessària per afrontar qualsevol procés de canvi sense immutar-se, no en dubteu. No tenim cap altre interès que la gent d’aquest país. Per això l’eina per a transformar pot canviar de mans cada quatre anys i canvia per sufragi universal i secret. No ens fa por allò que defensem per a tothom i per això ens ho apliquem nosaltres mateixos.
El proper set de juny tota la militància d’Esquerra està cridada a les urnes. Animo a les companyes i companys a participar-hi, i aprofito també per animar a la ciutadania a conèixer un partit diferent, obert i participatiu, democràtic. Us animo a conèixer el partit de les mans netes.

Què toca avui?

2008-03-10T14:20:00.001+01:00

Avui toca seguir treballant, com no hem deixat de fer mai. Què toca avui? Sortir al carrer, a servir a les catalanes i als catalans, a seguir explicant-los que encara els serviríem millor independitzant-nos d’Espanya, des dels pobles i ciutats dels Països Catalans. Avui toca reflexionar, avui i els pròxims dies i setmanes. Avui toca començar a pensar on ens hem equivocat, perquè en alguna cosa ens hem equivocat. Però toca fer-ho amb responsabilitat. La detecció dels errors no s’ha de convertir en un problema, i ,per tant, en un nou error. Serenitat i treball. I quan toqui, que tocarà més d’hora que tard, però no avui, resolució!

Descobriment tot assistint a un seminari sobre eines polítiques en xarxa

2008-02-15T20:38:00.005+01:00

Assistint a l'esmentat seminari, he descobert aquest gag, de l'excel·lent programa d'Euskal Telebista "Vaya Semanita". A totes i tots els que vulgueu riure, us recomano una excursió pels altres gags penjats al YouTube del mateix programa. Boníssim!

De Duran, Convergència, Unió, i la família

2008-02-07T19:01:00.001+01:00

M'explicaven fa uns dies la cara que se li va quedar a en Josep Rull en un debat de la televisió local quan després que aquest fes un al·legat impecable a favor del sobiranisme i sobre el paper fonamental, a parer seu, de CIU en aquest aspecte, el representant d'Esquerra li va recordar que el candidat de la federació al Congrés de Diputats era en Josep Antoni Duran i Lleida.
Era una cara que va reflexar primer sorpresa, després tristor, per últim resignació. En Josep Rull s'havia deixat portar pels seus sentiments i de sobte algú el va despertar del seu somni meravellós. I dic del seu somni meravellós perquè de segur que en aquest no hi apareixia en Duran, com no hi apareix, de ben segur, en el 99% de la gent de Convergència Democràtica. En aquest somni meravellós que alguna cosa tenia a veure amb la llibertat, tampoc hi era el ministeri d'exteriors d'Espanya, o vicepresidència d'afers exteriors (increïble que encara segueixi igual), tampoc hi havia res d'unions fraternals amb Espanya, la pedagogia envers Espanya ni el que sigui que tingui a veure amb Espanya. I és que les i els catalans ens n'hem fet un fart de menjar Espanyes. Ens les hem fotut amb patates, amb verduretes, al pilpil i de totes les maneres. I un n'acaba embafat.
Per si no n'hi havia prou, ara hi ha una nova variant culinària, que és l'Espanya a la salsa episcopal, amb trossets de fatxa (una espècia de moda malauradament), quelcom d'un ingredient poc definit que anomenen família tradicional i bisbe; d'això n'hi ha molt en aquest plat.
Què fa en Rull? En Rull no para de fer jòguing als vespres a Vallparadís. Ha de cremar ràpid, ha de fer lloc a l'estómac. Perquè aquesta Espanya també se l'ha de menjar ell, junt amb en Duran, la humiliació de l'Oriol i el número vuit a les llistes. Que aprofiti!

I al tercer dia, ressuscità d’entre els morts...

