tag:blogger.com,1999:blog-287953842024-03-13T05:13:06.092+01:00Bloc d'en Carles CaballeroCarles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.comBlogger48125tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-4023937495094805872016-02-19T14:21:00.003+01:002016-02-19T14:22:58.539+01:00La fi del feudalisme (Segona part)<p>Han passat uns quants mesos d’ençà del darrer escrit a propòsit del procés que viu Terrassa sobre el final de la concessió d’abastament d’aigua. Crec arribat el moment d’aportar més llum sobre allò que fins ara sabem de l’esmentat procés.<p>
En primer lloc cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que en els propers mesos seran consultats sobre quin model de gestió consideren més oportú per a la nova etapa que s’obre pel què fa a l’abastament d’aigua a la ciutat. En aquest sentit, lluny de plantejar arguments de caire purament ideològic sobre les moltes virtuts de la gestió privada d’un bé públic i de primera necessitat com l’aigua, tant per als ciutadans i ciutadanes, com per als afortunats i afortunades accionistes d’una empresa, cal que ens fixem en les ciutats del nostre entorn que sense gaires arguments ideològics i amb molts arguments de pragmatisme econòmic, gestionen l’abastament d’aigua de forma directa, sense intermediaris, abocant els rèdits de l’activitat empresarial que desenvolupen a les arques dels seus respectius municipis. Visitin Manresa. No queda especialment lluny.<p>
En segon lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que durant els darrers mesos hem estat treballant sense descans en la recopil.lació de tota la informació tècnica i jurídica necessària per tal de que, sigui quina sigui la decisió que els terrassencs i terrassenques prenguin, aquesta es pugui portar a terme sense problemes a partir de l’1 de gener de 2017. Aquesta feina no té a veure amb la preferència d’un determinat model -o altra de gestió pel què fa a l’abastament d’aigua. Aquesta feina té a veure amb la possibilitat pràctica de decidir. <p>
En tercer lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que l’actual empresa titular de la concessió de l’abastament d’aigua a la ciutat ha qüestionat i qüestiona, des del nostre punt de vista, la sobirania d’aquelles i aquells ciutadans que els terrassencs i terrassenques, amb el seu sufragi, han decidit que els representin al Ple de l’Ajuntament, i en conseqüència, la sobirania de les terrassenques i els terrassencs. Ho fa quan planteja recursos judicials a decisions avalades per la pràctica totalitat de les forces polítiques de l’Ajuntament, i ho fa quan, a requeriment dels serveis tècnics de l’Ajuntament, no entrega tota la informació requerida. Qualsevol particular o empresa té el dret d’obtenir la tutel.la efectiva dels jutjats en qualsevol afer que consideri oportú i on consideri perjudicats els seus interessos, només faltaria. Altra cosa diferent, al nostre entendre, és que qüestioni, mitjançant aquest dret legítim, la indubtable titularitat pública, en darrera instància, d’un servei i dret bàsic com l’aigua. En aquesta qüestió no cedirem ni un míl.limetre.<p>
En quart lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que cap electe d’Esquerra Republicana s’acovardirà ni callarà davant cap multinacional, per gran i poderosa que sigui, en la defensa dels interessos de la majoria dels terrassencs i les terrassenques. Arribats a l’actual situació de conflicte obert entre els interessos d’uns pocs i l’interès general, del qual som garants per voluntat popular, ERC no estarà en cap altre lloc que en la defensa d’allò que és just i necessari.<p>
Per últim, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que considerem el procés de l’aigua massa ampli i complex com per deixar-lo en mans d’un sol partit polític. Les urnes van determinar que no fos així, i en aquest sentit volem manifestar la nostra Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-33807158266238624772015-09-14T08:14:00.000+02:002015-09-14T08:14:17.439+02:00La fi del feudalisme, una aspiració moderna i de ciutat<p>
Molt s'ha parlat ja, i molt es parlarà encara, del final de la concessió per al suministrament de l'aigua a Terrassa. Aquesta concessió va ser adjudicada a l'empresa privada Mina l'any 1941 per un període de 75 anys. No és objecte d'aquest article tractar sobre les condicions en què l'administració pública de l'any 1941 concedia concessions de serveis públics. Més que revisionisme històric, el que cal és construïr present i futur. Tanmateix els terrassencs i les terrassenques conservem peatges del passat, i cal que algú ho digui. El servei de suministrament d'aigua n'és un, i els terrassencs, que en això també som catalans, hem pagat escrupulosament, com sempre. <P>
Donat que l'Ajuntament de Terrassa haurà de prendre una decisió sobre si la nova concessió per al suministrament de l'aigua surt a concurs, sobre si aquest concurs és per la totalitat del servei o per un % determinat o bé si es municipalitza el servei (perque una concessió sense concurs seria pròpia de l'any 1941 i il.legal), aquest regidor, encarregat del seguiment de tots els afers relacionats amb l'àrea de Territori de l'Ajuntament de Terrassa per part del grup D'ERC-MES, ha intentat, fins on la informació pública arriba, fer un mapa de tot allò relacionat amb el servei de suministrament d'aigua a la ciutat. La tasca està en constant procés de revisió i en construcció, i probablement mai n'acabarem de treure l'entrellat en la seva totalitat però vull donar unes dades que em semblen rellevants per a que la ciutadania pugui formar-se'n una opinió, contrastar i/o rebatre quan sigui adient. <P>
Mina és una empresa privada, extremadament solvent des del punt de vista empresarial, amb una elevada solidesa patrimonial sostinguda per un patrimoni net de 26 M € i unes provisions a llarg termini de 15 M € que representen el 88% del seu balanç, sense cap deute bancari ,i just tot el contrari, amb un volum d’inversions financeres a curt termini i tresoreria positiva de 7M €. Mina genera uns beneficis sostinguts anuals per valor d’ 1,7 M€ després d'impostos, els quals es reparteixen com dividends en una proporció del 78%. Això vol dir que, en promig anual, els accionistes es reparteixen 1,32 M €. Els accionistes de Mina són: en un 33% Suez, l’empresa multinacional coneguda per les seves pràctiques monopolístiques i de lobby contra l’ interès públic, i sobre el 67% restant no en podem aportar dades perque no són públiques. Si una família que va tenir la “sort” d'obtenir accions de Mina a l'any 1941 té un 3% de les accions, cada any obté unes rendes aproximades de 40 mil euros (3300 euros al mes per haver nascut). <P>
La xarxa de captació de l'aigua està basada fonamentalment en una planta a Abrera, en un aqüífer del riu Llobregat d'on els terrassencs obtenim aproximadament el 80% de l'aigua que es consumeix a la ciutat. Hi ha un 12% que es compra a Aigües Ter-Llobregat, que des que s'ha privatitzat ha incrementat un 70% els preus de l'aigua, i un 8% restant que s'obté de pous propis de la ciutat. L'empresa Mina ha tingut l'amabilitat de fer arribar un informe jurídic als diversos grups municipals explicant que la Mina ha de ser compensada econòmicament, entre d’altres, pel fons de comerç de que disposava l’any 1941 i que en règim de monopoli ha vingut mantenint i incrementant fins avui. S’oblida que un monopoli té usuaris i no clients, com sí tenen les empreses que operen en mercats competitius i que sí disposen de fons de comerç. També ha sembrat dubtes, per a no versats, explicant que es posa en risc la concessió de la captació d’aigua del Llobregat, que és propietat de l’Ajuntament, i que això suposaria un increment de preus a l’haver de revertir aquesta concessió a la Generalitat. Barrejant-ho tot, com si la gestió pública del servei de l’aigua (municipalització en sentit estricte) provoqués aquest efecte. L'Ajuntament ha encarregat un dictàmen jurídic que desautoritza aquestes pors i que confirma que la concessió no ha de revertir a la Generalitat, com sí diu la llei i en qualsevol cas, fins l’any 2040. També proposa com a solució crear una empresa mixta directament amb l’Ajuntament sense concurs públic, aspecte contrari a la Llei i que no cal comentar veient els contenciosos judicials amb usuaris i empreses perjudicades, de la competència de Suez, que estan en aquests moments als tribunals per haver procedit amb pràctiques semblants en altres municipis. <P>
El temps de les preguntes ja és aquí. Pot l'administració municipal assumir la gestió del suministrament de l'aigua com van fer Mataró, Manresa o Vilanova i la Geltrú? Pot l'administració municipal resistir les pressions del sector privat? Pot l'administració municipal prendre decisions? Serà capaç l'administració de gestionar amb justícia i equitat una consulta ciutadana? Esperem amb ganes el temps de les respostes.<P>
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-51034574087463701942015-07-16T23:33:00.000+02:002015-07-16T23:56:51.467+02:00El primer pacte d'Estat<p>
N’hi ha que es pensen, encara avui, que volem la independència per motius folklòrics. Potser per a ballar sardanes, per a fer castells, per a fer trobades geganteres i tot el llarg etcètera d’expressions de la cultura popular que pugueu recordar, perque en tenim, i molta, de cultura popular, al nostre país. Potser algú creu que la cultura popular viurà millor en un Estat independent, i no s’equivoca.<p>
Tanmateix, m’agradaria, perque ve al cas, recordar algunes iniciatives legislatives que els independentistes hem portat al Parlament de Catalunya en els darrers temps; que han estat aprovades pel nostre Parlament i que han estat derrogades, bloquejades o suspeses pel Congrés espanyol o el Tribunal Constitucional:<p><p>