2008-01-23T18:50:00.001+01:00

No es diu Jesús, no és un ocell, no és un avió, ni tampoc Superman. És Felipe González, aquell president del govern d’Espanya, per alguns conegut com “senyor X”, que no estava al corrent de les activitats del Ministeri de l’Interior del seu govern quan aquest ens es dedicava a dirigir el terrorisme d’estat (unes quantes sentències de “la Audiencia Nacional”), o a no investigar “suposades” tortures a ciutadanes i ciutadans catalans durant el període previ a les Olimpíades de 1992 a Barcelona (sentència del Tribunal de Justícia Europeu). Doncs bé, com si d’un profeta es tractés, en Felipe desembarca aquests dies i fins a la victòria final (d’en ZP, na Magdalena, na Carme Chacón i d’altres grans parts exitosos de l’estat) a terres catalanes. I un servidor, escoltant a la direcció del PSC declarar-se felipista sense ambatges, reflexiona sobre el sentit moral de declarar-se’n, de felipista, i va encara més enllà, al reflexionar sobre el sentit útil d’aquesta definició. Felipista és, en el sentit etimològic del mot, aquell seguidor de Felip o de les ensenyances de Felip, Felip d’Hispalis o Felip de Sevilla (1982-1996), un profeta del Partit Socialista Obrer Espanyol que causà sensació en les primeres èpoques de la monarquia post-franquista, com a cap de govern del règim. Un dia de 1996, arrossegat pels nombrosos escàndols de corrupció política i econòmica d’unes quantes persones dels seus equips, va perdre unes eleccions i se’n va anar a casa, que és el que fa un profeta a qui es deixa de creure. Es va quedar sense feina? No. Un petit llogaret d’irreductibles felipistes es resisteix ferotgement al pas del temps i de la història. Els i les aleshores joves d’aquells temps són ja persones amb responsabilitats importants que cresqueren a l’escalfor de les llegendes que s’explicaven d’en Felipe, des de les set plagues que va llençar sobre UCD fins a aquell manantial de llet i mel que brollava en forma de calers del no res (FILESA). Moralment doncs, cal preguntar-se com a mínim si ésser felipista és recolzar el terrorisme d’estat, la tortura i la malversació sistemàtica de fons públics, o no. Des d’un punt de vista més utilitarista, és a dir, reflexionant sobre allò que el profeta portà a terres catalanes, o més ben dit, allò que no portà, hom podria arribar a preguntar-se sota quins mandats la xarxa viària catalana hagué de recórrer a la instal·lació massiva de peatges per tal no tan sols de mantenir-se sinó d’existir. Hom podria fins i tot arribar a recordar l’utilíssim TGV Madrid-Sevilla (Hispalis) a l’any del senyor de 1992. Però per a aquelles i aquells qui no gaudeixen de bona memòria, encara avui tenim recordatoris de tot allò que aquest profeta no va portar, i en tenim perquè encara avui estem intentant resoldre el desastre.
Així doncs, podem concloure que la campanya del PSC per a aquestes eleccions es basa en les essències, en sentit literal (perfums?), i en sentit metafòric (Felipe?). Moral i pràcticament inútil.

Arranquem la crosta espanyolista del país

2007-12-19T18:33:00.002+01:00

Ja fa aproximadament dues setmanes que van saltar a la palestra unes declaracions del portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, Joan Ferran, on denunciava el suposat tracte de favor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió envers les formacions polítiques d’obediència nacional. TV3 és, en paraules del senyor Ferran, la televisió més antigovernamental del món.
Després de llegir les paraules del senyor Ferran, hom pot preguntar-se:

Han de ser els mitjans públics de comunicació progovernamentals?

Què és informació neutral i equilibrada?

A què es refereix aquest diputat amb “la composició real del país”, als seus votants?

Considera el senyor Ferran que el poble de Catalunya és idiota?

No revelo cap secret si dic que amb aquestes declaracions el senyor Ferran intenta fer exactament el mateix que han fet sempre els dos partits majoritaris a Catalunya: controlar políticament els mitjans de comunicació. S’imaginen un director de la COM ràdio fent un seminari d’objectivitat als mitjans de comunicació?
Em quedo amb unes paraules de la mateixa llumenera, perquè és vertaderament el camí, i en el que de ben segur, les companyes i companys estan treballant:
“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat.”

Eleccions maig 2007

2007-11-14T23:27:00.001+01:00

El propassat vint-i-set de maig la ciutadania fou cridada a les urnes per a renovar les i els responsables de regir els destins públics de les nostres viles i ciutats durant els propers quatre anys. Les interpretacions i i versions que s’han donat dels resultats d’aquestes eleccions són com la oferta del Mercat de la Boqueria: llargues, variades i exòtiques. Passats cinc mesos i escaig d’aquells dies, no ampliarem la oferta. Sí que fem però una reflexió més profunda que versa sobre la democràcia, sobre la POLÍTICA escrita en majúscules.
No inventarem res. Part del que diem, ja ho han dit petits grans polítics. Deia una d’aquestes persones, despedint-se de la vida pública: “La política com a conjunt d’accions per a la felicitat i la fraternitat, està deixant pas a la gestió quasi mercantil d’allò que és patrimoni de tots, perdent espiritualitat, mística, ideologia de progrés i d’igualtat. Cada vegada som més liberals i, així, cada vegada som menys socials, menys col•lectius. On és doncs la política? La política, la “res” pública, ha agafat una drecera que la pot portar a ser quasi un record, una resta, una deixalla, un pòsit, en el millor dels casos. Els ciutadans ens ho van dient, quan s’abstenen.” Hem volgut citar textualment aquestes paraules, perquè al nostre entendre reflecteixen veritablement quin seria el substantiu més emprat a la hora de definir que va passar el 27 de maig: abstenció. Com a militants de les JERC, d’Esquerra, tendim òbviament a preocupar-nos per la nostra causa, el nostre projecte per a les persones, per al nostre país, i perquè no, pel món. I sorgeix la oferta, els mil perquès.
Fem un alto en el camí companyes i companys, perquè no es tracta de sumes, de restes, de tants per cents, ni de pactes. Com a ciutadanes i ciutadans amb l’aspiració de servir a d’altri, que amb més o menys matissos és el que conforma o hauria de conformar la majoria de partits polítics, vam fracassar. Que la meitat o més de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, del Vallès Occidental per a referir-nos a la nostra comarca, es quedin a casa, se’n vagin a la platja, a la muntanya, en definitiva, que no apareguin pel seu col•legi electoral, és un FRACÀS. Per suposat que no totes i tots som iguals. Tenim diferències, profundes discrepàncies amb d’altres opcions polítiques. Per a algunes d’aquestes opcions, els suspensos en ciutadania són suportables, fins i tot desitjables! Nosaltres no ens els podem permetre.
Hem de tornar a l’espiritualitat, a la mística, al servei, al deure col•lectiu, a l’educació, a la natura, a la senzillesa, a la recerca de la felicitat. Ho hem de fer des de les nostres viles i ciutats, ho hem de fer des de la política, des de les entitats, des de l’escola, des de l’empresa, des de la família. I el Govern de la Generalitat potser hi ajudarà, sens dubte. Però la independència no es construeix només a Barcelona. Esteller ens deia: Baixa al carrer i participa. I això és el que hem de seguir fent. El diputat d’Esquerra del Vallès Occidental al Parlament, en Joan Ridao, parlava fa poc de les possibilitats actuals de referèndum i comentava que els referèndum es podrien convocar a nivell municipal. En un viatge recent a Itàlia, vaig contemplar una placa commemorativa en un petit poble que recordava els resultats en aquell municipi del referèndum d’unió a Itàlia, a mitjans del segle XIX. Vuit-cents dels ciutadans d’aleshores d’aquell poble enfront de seixanta van donar el seu vist-i-plau a unir-se a Itàlia. Com tots sabeu, la nostra història i la de la composició de l’estat espanyol dista bastant de la italiana. Algun altre dia ja parlarem d’història i política comparada. Remarquem però les magnituds. Vuit-cents, seixanta, vint-i-cinc, vuit, vint mil, un de sol, ja es mereix decidir. No oblidem els petits grans nombres. No oblidem les persones.
La història no és quelcom estàtic, la història es mou. La història la construïm dones i homes lliures, però en el cas que ens ocupa, la història de moment només ens pregunta cada quatre anys. Com pretenem que la gent respongui llibertat, si ni tan sols la convencem de que respongui? Necessitem persones disposades al sacrifici anònim, a donar temps sense fi per les seves veïnes i veïns, però tenir-les tampoc és garantia de res. No hem de perdre mai de vista a les persones, en elles es basa la nostra lluita.
El passat vint-i-set de maig moltes i molts joves no van exercir el seu dret a vot. No van confiar en ningú. Centrem-nos en un tipus d’oferta sens dubte més productiva i atractiva i no tan exòtica: l’espiritualitat, la mística, el servei, el deure col•lectiu, l’educació, la natura, la senzillesa, la recerca de la felicitat. I l’aventura; l’aventura que suposa el fet de lluitar contra enemics tan poderosos, l’aventura d’alliberar un país en ple segle XXI, l’aventura de fer un món més just. Expliquem-ho a l’institut, a la facultat, a la feina. Ampliem aquesta oferta. Les i els joves, les persones, hi guanyaran.