1. El decret de pobresa energètica que impedia a les companyies tallar el suministre d’aigua, llum i gas a famílies amb problemes econòmics (Suspès pel TC). <p>
2. La dació en pagament per a les hipoteques i la llei de segona oportunitat (Aturat pel Congrés).<p>
3. L’impost a la banca (Suspès pel TC).<p>
4. La creació d’una banca pública (Bloquejat pel Congrés)<p>
5. La llei de protecció del petit comerç (Suspesa pel TC)<p>
6. Aturar el fracking en l’explotació d’hidrocarburs (Suspès pel TC)<p><p>
Encara avui, amb més moral que l’Alcoià, trobem en els discursos d’algunes propostes polítiques, noves i velles, l’apel.lació a la hipòtesi de la reforma estatal, sense gaires més detalls sobre la mateixa, com si no haguessin viscut en aquest país els darrers 9 anys, i dic 9 per a recordar al darrer president de govern espanyol que va afirmar que respectaria allò que els catalans i catalanes decidissin.<p>
Recordava fa uns dies Oriol Junqueras, president d’ERC, allò que calia des del punt de vista de la legalitat espanyola per a reformar Espanya: una majoria de 2/3 al Congrés i al Senat per a iniciar els tràmits de reforma, la dissolució de les Corts, una convocatòria d’eleccions que obtingui una nova majoria de 2/3 a favor de la reforma proposada i finalment la ratificació per via de referèndum de la reforma. La reforma d’Espanya és un conte de fades.<p>
Així doncs, amb aquest Estat que ens acull amorosament, que ens respecta i que ens escolta i ens deixa parlar, hem arribat al final del camí. El que passarà les properes setmanes i els propers mesos no ho podem avançar de forma exacta. Sí que podem afirmar que ens disposem a subvertir l’ordre constitucional espanyol per la via dels fets, com abans van fer totes les nacions que s’han independitzat de l’Estat espanyol en els darrers 200 anys. Només ho farem, això sí, si rebem el mandat democràtic de fer-ho, assumint els riscos i les responsabilitats que se’n derivin.<p>
Per tot això, hem arribat al primer pacte d’Estat de la República Catalana. El primer pacte d’Estat, fruit de l’acord entre les entitats sobiranistes i els dos principals partits de Catalunya, no és altre que la confecció d’una llista electoral, representativa fins on sapiguem i puguem, del que creiem que és el sentir majoritari del poble de Catalunya. Aquest Estat que ens acull no ens permet cap altra manera de poder expressar quina és la nostra voluntat. Deia molt encertadament Eduard Voltas:” Digueu-ne la papereta del sí”.<p>
Així doncs, amb totes les dificultats i amb tots els sacrificis; aguantant, com tantes altres vegades, el pes de la responsabilitat que significa tibar d'uns i altres; ens disposem a fer de Catalunya un Estat independent, lliure i sobirà. Ajudeu-nos. Ajudem-nos.<p>
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-59141749041835992082015-06-26T15:27:00.000+02:002015-06-26T16:26:46.146+02:00Impressions del primer Ple. L’alcalde esbalaït<p>
Els 4 regidors d’ERC-MES a l’Ajuntament de Terrassa ens vam estrenar ahir en el primer dels plens de l'actual mandat. La temàtica dels temes a tractar era bàsicament d’estructura del proper govern i de règim intern, però la nova correlació de forces al Ple va fer que allò que durant 36 anys havia estat un mer tràmit es convertís, ara sí, en un autèntic debat sobre el fons i les formes del què ha estat la dinàmica habitual de treball del PSC dels darrers 7 lustres.<p>
Entrant en matèria, es portava a exposició del Ple la designació dels membres de la Junta de Govern Local, la designació dels Tinents d’Alcalde i les delegacions de les diverses àrees de treball que composen l’Ajuntament en la persona dels diversos regidors del PSC. En aquest sentit, i malgrat les bones paraules del nou alcalde en el seu discurs d’investidura pel què fa a la nova política, les noves formes d’organització i d’altres expressions que queden bé de dir però no signifiquen res per elles mateixes, més del mateix. Cap canvi apreciable i les mateixes cares al capdavant de la gestió municipal. Podem afirmar ja que la llista electoral del PSC era una oda a l’estètica, sense entrar a valorar la qualitat estètico-política de la mateixa.<p>
En el cas de tot allò que requeria l’aprovació del Ple municipal per prosperar, per no ser matèria reservada discrecionalment a l’alcalde, es portava a aprovació del Ple la creació de les diverses Comissions Informatives (les Comissions Informatives són un òrgan previ als plens de seguiment i/o aprovació de polítiques distribuït per àmbits de gestió que el Ple acaba ratificant i/o desautoritzant. Ex. Comissió Informativa de Territori), els drets econòmics dels regidors i regidores, la fixació del nombre de càrrecs eventuals o de confiança de l’Ajuntament i la designació dels representants de l’Ajuntament en organismes i ens participats (Consorci Sanitari, TV, Consell Escolar).<p>
Pel què fa a l’aprovació de la creació de les diverses Comissions Informatives, els regidors d’ERC-MES vam proposar i presentar conjuntament amb TEC i les CUP la creació de tres Comissions Informatives noves a més de les ja existents: Transparència, Societats Municipals i Emèrgència Social. Les dues primeres van ser aprovades pel Ple. A la creació de la tercera el PSC hi va votar en contra. També a proposta conjunta nostra, el Ple va aprovar que d’ara en endavant aquestes Comissions Informatives seran obertes a la ciutadania, incentivant així també la participació ciutadana i posant més vidre i menys murs a la gestió municipal. Per últim, en aquest punt vam aconseguir que les Comissions Informatives mencionades siguin presidides per algun regidor de la Oposició, sempre en la línia de reforçar el control al Govern Municipal.<p>
Pel què fa al punt relatiu als drets econòmics dels regidors i els grups municipals, veient la festa poc seriosa en què es va convertir tot plegat, amb una competició velada per veure qui la deia més grossa i amb la sensació trista de mercadeig planant en l’ambient, els regidors d’ERC-MES vam optar per abstenir-nos en les votacions de cadascuna de les diverses propostes presentades, tot reclamant i esperant que quan passin les necessitats electorals d’alguns dels contendents podrem seure i parlar-ne amb més calma de la que vam veure ahir.<p>
En el cas de la fixació del nombre de càrrecs eventuals o de confiança que el Ple autoritza a l’alcalde a contractar, CIU i Ciudadanos van donar suport inexplicablement a la contractació dels càrrecs de confiança del PSC, encara no sabem amb quines contrapartides, donat que la seva explicació al Ple va ser entre pobre i inexistent. Planava també en l’ambient un pacte inconfessable entre el PSC, CIU i Ciudadanos que anirem desvetllant en els propers mesos, per a escarni i vergonya dels qui composen el pacte. Els grups de la oposició real no ens oposàvem a l’existència d’assessors i tansols reclamàvem la presentació d’un trist informe d’idoneïtat per a justificar la contractació dels mateixos. En aquest punt el portaveu del Govern, Alfredo Vega, es va veure clarament sobrepassat pels arguments de la oposició i es va limitar a tirar pilotes fora. Les anirem agafant totes.<p>
Un darrer acord del Ple d’ahir a proposta d’ERC, TEC i les CUP va ser que un membre de la oposició pugui participar al Consorci Sanitari i al Consorci de gestió de la televisió local. N’anirem informant.<p>
La última consideració, que no per coneguda em deixa de sobtar, és la pobríssima impressió que em va causar el fet que l’alcalde només obri la boca al Ple per atorgar paraules. Desconec si té problemes de dicció, de por escènica, o tot respòn a alguna mena d’estratègia de tipus monàrquic. Hi ha una película anomenada “El rey pasmado”, amb en Gabino Diego en el paper protagonista, sobre la vida d’en Felip IV d’Espanya, i ahir no podia evitar pensar-hi quan observava l’alcalde esbalaït. <p>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1eq1DEIKlrqUdPtLjmAtqj1er5E34lSrBgyPLWy6bJB5JhfhLpSIzNKUGA2nicNrOsyb0Gmo36m7k6V5bQ6SijEgp7MUELe_uRmLmNbibTxf-LYip5QzrfGBuZeESmL5DLZLM/s1600/el+rei+pasmat.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj1eq1DEIKlrqUdPtLjmAtqj1er5E34lSrBgyPLWy6bJB5JhfhLpSIzNKUGA2nicNrOsyb0Gmo36m7k6V5bQ6SijEgp7MUELe_uRmLmNbibTxf-LYip5QzrfGBuZeESmL5DLZLM/s320/el+rei+pasmat.jpg" /></a></div>Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-46198786159266169142015-04-07T19:19:00.001+02:002015-04-07T19:19:35.649+02:00Ada Colau o l'eterna promesa<P>
L'aparentment convuls panorama polític de l'Estat espanyol emmascara el problema estructural de la immutabilitat de les principals estructures que d'una manera o altra s'han anat perpetuant des d'abans de la dictadura i fins als nostres dies.<P>
Actualment no existeix cap projecte solvent de reforma de l'Estat espanyol perque la seva existència és inviable electoralment. Mentre la majoria de diputats del Congreso procedeixin de regions que pel seu funcionament suposen una càrrega per a les regions econòmicament eficients, el sistema caciquil de les Diputacions Provincials no s’acabarà. Mentre no es qüestioni el paper de les forces armades i es qüestionin els seus pressupostos, mentre no es posi en qüestió el sistema monàrquic i mentre no es proposi un trencament efectiu dels pilars de l'espoli social que perpetren els oligopolis ibèrics contra les classes populars, les eternes promeses de canvi a l’Estat no deixaran de ser el que són: una distracció que pot servir per reflotar temporalment la il•lusió ciutadana per una democràcia que fa temps que ens van furtar, si mai la vam tenir.<P>
L'estructura de despesa de l'Estat espanyol porta la ineficiència tatuada al seu ADN. D'aquesta ineficiència en surten beneficiades les grans constructores que controlen els pressupostos d'obra pública, les empreses de subministraments a les que cap força política estatal els hi ha qüestionat els seus marges de benefici, els bancs que es lucren amb el dèficit crònic de les administracions i tots aquells que viuen a l'ombra de les administracions que vam heretar del franquisme.<P>