Èxits

2007-10-10T16:47:00.000+02:00

Ahir, a terres alemanyes, el president de Catalunya, fill del poble dels meus avantpassats, va fer un discurs, davant representants d'Andorra, i les Illes, no pas del País Valencià, i desconec si davant representants de les sis comarques sota administració francesa, que em va sorprendre molt positivament. Sense que serveixi de precedent, valguin aquestes paraules com a reconeixement. Us n'adjunto l'adreça:

http://www10.gencat.net/president/AppJava/cat/discursos/71009frankfurt.jsp

Hi ha però quelcom encara millor a destacar ara per ara d'ahir dimarts, i no és un discurs. El que cal destacar d'ahir és un conte, escrit per un geni. En Frederic Mistral, occità, fou el primer, pels volts de 1904, en rebre un premi Nobel de Literatura, essent com era d'una nació sense estat. També fou l'últim. Espero i desitjo que en Quim Monzó no sigui el segon.

Conte de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Esmena

2007-10-05T14:54:00.000+02:00

Avui m’he llevat amb la trucada d’un company que m’avisava de la publicació d’una “notícia” sobre aquest bloc en un diari electrònic del país. Quan he visitat el diari m’he trobat amb el comentari sobre l’escrit que trobareu més abaix. Tot aprofitant les poques visites de més que potser genera aquesta efemèride entre personal descontent, gent que té la solució per a tots els problemes del món i més habitualment entre simples curiosos, torno a esmentar quelcom que repeteixo sovint: malgrat tot, la bona gent d’Esquerra segueix creient en el que ha cregut sempre, ens uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. Ens discutim, i és clar, i tenim premsa segura. Però quan ens discutim, és sempre per veure com hi arribem abans, si per aquest camí o aquell altre o el de més enllà, sempre cap a millor.
Hom llegeix, opina, discrepa, escriu, aplaudeix, pensa, creu. I tot això és també Esquerra. També és Esquerra els ajuts al lloguer jove, la denúncia del dèficit fiscal, la llei de serveis socials mínims, la defensa del medi natural, la necessitat d’un marc català de relacions laborals, l’increment en un 50% dels ajuts als municipis, la nova llei de la corporació, la integració dels immigrants, els cursos de català, el cinturó ferroviari, la internacionalització de les empreses catalanes, la seguretat a l’illa de Mallorca. La llista és llarga i extensa i no es pot llegir gaire sovint als diaris electrònics o impresos de la nació. I molts intuïm el perquè de tot plegat. Gràcies per tot plegat.
Els que em coneixeu sabeu bé que ofendre no està en la meva llista d’intencions. Als ofesos, les meves excuses. A les companyes i companys, la meva gratitut per poder dir-vos companyes, per poder dir-vos companys.

Respecte institucional

2007-09-28T17:37:00.000+02:00

Alguns, molts, creuen que cremar una fotografia és radicalitat. Quan ens n’assebentem que als Estats Units condemnen gent a cadena perpètua per possessió de marihuana, o a sis mesos de presó per no portar el gos lligat, ens escandalitzem. Quan jutgen joves catalans per cremar fotos no ens escandalitzem, els titllem de radicals.
Demanar respecte institucional a una institució no democràtica per part d’un partit republicà, d’esquerres i independentista em sembla una mica (o molt) kafkià, a tall descriptiu. El pròxim serà demanar respecte institucional a les institucions birmanes? Després podríem demanar respecte institucional per a totes les dictadures del món. De fet, podríem esmenar la Llei de Memòria Històrica, tot dient que respectem la institució franquista. També podem demanar respecte institucional per a l’exèrcit espanyol (amb el què s’ha votat ho han fet), com a bona institució que és. Ahir parlava amb una de les poques persones a qui considero sàvies en aquest món. Ell em parlava de la contraposició entre partit ideològic i partit de govern. Em parlava de la necessitat de digerir contradiccions. Em parlava de partits polièdrics. Tinc una indigestió, i ell, també.