Entenem que més des de la candidesa que des de la mala voluntat, els nous regeneradors de l'Estat ens volen vendre per fascicles una democratització que mai arribarà. Ni Podemos ni ningú altre està disposat a qüestionar la Llei Electoral a costa de retirar poder polític a les regions més despoblades. No incomodaran a aquells que han segrestat les institucions democràtiques amb el crèdit bancari ni qüestionaran pilars de l'Estat com la monarquia, l'Exèrcit o la Guàrdia Civil.<P>
Podran reformar a fons l'Estat espanyol quan Catalunya ja no en formi part i hagin de quadrar els seus comptes públics. Fins aleshores, no es mourà ni una fulla. I ho saben.<P>
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-8600838610376564372015-04-07T19:16:00.002+02:002015-04-07T19:17:20.537+02:00La primavera republicana
<P>
El proper 24 de maig el poble de Catalunya està cridat a les urnes per primera vegada d’ençà de la jornada històrica del 9 de novembre. Els diversos, variats i legítims interessos particulars de cadascú provoquen que cadascú intenti portar l’aigua al seu molí.<P>
Alguns no volen sentir a parlar del partit al qual pertanyen i l’obvien conscientment. Alguns es recorden de les zones blaves ara. Alguns parlen de la immigració. Alguns parlen de l’atur. Algú altre fins i tot s’apunta a la moda del canvi, malgrat que sigui el que mana des de fa 36 anys. N’hi ha que parlaran dels desnonaments. N’hi ha que parlaran de la llum. Algú encara visitarà entitats prometent tal o qual subvenció municipal (encara!). I és bo que parlem de tot plegat, perquè efectivament, el vint-i-quatre de maig hi ha unes eleccions municipals per escollir els representants municipals dels propers quatre anys en funció de les propostes i programes que presentin.<P>
Tanmateix, el 25 de maig, l’únic recompte que estaran fent a Madrid, i a partir del resultat del qual llençaran amb més o menys mala bava les seves legions, serà el dels vots que obtinguin les candidatures que donen suport al procés que ens ha de portar, més d’hora que tard, a la independència. Algú podrà dir, en aquest sentit, que l’anàlisi és d’un simplisme que fa tirar enrere. La veritat és complexa, però a la complexitat s’hi arriba per l’acumulació de coses simples. Els recomptes són simples, la interpretació dels recomptes ho és menys, sempre i quan els recomptes no siguin rotunds, en una direcció o en una altra, ja m’enteneu.<P>
Va dir Alfred Bosch que si la primavera era republicana, la tardor seria lliure. Volem guanyar l’Ajuntament. Volem parlar de tot. Però també volem proclamar la República Catalana als balcons dels ajuntaments, inclòs, és clar, el del Raval de Montserrat.<P>Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-59222772269170572182014-11-17T23:53:00.001+01:002014-11-17T23:53:23.734+01:00M'encanta ser minyó
<P>M’han preguntat molt sovint com ho veia. Com veia el què? -Els Minyons. I penso això:<P>
M’encanta l’ambient canallesc, encarnat com ningú per minyons que tots coneixem. Alguns són amics meus. I dels bons. M’encanta la sensació de malifeta. M’encanta fer el que algú diu que no es pot fer. M’encanten les aventures minyones, situacions de vegades tan increïbles que els germans Marx ni s’imaginarien. M’encanta l’ambient de camaraderia, t’arrancarem els ulls si convé. M’encanta no jugar a guanyar (sortiu i passeu-vos-ho bé) perque així guanyem. M’encanten els friquis i els mites i els personatges. M’encanta tancar pinya i que falti un minyó que tot just està demanant la birra. M’encanta la cara de determinació abans d’un repte, el xip mental imperceptible que ens fa imparables, malgrat no complir de vegades les condicions sanitàries i higièniques mínimes. M’encanta que de vegades no complim aquestes condicions. M’encanta la nostra capacitat de riure de tot bitxo vivent, casteller o no, i de nosaltres mateixos (cridàvem un pis més! tot descarregant el 4de9f), però sobretot de riure de tot bitxo vivent. M’encanta que estiguem com unes maraques. M’encanta liar-la parda (de vegades molt parda) i sortir corrent. M’encanta comentar la jugada amb els tribuneros i riure de les seves cares d’indignació quan tal o qual o pasqual ha fet no sé què que no es pot fer. M’encanten els comentaris amb segones i amb terceres, i fins a quartes! M’encanta les nostres diades, perque passi el que passi, acaben igual o millor del que et pots imaginar. M’encanta ser un puto minyó. M’encanta. I ja està. NO AL CONCURS! VISCA ELS MINYONS SEMPRE! I VIA FORA, QUE TOT ESTÀ PER FER I EL 4DE10 ÉS POSSIBLE!
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-14742668455577806502014-08-26T18:43:00.000+02:002014-08-26T18:43:01.498+02:00V
<P>Deia Gandhi que primer et menyspreen, després se’n riuen, després t’amenacen i finalment, guanyes. Cito a Gandhi perque, a més a més de ser un referent mundial del pacifisme, va ser, també, un llibertador del seu país, la Índia, i ho va ser, de llibertador, ni més ni menys que de l’Imperi Britànic. Aquesta és una faceta del personatge de la qual, obviament, al centre de la Península Ibèrica hi passen de puntetes.<P>
Pel què fa a la cita amb la que he obert aquest escrit, en el procés cap a la independència que tenim la sort i el goig de viure, som, sens dubte, a la tercera fase: les amenaces. A diferència de la cèlebre película d’Spielberg, en aquests encontres a la tercera fase els protagonistes (el poble de Catalunya) no veiem OVNIS ni extraterrestres, malgrat ens ho puguin semblar, sinó autèntics terrestres instal.lats encara avui en tesis de tipus predemocràtic i/o franquista que reforcen, si cap, la voluntat de moltes i molts catalans de deixar de compartir Estat, tribunals, hisenda, etc.<P>
Ja fa temps que l’Estat espanyol i/o les elits que en depenen van deixar de menysprear i/o riure-se’n de la voluntat de les catalanes i els catalans de ser consultats sobre el seu futur polític. A tots els països del món sense excepció, les manifestacions de milions de persones provoquen un canvi facial notable en les persones que poden sentir-se interpelades per les mateixes, siguin aquestes persones dictadors, presidents o el Papa de Roma. En el cas del president Rajoy, no és difícil imaginar el somriure displicent previ a la primera vegada que les catalanes i els catalans vam sortir al carrer en massa. Jutgeu vosaltres mateixos si heu observat algun somriure d’un temps ençà.<P>
Així doncs, han arribat les amenaces. En repasso algunes: l’Estat català no és econòmicament viable, quedarem fora de la Unió Europea, vagarem per l’espai sideral, passarem a formar part del Tercer Món, la llei no ho permet, la “indisoluble unidad de la patria”, trencament social, violència, etc. Hom pot triar quina de les amenaces li fa més por o més riure, però més enllà d’això, convindrem que ara per ara les amenaces no han fet minvar l’anhel de les catalanes i els catalans de ser consultats.<P>
Quina és, doncs, la pitjor de les amenaces que pot fer descarrilar el tren cap a la llibertat? La pitjor amenaça és, des del meu punt de vista, el cansament. Els menyspreus, les rialles alienes i les amenaces cansen, però els processos que no s’acaben, acaben esgotant. L’Estat espanyol i/o les elits que en depenen tenen les esperances posades en el nostre defalliment per esgotament. I la lupa està situada en una ciutat i data concreta: Barcelona, 11 de setembre de 2014.<P>
Tornem-ho a fer terrassenques i terrassencs. Tornem a mirar-nos i a somriure, renovem aquest Onze el compromís irrenunciable amb la democràcia i la llibertat. Persistim solemnement tossuts. Dibuixem-la plegats: la V de la victòria, o de la voluntat que diu: Seguiu!<P>
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-82836779986999605262014-03-01T09:58:00.001+01:002014-03-01T09:58:45.887+01:00Votar és democràcia<P>Va deixar dit Winston Churchill, primer ministre britànic durant la II Guerra Mundial, que els feixistes del futur es dirien a si mateixos antifeixistes.<P>
Churchill es va quedar curt. Els feixistes del futur, no contents amb proclamar-se antifeixistes, s’han atrevit, passats els anys, a proclamar-se defensors de la democràcia. En el cas espanyol, el cas que ens ocupa per ser part de Catalunya, una comunitat autònoma de l’Estat espanyol, la democràcia s’ha equiparat de forma ràpida i simple a una altra paraula anomenada Constitució, de tal manera que els feixistes d’avui defensen amb convicció cega que ambdues paraules són sinònimes.<P>
Deia un estudi recent, que l’Estat espanyol era l’Estat d’Europa amb el temps mitjà de reforma de la seva constitució més alt: 17,5 anys. Aquesta xifra és el resultat de dividir el nombre de reformes que la Constitució espanyola ha tingut en 35 anys d’existència, és a dir, dues. La primera reforma es va haver de fer per entrar a formar part de la Unió Europea; la segona, molt més recent, per limitar constitucionalment el dèficit de l’Estat. Sense menysprear els efectes que aquestes dues reformes han tingut i tenen sobre la realitat actual, podríem arribar a considerar que, tenint en compte l’extensió i el contingut del text constitucional espanyol, la Constitució espanyola no s’ha reformat mai.<P>
Així doncs, contraposant el temps mitjà de reforma constitucional dels països occidentals (5 anys) al de l’Estat espanyol (17,5 anys sent puristes, 35 i augmentant sent realistes) ens trobem que el cas espanyol és, una vegada més, un cas excepcional. Existeix, en el cas del constitucionalisme espanyol, una altra dada excepcional que convé recordar: l’Estat espanyol ha tingut, al llarg de la història, més constitucions que ningú, tantes com dotze.
Veieu alguna relació entre la incapacitat manifesta de l’Estat espanyol per reformar constitucions i l’existència de dotze constitucions diferents? Si és així, jo hi trobo dues explicacions: la primera i més simple és que sou uns feixistes. La segona i més complexa d’explicar és que el constitucionalisme espanyol, si em permeteu l’ús d’aquesta expressió, ha estat sempre una eina d’aplicació restrictiva, enfront d’altres lleis fonamentals d’aplicació oberta. Dotze constitucions espanyoles després, algú hauria d’haver après, Meseta enllà, que no se li poden posar portes al camp o, dit en altres paraules, que o els textos legals s’adapten a la realitat o la realitat acaba adaptant els textos legals. Per a més senyes, només cal recordar què diu alguna constitució espanyola: “La nació espanyola la formen els espanyols d’ambdós hemisferis”.<P>
Els catalans i les catalanes afrontem un procés, el del nostre alliberament nacional, amb les armes més poderoses que hem après de la història: la raó, la paraula, la pau i el vot; i el vot, diguin el que diguin els feixistes d’ahir o de demà, és democràcia.<P>Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-27089817055926160382013-11-26T06:18:00.000+01:002013-11-26T06:18:02.087+01:00La República que volem, la ciutat que volem<P>Al començar a escriure aquestes línies fa tot just una setmana i escaig que les companyes i companys d’ERC de Terrassa em van atorgar la responsabilitat de representar-los com a president i alhora van escollir l’alcalde que volem per Terrassa a partir del 2015. <P>
No hi ha dubte que els noms i les persones importen, però més important que aquests noms i aquestes persones és el que bonament volen o podran fer al capdavant d’una o altra responsabilitat, jo mateix inclòs. És aquí, en el camp de les intencions i de les idees, on crec que qualsevol persona que aspira o ostenta la representació d’un col.lectiu, en el meu cas Esquerra Republicana de Terrassa, té la obligació d’explicar per què i per a què hi és, què pretén, que se’n pot esperar. Ho ha d’explicar als i les qui li han atorgat aquesta responsabilitat, les meves companyes i companys, però sobretot, i més tractant-se d’una organització que vol representar a la majoria dels terrassencs i les terrassenques, a tots ells.<P>
Vaig dir, en el meu discurs a la gent d’Esquerra, què crec que és ERC, més enllà de la clàssica definició de partit polític: Som poble, organitzat, per a servir el poble. En base a aquesta premisa vaig adquirir el compromís d’implicar-me políticament, primer al jovent independentista organitzat, i avui, a l’esquerra nacional. És també en base a aquest fet, que sempre serem tants o tant pocs com vulgueu que siguem. I el que sens dubte farem, perque així ho creiem, és intentar-te convèncer de que, quants més siguem, millor per Catalunya, millor per Terrassa, millor en definitiva, per tu.<P>
El problema o no d’aquesta declaració d’intencions, del fet que t’intentarem convèncer, és que nosaltres, Esquerra Republicana, tenim, comptat i debatut, unes propostes molt clares per tal de millorar el nostre entorn. Apostem, des de fa molts anys, per la independència, i creiem, des de la nostra gènesi, en el progrés, en la justícia social i en la intervenció del sector públic. En aquestes propostes indissociables l’una de l’altra es pot englobar tota l’acció política que nosaltres, com a poble organitzat, intentarem portar a bon terme si et convencem que així, anirem millor. <P>
Durant els propers mesos la nostra ciutat i el nostre país afrontaran el període polític més trascendent dels darrers 300 anys. Els taumaturgs insignes que anunciava el poeta es veuran superats, si no ho han fet ja, pels propis esdeveniments. ERC té el deure i la voluntat d’empènyer, ara més que mai, enfront els qui qüestionen el dret inalienable dels terrassencs i les terrassenques a decidir el futur polític del nostre país, el dret a votar. I Catalunya, no en tingueu cap dubte, votarà. <P>
Durant els propers mesos també, perque et volem convèncer que sent independents i gestionant els nostres propis recursos, els que treballem i suem cada dia, viurem millor; explicarem a la ciutat la República que volem. Ho farem perque tenim el convenciment que amb la República que volem els terrassencs i les terrassenques viurem millor. Ho farem perque tenim el convenciment que explicant-te-la et convencerem. <P>
Hi som per a servir la nostra ciutat i el nostre país. Pretenem convèncer-vos. Podeu esperar tot això de nosaltres.<P>
<P>
Salut i República!
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-47771122770845829762013-09-15T21:47:00.000+02:002013-09-15T21:49:43.280+02:00Carta a la majoria silenciosa<P>
Benvolguda majoria silenciosa,<P><P>
Vagi per endavant que no ens coneixem. Es pot considerar que des de ben jove he mantingut una relació força fluïda i amistosa amb la teva antítesi, la minoria sorollosa. No tinc tants anys com tu ni la teva experiència milenària. Tampoc tinc ni tindré mai tantes victòries al meu historial. Tot repassant mentalment totes les manifestacions de la història que puc recordar, i les que no conec o no puc recordar, tinc la impressió que en qualsevol manifestació o mobilització ciutadana sempre vas ser, ets i seràs més nombrosa que la minoria sorollosa que es manifesti. Crec no equivocar-me si dic que per això et deus dir majoria i la minoria, minoria. T’aventuro molts èxits futurs en aquest sentit.<P>
M’he atrevit a adreçar-te aquesta breu carta, després de molt pensar-hi, per comentar-te alguns dubtes sobre la teva naturalesa que des de fa quatre dies em tenen intrigat a mi i diria que a tot un país.<P>
El primer dubte que em turmenta no té tan a veure amb el teu nom com amb el teu cognom. Fa molt anys que conec a la minoria i he tingut temps de tastar la seva medicina en reiterades ocasions. Ella té una propietat diria que quasi màgica: De tant en tant canvia de cognom, i quan ho fa, canvia totalment. Fixa’t si canvia, que de vegades es posa el teu cognom, i desapareix de la història! Minoria silenciosa! Com et deia, jo a la minoria sorollosa la conec moltíssim, però de la silenciosa no te’n podria dir ni quina pinta fa. El fet és que em preguntava si tu, majoria, també pots canviar de cognom.<P>
El segon dubte que em faria un gran servei que em resolguessis penja del primer dubte i també té a veure amb el teu cognom. Com pots veure, el teu nom no me’n genera cap, de dubte. Em podries explicar, en el cas que puguis canviar de cognom, si et sabria gaire greu fer-ho? T’agrada el cognom sorollosa? Saps si és una qüestió de registre civil? Potser de decibelis? <P>
El tercer i últim dubte té a veure amb els tràmits necessaris per a conèixer-nos, entaular relació i oficialitzar-la. Potser et sembla atrevit per part meva, però tinc la impressió que tu i jo fa alguns temps que formem part del mateix. Et diria fins i tot que estem predestinats a ser un de sol. Que som majoria, i que a la que et canvïis el cognom aquest de silenciosa pel de sorollosa, no t’oblidarem mai. <P>
Tot esperant poder reunir-nos aviat i oficialitzar la nostra nova relació com a majoria sorollosa, rep una forta abraçada <P>
PD. Jo sabia que el que tenia amb la minoria sorollosa no era per sempre.
Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-25421087766859058492013-06-17T00:12:00.000+02:002013-06-17T00:12:45.276+02:00Benvingut Mister Hilton com a símptomaVagi per endavant que les inversions a la nostra ciutat i al nostre país, amb la que està caient, no poden ni han de ser menystingudes. En temps de sequera la pluja sempre és benvinguda. Ara bé, si es tracta que en ple segle XXI no haguem de ballar la dança de la pluja, portar potes de conill a sobre o vestir de groc, cal fer una breu descripció de l'últim “hit” econòmic a la ciutat, però sobretot, calen propostes, cal fer bullir l'olla, o com dirien els “entesos”, cal urgentment un “brainstorming” que fugi d'idees caduques i contrastadament inútils. Hem arribat fins aquí, ja hi som, i el “ja ho dèiem” no serveix per res. Fem-nos preguntes.<P>
L'últim “hit” econòmic a Terrassa és el desembarcament de la multinacional Hilton a la ciutat mitjançant la compra del complex Hotel La Mola, o parlant amb propietat, el desembarcament de la multinacional Hilton a un camp de golf instal.lat amb totes les facilitats a instàncies del govern municipal del moment (PSC i ICV) a terrenys públics (Bosc de Torrebonica) amb una matrícula d'inscripció de 36000 euros i que m'atreveixo a dir que han gaudit i/o trepitjat menys de l'1% dels terrassencs i les terrassenques. El govern de la ciutat (PSC i ICV) ha celebrat amb un càtering i discursos del tipus “Benvingut mister Hilton” que la unitat productiva x, de capital local, ha passat a capital estranger. Gloriós.<P>
Fem-nos una pregunta i tinguem la sensatesa de respondre-la ràpidament i sense escarafalls: La reactivació econòmica de Terrassa depèn o dependrà del turisme? No. Ens podem estendre en els perquès, però anem de cara a barraca: No.<P>
I una vegada resposta aquesta qüestió, fem-nos preguntes la resposta de les quals pugui tenir, més enllà d'algun problema polític, una mica d'utilitat per al “brainstorming” que la ciutat necessita:<P>
Per què un equipament que ha costat i costa a les arques de la ciutat la morterada que costa el Parc Audiovisual segueix a dia d'avui dramàticament infrautilitzat i buit?<P>
Per què projectem un nou complex industrial (Orbital) associat a una via de transport sense pressupost compromès i sense trajecte final definit quan més d'un terç de les naus insdustrials de la ciutat són buides?<P>
Per què la Oficina Municipal d'Atenció a l'Empresa no té cap dotació econòmica tret del lloguer del local que ocupa i el personal que hi treballa?<P>
Per a què serveix o ha de servir ser la segona ciutat universitària de Catalunya, més enllà de proclamar-ho?<P>
Per què se m'han acudit en cinc minuts quatre preguntes sense resposta clara per part d'un Ajuntament amb més de dos mil treballadors en matèria de promoció econòmica?<P>
Fem-nos preguntes útils. Donem-nos tots plegats respostes útils. Esforcem-nos.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-48057504870174743122013-05-29T00:49:00.001+02:002013-05-29T01:05:01.638+02:00Per què Espanya no vol la independència de CatalunyaAvui he tingut la sort i el plaer de retrobar dos bons amics tot dinant en un ambient primaveral i acadèmic com és la Universitat Pompeu Fabra per aquestes dates. Enmig del fragor del debat sobre els camins desconeguts posteriors a la declaració d'independència, se m'ha acabat escapant una parrafada sobre el procés de construcció d'Espanya com a subjecte polític que ha provocat el silenci dels dos interlocutors, tots ells acadèmicament força qualificats i solvents. Si dos estudiosos de la ciència política et diuen que posis tota aquesta parrafada per escrit, a tu que tens el bloc abandonat per una barreja de pal i cert calfred relacionat amb el que tens o no tens a dir al món, doncs t'hi poses.<P>
Començo aquest article doncs amb la frase que enceta el text que va inspirar aquesta línia argumental: <P>
"La vida només es pot entendre mirant enrera, però només es pot viure mirant endavant"
Soren Kierkegaard <P>
Sóc del parer, i així ho he dit a qui m'ha volgut escoltar, que Espanya com a subjecte polític no ha tingut ni tindrà mai la voluntat de respectar la voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Sóc del parer que Espanya, aquest Estat del que, més per mal que per bé, formem part, mai ens reconeixerà com a nació ni com a entitat política sobirana, malgrat que ho expressi una majoria, malgrat que es guanyi una consulta, malgrat que set de cada deu catalans i catalanes, en definitiva, ho vulguin. Aquesta opinió, que considero un fet, té un orígen molt antic, que es remunta a uns quants segles enrera, i és l'orígen de molts, sinó tots, els mals de la “nació espanyola”. <P>
Anem doncs enrera, si us sembla. Anem cap a l'Edat Mitjana a la Península Ibèrica.
Aquesta península és ocupada al segle VIII per tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Certa historiografia de caire romàntic i nacionalista ha explicat durant molts anys, i la generació dels nostres pares i mares és un exemple de les conseqüències d'aquesta historiografia, que uns senyors molt dolents i que per més inri creien en les ensenyances del profeta Mahoma i en Al.là, decideixen un dia creuar l'estret de Gibraltar i conquerir la mencionada península de més enllà de Ceuta perque aquell dia es van llevar amb ganes de guerra. La realitat de l'orígen d'aquella primera expedició va ser la crida d'un candidat visigot que pretenia usurpar el tron del seu germà, però aquesta és una altra història. <P>
El fet és que fruit de la gran organització política i militar dels cristians vells que habitaven la Península, aquesta va ser conquerida en la seva pràctica totalitat en menys de 20 anys per les tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Aquest fet és importantíssim i crucial per a la història que vull explicar, perque d'aquesta conquesta, ràpida, amb poques batalles ni resistència i zero èpica, en va sorgir, com a reacció: “la Reconquista”. <P>
Heu sentit alguna vegada algun dirigent del Partido Popular (i salto conscientment tretze segles endavant) parlar d'un tal Don Pelayo? Del Cid Campeador? Dels Reis Catòlics?
Segurament els heu sentit, perque durant vuit segles, els que van des del desembarcament de Tariq a Gibraltar l'any 711 fins a l'entrada dels Reis Catòlics a la ciutat de Granada l'any del senyor de 1492, la nació castellana, com la resta de nacions que encara avui habiten aquesta península, van dedicar tot el seu esforç polític, militar, econòmic i social a reconquerir i retornar aquestes terres a la vertadera fe. D'aquesta construcció historiogràfica amb parts reals i d'altres de mitòlogiques no en són els castellans únics hereus. Les gestes i els herois castellans conviuen amb el comte Arnau, en Jaume I el Conqueridor o Eneko Aritza, per posar alguns exemples.
Durant vuit segles la nació castellana va construïr tot el seu sentiment nacional amb la confrontació amb altri com a eix vertebrador de tota la seva activitat i raó d'existir, en aquest cas, i emprant les mateixes analogies barroeres que encara avui hem d'escoltar, els “espanyols” que professaven la fe musulmana. <P>
El mateix any que els Reis Catòlics conquerien el darrer regne musulmà de la Península Ibèrica, Granada, és el mateix any del descobriment o “redescobriment”, segons com es vulgui mirar, del continent americà per part de Cristòfol Colom i les seves carabel.les (la Pinta, la Niña i la Santa Maria!). Després de vuit segles de construcció nacional a partir de la confrontació amb Al-Àndalus, la nació castellana va trobar, aquesta vegada en format americà, un altre repte, o si ho voleu, un altre enemic. L'orígen de tots els mals foren primer els musulmans que habitaven contra tot dret diví les seves terres. Quan els musulmans deixaren de ser el problema, ocuparen aquest dubtós honor els jueus, l'expulsió dels quals tingué lloc pràcticament en paral.lel a tots aquests esdeveniments cabdals per a la història. Quan musulmans i jueus foren foragitats de la terra sagrada i semblava que els exèrcits i les armades castellanes tindrien un moment de respir per asseure's i ocupar-se del seu país, arribà l'hora de convertir els nadius americans. <P>
Durant quatre segles, els que van des del descobriment d'Amèrica l'any 1492 fins a la darrera guerra lliurada per Espanya en territoris d'ultramar (guerra de Cuba i Filipines), la nació castellana va estar ocupada en la conquesta, expoli i neteja ètnica i cultural del continent americà. Podríem afirmar sense equivocar-nos que en l'imaginari particular i col.lectiu d'aquesta vella nació d'Europa hi van figurar, més enllà del particular escenari europeu, una acumulació ingent de triomfs i victòries militars durant dotze dels seus tretze segles d'existència com a subjecte nacional. Això significa, com haureu pogut calcular ràpidament, que la política expansionista i basada en la confrontació dels castellans els va comportar mil dos-cents anys de “glòria”. <P>
Pel camí, val a dir-ho, la nació castellana i els qui en depenien varen entrar en la Contrareforma religiosa sense passar per la Reforma protestant, no varen viure la Il.lustració, amb pocs anys de Romanticisme ja emergia el Realisme i la Revolució Industrial, a excepció feta de País Basc i Catalunya, mai posà el peu a la Meseta. <P>
Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, no va desenvolupar mai una classe burgesa i emprenedora solvent i dominant com tantes altres nacions d'Europa? Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, mai va cultivar el dubte, que tan de bé ha fet al llarg de la història humana? Per què, aquesta nació castellana, dita nació espanyola, ha fet de l'immobilisme una raó de ser? <P>
Perque durant gran part de tota la seva existència; i això no és una crítica sinó una descripció; va viure de la conquesta, de l'expansió i de l'expoli d'altres territoris. Perque durant tota la seva existència va confrontar el seu dret mateix a l'existència amb el d'altres per reafirmar-se en la seva pròpia existència. I perque mentre va fer tot això va tenir mil dos-cents anys de “glòria”. <P>