La radicalitat (extret del discurs de commemoració dels fets de setembre de 1713 a Terrassa)

2007-09-05T12:08:00.000+02:00

Un any més Esquerra i les JERC han tornat a commemorar els fets ocorreguts a la ciutat l’any 1713 davant la Casa del Poble. És bona senyal. En l’any dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa, l’inici de la pèrdua de llibertats dels Països Catalans, encara hi ha persones, moltes persones, i cada dia més, que no tan sols commemoren aquella funesta data pel nostre país, no tan sols recorden aquells maleïts primers dies de setembre de 1713, quan cremaren la nostra ciutat, o aquell onze de setembre de 1714, de tots conegut. Malgrat el que pugui semblar, aquest acte no és per a molts de nosaltres un acte de nostàlgia. No. Commemorem aquelles dates, tot felicitant-nos del sentit que han adquirit amb el pas del temps. I és que les cendres del passat són avui les brases del futur. No hem, però, de confondre memòria amb nostàlgia; l’una és necessària, dinàmica; l’altre és inútil i estàtica.
Avui us vull parlar de la radicalitat, i us vull parlar de la radicalitat perquè hom tendeix a confondre conceptes, fruit de l’apropiament d’aquesta paraula per part d’idealistes i pessimistes. L’idealista fa del radicalisme un modus vivendi, sense arribar habitualment a entendre mai què és o quin objectiu té el radicalisme. El pessimista acostuma a renegar del radicalisme, tot associant-lo automàticament a una impressió o concepte negatiu. Jo fujo d’idealistes i pessimistes, tots dos són biaix de la realitat. Volem que les escoles siguin de maó i no barraques, volem que hi hagi un ordinador per cada nena o nen del país, volem deixar de pagar peatges, tenir una xarxa viària i ferroviària digne, volem que la nostra gent gran es dediqui única i exclusivament a gaudir de la vida, volem que els joves d’aquest país puguin emancipar-se abans dels trenta anys, volem un mercat laboral estable i just, volem una àmplia cobertura sanitària, amb dentista per exemple, volem un país verd, respectuós amb l’entorn, una jornada laboral de 35 hores, una cultura catalana sana, amb cinema i televisió en la llengua del país, volem que no hi hagi ciutadans de primera i de segona, volem la pau al món, començant per aquí. I sabeu què, els idealistes i els pessimistes ens acusaran de poc o molt radicals, i tant ens és. Volem la independència, volem que els Països Catalans esdevinguin un estat independent al sí de la Unió Europea, però serà un estat unit, o no serà. Esquerra lliura, als inicis d’aquest segle XXI, una nova batalla, com sempre a l’avantguarda de les formacions polítiques catalanes. Treballem per a transformar la societat catalana, superant un dualisme interessadament perpetuat pels dos partits majoritaris ara per ara a Catalunya. Dos partits que durant 30 anys, i diguem-m’ho clar, han jutjat a les persones pel seu orígen. I a diferència d’idealistes i pessimistes, aquests partits ho han fet conscientment. És greu. Però ara estem al seu terreny, i hi som precisament per a superar aquest escenari de divisió de la societat catalana. I tenim sort. Tenim sort perquè els radicals de la nostra mena, els radicals de la quotidianeïtat comencen a ser majoria. I aquí Espanya hi juga també un paper important. Els nacionalistes espanyols se les veuen magres per explicar els avantatges del seu model estatal, entre d’altres coses perquè és el vigent, aquest model d’estat que ja hem comprovat on ens porta: a la recessió. Cada matí, a les autopistes col·lapsades, a las andanes de tren paral·litzades, més gent se n’adona que no és qüestió de radicalitat, que també. Exigir justícia companyes i companys, és en aquest país radicalitat. No desistiu en la lluita companyes i companys. La nostra és una causa justa.

L'inici d'un bloc

2007-08-28T18:04:00.000+02:00

No pensava que començar un bloc fos fàcil. Ara bé, tampoc creia que fos una tasca tan complexa . Després de repassar uns quants blocs (molts més aviat), de mirar-me la vista prèvia de totes les plantilles disponibles, les fonts, el format, els colors, etc. m'ha vingut a la ment una frase del Tao Te King: "Quant més experimentes, menys saps". Tot impregnant-me de pensament taoista, he passat a la inacció pel què fa a la presentació del bloc. Cap d'elles m'acabaria de satisfer. Pel que fa als continguts del bloc, que és un dels temes constants a què fan referència els primers escrits de blocs que he repassat, no puc tampoc ara per ara fer-ne un esquema clar. Intentaré definir l'amalgama d'idees, pensaments, sensacions, experiències que em rondin pel cap en paraules, com tothom suposo. Aquest bloc, és, per sobre de tot, un exercici personal que ara, tot just començant, tampoc sóc capaç de definir del cert. Però sens dubte, tansols el dubte ens fa avançar.