Musulmans, jueus, nadius americans, tots els pobles i nacions que patiren el jou de la nació castellana al llarg dels temps han estat l'enemic de torn necessari que justificava tot el compendi imaginable i inimaginable de barbaritats, violacions, assassinats, guerres, pobresa, subdesenvolupament, fruit de qui no se sent segur de què o qui és. <P>
Sento dir, després de tot aquest repàs històric, que catalans i bascos som el darrer enemic d'aquesta història. Per aquest motiu Espanya, o la nació castellana, dita nació espanyola, no vol la independència de Catalunya, ni la d'Euskalherria. Quan ja no quedi cap enemic, quan ja no quedi cap excusa, a Espanya, o a Castella, tansols li restarà asseure's i enfrontar-se, ara sí, davant d'un mirall, a ella mateixa. <P>Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-37086409847504339192012-03-21T18:21:00.001+01:002012-03-21T18:32:44.627+01:00En defensa del sindicalisme obrer<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEd64wz2B1W46NUL5D2Qw3S8se2Xr9wbL3dxfMXA6YzqzlQe4wRaScoZFb9mUXSTZMk7a_ZtujW9noeVIBVgtEcEIBIz-hghotUw4GzIgCXO2GIMwfhAd0H6MrhPzl2oAiEGwD/s1600/sindicats.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 394px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEd64wz2B1W46NUL5D2Qw3S8se2Xr9wbL3dxfMXA6YzqzlQe4wRaScoZFb9mUXSTZMk7a_ZtujW9noeVIBVgtEcEIBIz-hghotUw4GzIgCXO2GIMwfhAd0H6MrhPzl2oAiEGwD/s400/sindicats.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5722404599086414754" /></a><br />Fa uns dies parlava amb un familiar amb un petit negoci en crisi, com tots, i em feia la següent reflexió: els nostres pares sabien què s'havia de fer, hi estaven acostumats. La nostra generació s'ho va trobar tot fet, dels resultats de la seva lluita n'ha gaudit comòdament, i ara, ara el que passa és que nosaltres no en sabem, de lluitar. <br /><br />Mentre em deia tot això i xerràvem em va venir al cap el moviment del 15-M. Fa tot just un any les places estaven plenes de ciutadans i ciutadanes farts de moltes coses. La llista és llarga i heterogènia i no la reproduiré. Més enllà de la llista, hi havien espectatives, hi havia il.lusió, hi havia ganes, i hi havia gent, molta gent. I d'entre les crítiques, nombroses i variades, un parell de curioses: els partits i els sindicats, sense distinció. Avui les places estan buides i no he sentit o llegit cap ressenya de l'efemèride. I a tot això recordo una sentència de Gramsci: Les idees no perviuen sense organització. Que cadascú valori, vistos els aconteixements, quanta raó tenia. <br /><br />No plou, pedrega i amb força sobre els ja maltractats sistemes de protecció social arreu d'Europa. El capitalisme com a sistema econòmic ha de depredar per sobreviure. I vet aquí que donada la magnitud del desastre sistèmic d'aquest depredador, li ha arribat el torn als països del que coneixíem fins fa ben poc com a Primer Món. La presa està identificada, amb l'objectiu clar de que la bola de neu no s'aturi. Es tracta de carregar-se tot allò que frena la bola de neu: el sector públic (les administracions públiques no actuen, o no haurien d'actuar, sota criteris de demanda, sinó sota criteris de necessitat i utilitat, allò que cal i allò que serveix per a alguna cosa) i els drets laborals (als depredadors no els preocupa ni els importa si allò que es mengen tenia família o qualsevol altre tipus de consideració moral).<br /><br />Com fa un any, com fa vint, i com fa cent, el que ens queda per a defensar-nos de les pedregades, el depredador i/o la bola de neu és la organització; la organització i l'adhesió del màxim de persones a la organització que tingui la noble intenció de defensar-nos. Existeix, com no podria ser d'altra manera, el dret a no organitzar-se, a organitzar-se d'una altra manera, a crear una nova organització o fins i tot a oferir el cos en magne sacrifici. Tenint en compte que aquest post va adreçat a aquelles i aquells de nosaltres que hem pres la opció de sobreviure i viure, no entro a valorar la opció del sacrifici. Pel què fa a la resta d'opcions, no organitzar-se té estadísticament el mateix resultat que oferir el cos. El problema d'organitzar-se diferent o crear una nova organització en plena pedregada és obvi des del meu punt de vista; significa posar-li més fàcil a allò que t'amenaça, ni que sigui per una qüestió de dimensió espai/temps.<br /><br />Amb el pas dels anys, el depredador n'ha après, s'ha adaptat al medi, s'ha modernitzat. Sovint ha canviat de nom, ha utilitzat passaports falsos per creuar fronteres, i fins i tot s'ha vestit d'ovella quan ha calgut. En aquest sentit ha passat la mà per la cara a les seves preses i als qui han tingut i encara tenen la intenció de defensar-les. <br /><br />En les darreres setmanes he tingut ocasió de trobar-me i compartir punts de vista amb gent que ja fa molts anys que es va organitzar per a defensar-se. Parlo d'en Manolo Gonzàlez, treballador del tèxtil, o de la Cèlia Ros, assistent social. Tots ells han viscut la lluita obrera dels darrers 40 anys contra el depredador. Tots ells s'hi han deixat i s'hi deixen bous i esquelles. Tots ells saben quina cara fa l'enemic. I tots ells, sí, formen part de sindicats. O dit d'altra manera, tots ells van decidir en el seu moment unir-se i dotar-se d'una organització, en tant que treballadors, que els defensés dels qui no necessiten defensa. <br /><br />Es pot i s'ha de criticar els sindicats perque millorin, perque es facin més forts del que són, perque plantin cara quan toca i com toca, perque es modernitzin. Però s'ha de saber discernir la crítica constructiva de la crítica destructiva i sobretot s'ha d'escollir bé el moment. S'ha de saber discernir perque allò que amb el pas dels anys encara no ha canviat és que la unió dels treballadors i treballadores de forma organitzada és la millor defensa davant l'atac, i carregar-se aquesta unió és un dels somnis eròtics de l'atacant. I s'ha d'escollir bé el moment perque el moment no és mai en ple atac de l'agressor.<br /><br />Els sindicats obrers són avui, igual que fa cent anys, la darrera baula de la defensa. Per això l'altre dia, quan el meu familiar em parlava dels nostres pares o els nostres avis, em va sortir una resposta bastant natural: preguntem-los.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-58203454172958603362011-09-26T18:47:00.000+02:002011-09-26T18:48:03.376+02:00PSC?Hi havia votants catalanistes del PSC. Cal dir-ho i reconèixer-ho. Aquí els estrategues deNicaragua la van cagar ben cagada. Dominaven el partit, i miraven amb menyspreu els seus companys catalanistes, que hi eren. Feien una reflexió molt íntima: A nosaltres ens voten a Santa Coloma de Gramanet, a Sant Adrià i a Badalona, a Nou Barris i al Carmel. Interna i íntimament, parlaven dels companys catalanistes com “los catalanes”. Prou doncs, de prevendes. I en Montilla va ser candidat. I na Chacón és candidata. Tanmateix, va resultar que també els votaven a l'Eixample, al Centre de Terrassa i a Santa Coloma de Farners.<br />El PSC va obtenir, a les eleccions al Parlament de 1999, 52 escons. Al novembre de l'any passat n'obtenia 28.<br />El més que trillat catalanisme del PSC ha desaparegut, i amb ell 24 escons al Parlament. De fet, quan Chacón parla en català després de 4 anys com a ministra de defensa d'Espanya, hom hi veu estètica buida de fons. Les proves de l'estètica en substitució del fons ens les han donades abastament durant 4 anys de votacions contradictòries al Parlament i al Congreso. Quan ha calgut escollir; i ha calgut, han escollit Espanya.<br />Hi ha, a més a més, un altre factor preocupant per a la pròpia raó de ser d'una opció política com el PSC. Malgrat que alguns encara s'entestin en qüestionar l'existència de dretes i esquerres, existeixen: Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha. <br />En aquest sentit, el PSC ha format i forma part d'un govern i d'un altre partit, el PSOE, que ha aplicat durant 4 anys un programa econòmic i social de manual, però de manual neoliberal, fins al punt d'haver provocat una vaga general; fins al punt d'haver promogut una reforma constitucional aplaudida pel PP, que se'n feia creus; fins al punt de ser lloat pels diversos governs europeus de dretes.<br />Per què dic tot això? Perquè convindria no caure en algunes trampes ja tastades. Perquè l'error no va ser l'estratègia, sinó la tàctica. Perquè existeix l'espai. Perquè nosaltres ens diem Esquerra Republicana de Catalunya.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-39213287629728147202011-05-20T15:51:00.001+02:002011-05-20T15:53:06.518+02:00Acampades i políticaHi ha, abans i durant una campanya electoral com la que ens ocupa, diversos arguments que, a diferència de la famosa sentència de Goebbels, i després de 32 anys d'eleccions municipals, acaben semblant mentida per repetició.<br />Porta ja, aquesta mal anomenada democràcia post dictadura, aquest sistema creat amb el tutelatge dels exèrcits espanyols i dels poders fàctics econòmics i financers, 32 anys de trajectòria, i l'esgotament del model es fa palès en les manifestacions de descontent, en la desafecció, en l'abstenció creixent. Mal favor a la democràcia real que es reclama, amb tot el dret del món, el fet d'abstenir-se.<br />Tot just aquests dies comencem a veure i a viure mobilitzacions arreu del país que denuncien, aquest cop sense intermediaris, un conjunt de situacions injustes i a la vegada descarades que un determinat sistema polític i financer imposa.<br />Aquestes manifestacions atorguen al poble que es manifesta una sensació agradable i novedosa. És la sensació que són, que som, amos i senyors dels nostres destins com a subjectes i com a col·lectiu. <br />Tanmateix, aquesta sensació agradable i novedosa topa, elecció rera elecció, amb una situació no menys real que la dels i les qui es manifesten. Existeix també una majoria que vota, que no s'ho perd mai, i que manté l'ordre, l'statu quo imperant. De la majoria que lluita per a subvertir l'ordre establert, si és que tal majoria existeix, els qui votem som una minoria. <br />L'única cosa que no es passen pels collons els polítics que mantenen l'ordre és el teu vot. I si dic els polítics que mantenen l'ordre, vull dir que sí, que hi ha polítics que lluiten per canviar-lo, però arreu, són minoria. No perquè n'hi hagi pocs, sinó perquè són pocs els i les qui els voten.<br />Les eleccions són política, el sistema electoral és política, però cedir el seient a un jubilat a l'autobús és política, separar les deixalles entre vidre, orgànica, paper o envasos és política, fer castells és política i les acampades arreu del país, òbviament, són política.<br />I des del principi dels temps, amb tots els matisos del món, hi ha hagut dos costats. Des de Marx fins a Stuart Mill passant per Weber o Berlin i molts més, han parlat del tema, i no seré jo qui aporti quelcom nou al respecte.<br />Ahir, a un acte a Bellaterra, comentava un company de partit que les esquerres sempre primaven la justícia per sobre de l'ordre, fins al punt de subvertir l'ordre en pos de la justícia. Les dretes, en canvi, sempre primaven l'ordre per sobre de la justícia, fins al punt de permetre la injustícia en pos de mantenir l'ordre. Sobre aquesta afirmació, en podrem veure les conseqüències pràctiques si finalment la Junta Electoral ordena, i un govern de dretes executa, l'ordre de mantenir l'ordre.<br />El que no s'entendria, tanmateix, és que totes i tots els qui aquests dies han decidit començar a fer política activa acampant, deixin de fer-la diumenge a les urnes.<br /><br />"La política, o la fas o te la fan" Joan FusterCarles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-88087212438409686422011-05-06T12:01:00.000+02:002011-05-06T12:02:22.613+02:00La batalla més importantDemà dissabte, a Santa Perpètua de Mogoda, les i els militants de les JERC Vallès estan convocades i convocats al nostre Congrés Regional, per a debatre, per a discutir i per a escollir les i els joves que portaran la nostra veu els propers dos anys, i que encapçalaran el projecte de l’esquerra independentista a les comarques vallesanes.<br /><br />Qui entra a militar a les JERC ho fa per deixar les coses millor de com se les ha trobat. Les persones passen i per sobre dels noms, la organització perviu. Demà em toca a mi donar un pas al costat. I ho faré content, amb la satisfacció de veure un Vallès en permanent creixement i renovació, que no para, que afronta de cara el seu compromís amb els nostres pobles i ciutats i amb el país, que és capaç d'assumir amb solvència qualsevol dels reptes que es proposa. <br /><br />El treball, l'esforç i el sacrifici al servei d'uns ideals mai és en va. Gràcies a aquests tres components, que el conjunt de militants del Vallès s'ha aplicat i s'aplica cada dia, avui seguim sent un referent en formació, en model organitzatiu, en activisme. Som la primera federació regional del país.<br /><br />La més gran satisfacció però és la de veure relleus, joves compromeses i compromesos que assumeixen les responsabilitats que prèviament vas assumir en el seu moment. Perquè és important el què fas, però encara ho és més, en una organització juvenil i per tant amb límit d’edat, que hi hagi què i qui per a fer-les quan arriba el moment de donar el relleu. Això em van ensenyar i això he practicat.<br /><br />Hi ha una batalla que no es pot perdre. La història ens diu que quan ens hi posem, no la perdem mai. És una batalla en què ni cent lobbies ens poden abatre, perquè només depèn de nosaltres. És la batalla dels pobles i les ciutats. Aquesta és la batalla més important. Si ens en sortim, ho farem des de baix. No us rendiu mai.<br /> <br />Si fer-se gran és anar-se'n a casa, considereu-me sempre jove. En aquesta batalla, estaré sempre amb vosaltres. Al davant, al darrere, al costat, on em reclameu. Sempre. Fins a la victòria.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-58639587925508765532011-02-22T11:06:00.001+01:002011-02-22T11:07:53.682+01:00Deixeu-me que m’expliquiMilitància política és sinònim de compromís i recompensa. Els i les militants de les JERC exercim el nostre compromís amb el país i obtenim la recompensa d'anar pel carrer amb la cara ben alta, orgullosos del que fem i sabent que estem participant en un projecte que val la pena.<br /><br />El preu que es paga per aquesta recompensa és el sacrifici. La nostra organització requereix de bons debats que actualitzin les nostres idees i estratègies, demana que ens desplacem al llarg del país, necessita que entre totes i tots suplim amb les nostres mans les mancances que són inherents a una estructura política que no gaudeix del favor dels poders econòmics i que no disposa dels ressorts dels poders fàctics. El que uns fan amb diners, nosaltres ho hem de fer amb les nostres mans. Així era quan vaig començar a militar fa gairebé vuit anys i així serà quan deixi de ser de les JERC per motius d'edat. No en tingueu cap dubte.<br /><br />Són molts els motius pels quals puc estar ben orgullós de la meva militància, de totes les hores que he dedicat a que el meu país sigui lliure i a que la nostra gent pugui viure millor, orgullós d'haver compartit militància amb tota una colla de joves que s'hi han deixat la pell per defensar les seves idees, per aconseguir un futur millor al present que els hi ha tocat viure.<br /><br />Les JERC d'avui dia són hereves encara del molt convuls Congrés Nacional que es va celebrar l'any 1999 a Calella. La nostra organització va haver d'escollir entre dos projectes polítics diferenciats. I malgrat la tensió que va suposar l'existència de punts de vista enfrontats, ningú pot negar que vam sortir-ne reforçats. Va ser aquell Congrés el que va posar els fonaments de molts èxits que encara estaven per venir. Durant la passada dècada, hem estat el principal referent de l'esquerra independentista juvenil, hem aconseguit ser l'organització política juvenil amb més activitat i amb una extensió territorial més densa i uniforme. Hem fet el que ningú més podia fer, quinze edicions de l'Acampada Jove, un projecte que desperta totes les enveges de la resta d'organitzacions polítiques i ens demostra any rere any de què som capaços quan ens arromanguem i ens posem a treballar.<br /><br />Tampoc hem de perdre de vista el digne paper polític que hem jugat durant els darrers anys. No podem obviar que durant la dècada que hem deixat enrere les hem hagut de veure de tots els colors i que, li pesi a qui li pesi, hem aconseguit estar a l'alçada dels esdeveniments. No és cap secret que, gràcies a la nostra pressió, Esquerra va incloure el “no” com a opció de vot al referèndum de la reforma de l'Estatut de Catalunya i que gràcies a això, ara pot afirmar sense complexes que tal reforma va ser una farsa. Em desagrada pensar què hauria passat si la nostra organització s'hagués inhibit durant aquell debat o si per exemple, hagués donat suport a l'acord de finançament que la Generalitat de Catalunya i Madrid van signar a l'estiu del 2009. Com ja he dit, li pesi a qui li pesi, som la organització juvenil que més influència té sobre el moviment polític al que participa.<br /><br />De Calella ja fa dotze anys. Ha plogut tant, que el model s'ha desplegat, ens ha donat els seus millors moments i pel pes de les circumstàncies, decau de manera lenta però sostinguda. El jovent d’avui ja no és el de 1999. El país, tampoc. És necessari que afrontem de cara el debat que se'ns planteja i que deixem de fer veure que tot segueix igual, que tenim el mateix país que a finals dels anys noranta i que no és necessari canviar de receptes.<br /><br />El cicle ha canviat. L'independentisme ha aconseguit demostrar que la praxi autonomista no ens portarà mai més enlloc. La reacció de l'Estat espanyol discorre fonamentalment per la via de la involució, conscients com són de que les rondalles de la pluralitat o del federalisme fa temps que plouen sobre mullat. Era la següent etapa del viatge i resulta que ja hi som. Esquerra va governar per demostrar que el nostre camí cap a la plena emancipació no passava per la negociació amb Madrid. A dia d'avui els catalans tenim més clar que mai fins a quin punt l'aparell de l'estat és trampós, possessiu i antidemocràtic.<br /><br />La paradoxa és que les expressions explícites de l'independentisme polític no han sortit institucionalment reforçades d'aquest cicle polític. Sobre això n'hi hauria molt a parlar, de fet n'estem parlant molt, però ha de quedar clar que no ens podem deixar arrossegar per la inèrcia i que hem d'exigir un major rigor analític als nostres líders. El nostre país camina amb pas ferm cap a la independència però no canviarà d'un dia per l'altre: tenim l’obligació de llegir els missatges que ens envia i les darreres eleccions catalanes van ser el càstig a una línia erràtica i a un relat polític que generava il·lusió creixent fins al 2006 però que es trenca amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, que fins aleshores havia estat el projecte a mig termini que connectava les batalles del dia a dia de les JERC i Esquerra amb els seus objectius a llarg termini. La incapacitat per substituir aquest projecte per un de nou, que sabés capitalitzar la frustració generada per la reforma de l’Estatut, és el que va dur el nostre moviment a la desorientació. D’aquí, principalment, és d’on ha plorat la criatura.<br /><br />El crèdit es guanya en molt de temps i es perd molt ràpid. Aquí no hi ha lloc pels jocs de mans: cal començar a construir els temps millors. Toca picar pedra i seguir endavant. Som un moviment de gent optimista perquè dediquem el nostre temps a uns objectius que van més enllà de la pura retenció del poder. Nosaltres lliurem una altra batalla i assumim el desgast perquè creiem en la victòria. Som un moviment de gent realista perquè sabem que quan fem les coses ben fetes, guanyem.<br /><br />Com a militant, he tingut la oportunitat de mirar-me la casa des de molts angles. Vaig iniciar la meva militància a la secció local de Terrassa, he estat l'encarregat de l'extensió territorial de la meva federació regional, he estat portaveu comarcal i a dia d'avui tinc l'honor de representar als militants del Vallès a la direcció nacional. Cada nova responsabilitat ha suposat un nou repte que he afrontat amb la intenció de deixar les coses una mica millor de com les vaig trobar. No soc amic de la grandiloqüència, conec les meves limitacions i procuro no defraudar expectatives.<br /><br />El congrés nacional de Calella era la culminació d'un llarg debat i no cal que ens enganyem, al proper congrés nacional de les JERC no tancarem encara una estratègia que ens serveixi per afrontar la propera dècada, de la mateixa manera que el Congrés de Manlleu de 1997, la “prèvia” del de Calella, no va servir per renovar l’estratègia i el model de l’organització, sinó per posar els fonaments del debat que havia de conduir cap a la renovació que va esdevenir a Calella. D’igual manera, afrontarem un debat que ens obrirà moltes portes i iniciarem un procés de reflexió sobre què volem ser i què volem fer durant la propera dècada. Incidirem sobre Esquerra per aconseguir que adopti un camí clar, abandonant la dinàmica erràtica dels darrers anys i superant la provisionalitat dels moments actuals.<br /><br />Després de moltes consultes crec que és hora de fer un pas endavant, vull transformar aquestes idees en moviment i estic disposat a presentar-me a la responsabilitat de Portaveu Nacional de les JERC, per posar els fonaments d’un canvi que haurem de pensar i posar en marxa entre tots i totes. Un canvi que, al meu entendre, ens haurà de dur cap una organització més democràtica, més descentralitzada, més adaptada a temps en que el Twitter fa caure i alçar-se governs, i amb una estratègia política que tingui com a objectiu central la construcció d’un moviment juvenil, catalanista i progressista, que tingui les seves arrels en els moviments socials juvenils que el país ja té al seu si, i que vegi en el dret de decidir l’eina necessària per avançar cap a un país millor. <br /><br />Vivim una època convulsa i no espero que els propers dos anys siguin un camí de roses. Soc conscient de fins a quin punt hauré d'afrontar una gestió problemàtica si sóc escollir, i no em veuria amb cor d'emprendre aquest camí sense companys de viatge com en Sergi Morales, militant del Prat de Llobregat, actual portaveu regional del Baix Llobregat i candidat a futur Secretari d'Organització de les JERC, una persona honesta, treballadora i que té l’esperit de lluita a la sang.<br /><br />Les persones demostren la seva vàlua dia a dia, però especialment en els moments difícils. No podem amagar que el que estem vivint a dia d'avui ho és. Tenim una organització sobrecarregada de tensió degut a que durant els darrers set anys hem hagut d'afrontar qüestions per a les que no estàvem preparats i que, com no podia ser d'un altra manera, ens estan passant factura. Afrontem el debat polític i organitzatiu de cara, enterrem qualsevol qüestió que s'aparti d'aquesta missió i seguim endavant amb tota la dignitat que ens ha d'injectar el fet de ser un projecte amb 80 anys d'història. Una història de lluita, compromís i valor que ens exigeix que tornem a fixar el rumb i que, un cop el tinguem clar, remem tots i totes en la mateixa direcció.<br /><br />Jo vull posar el meu granet de sorra per a construir un nou cicle polític on els i les joves siguem d'una vegada per totes un actor referent. Diu Gerry Adams que la millor manera de tenir esperança es casant passat i futur. És la nostra responsabilitat com a joves i com a independentistes de ser-hi com a part activa. Jo, decideixo somriure, jo decideixo lluitar!Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-62825795700027197252010-12-08T10:18:00.002+01:002010-12-08T10:19:47.355+01:00Sobre la gestió de l'autonomismeHem portat l’autonomisme als seus límits, i ha estat a través de la reforma de l’estatut i de la participació independentista en la gestió governamental pròpia de l’autonomia limitada que ens atorga l’Estat espanyol. Existia un gruix important al país de ciutadanes i ciutadans que encara se'n refiaven d’Espanya o de la seva capacitat de refundar-se en un estat plurinacional i/o federal. La distància entre el desig i la realitat s’ha eixamplat. Cada vegada són menys els que hi confien. Aquí rau la importància històrica dels tripartits a Catalunya. No s’equivocava pas el president Pujol quan declarava al 2003 davant la reforma estatutària que havíem obert la caixa dels trons. Hem aconseguit fer visibles els límits de l’estat autonòmic. Les costures estatals de les que sovint parla el company Tardà estan tenses, molt tenses. <br /><br />El discurs de l’esquerra independentista es veu corroborat com mai pels fets i la paradoxa és que el partit de l’esquerra independentista rep el càstig electoral més fort dels últims vint anys. Com és possible? Sóc del parer que Esquerra va complir fins al 2006 un paper, conscient o no, dins el panorama polític català: Fixar en solitari, malgrat la nostra força relativa, els horitzons que la classe política tradicional no s’atrevia a plantejar però que connectaven amb les aspiracions més ambicioses de bona part del país. D’això se’n diu partit d’avantguarda. Si dic que va ser fins al 2006, és perquè a partir d’aquell any, i concretament a partir del pacte Mas-ZP, no hem sabut reformular el nostre projecte polític a mig termini. Si la reforma de l’estatut fracassa, què proposem? El fet de no haver tingut resposta a aquesta pregunta és la causa més probable al fet que la notòria fuga de vots catalanistes del PSC no hagi tingut la seva traducció en un augment electoral a Esquerra. <br /><br /><br />I ara què?<br /><br />Ara estem al temps de descans d’un partit que vam començar nosaltres. Ara toca jugar la segona part. El partit que estem jugant no és el de l’hegemonia parlamentària d’Esquerra, no ens equivoquéssim pas. El partit que estem jugant és el de la independència de Catalunya. I aquí toca fer-hi partícips a tots, al màxim de gent.<br /><br />Arribats a aquest punt, toca oposició ferma. Però no a Convergencia i Unió com a subjecte, si no a aquelles polítiques que pretenguin tornar-nos a anestesiar nacionalment parlant, i a aquelles polítiques que pretenguin retallar-nos encara més els nostres drets socials. Fermesa nacional, polítiques progressistes.<br /><br />Un exemple: L’important dèficit econòmic de la Generalitat de Catalunya és degut exclusivament al model econòmic basat en el totxo promogut pels governs de dretes durant els anys noranta com propugna ICV? Només en part. La causa del dèficit és la mala gestió d’un Catedràtic d’Economia com el conseller Castells i/o el Govern tripartit com propugna CIU? No. O potser en part. Però una part important del dèficit econòmic de la Generalitat és degut a l’implementació i/o assumpció de polítiques d’estat per part de la Generalitat mentre l’Estat espanyol no només no posa fi a l’espoli fiscal sinó que és incapaç de complir amb les transferències que ens “pertanyen” fruit de l’últim pacte de finançament. Que s’expliqui, i que ho faci Convergència i Unió si és possible.<br /><br />Sempre pensant en clau de país i no de partit, la irrupció de l’independentisme populista d’en Joan Laporta beneficia la causa de la llibertat més que la distorsiona. Tenim un altaveu més per a arribar a aquelles capes socials reàcies a les idees progressistes que Esquerra, aquí sí, té el dret i el deure de representar. <br /><br /><br />Els deures més immediats<br /><br />El municipalisme, l’aprofitament de les encara potents i en molts casos prestigiades estructures municipals de la organització. És des dels municipis que superem la divisió autonòmica imposada interessadament per l’Estat. És des del municipalisme que podem tornar a prendre el pols a la ciutadania, de manera desacomplexada, i aprofitant l’important bagatge polític i organitzatiu adquirit durant els anys de Govern. I el millor gest que podem fer arribar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya després de la batacada electoral és que no només no ens n’anem a casa i ens repleguem ideològicament, ans el contrari. Hi som i amb voluntat de seguir servint el país des dels municipis. Els municipis i els seus Ajuntaments són l’espina dorsal del projecte<br /><br /><br />Els deures d’estiu<br /><br />Més enllà de l'esforç que el partit ha d'abocar a les properes eleccions municipals, és clar que cal una reflexió serena sobre el que he esmentat com la principal mancança d'Esquerra des de l'any 2006: la falta d'un projecte polític definit en el mig termini, que connecti els objectius a llarg termini d'Esquerra amb l'activitat i el discurs que Esquerra ha de fer en el present. Un projecte que representi per l'Esquerra d'avui dia el que va representar per l'Esquerra de finals dels anys 90 la proposta de reformar l'Estatut, i que estigui, com aquell, enfocat a la vertebració d'aquell gran espai que va rebre el nom d'esquerra nacional, i que avui és més necessari que mai: aquest país només serà independent quan tingui una esquerra i una dreta no subordinades a Madrid, i quan l'esquerra pressioni la dreta per encetar un procés de sobirania que aquesta, per si sola, mai no voldrà tirar endavant.<br /><br />La pregunta és evident: i això com es fa? Com formulem un projecte d'aquest tipus? La resposta l'haurem de cercar entre tots i totes, i jo en tot cas no la tinc clara a dia d'avui, però sí tinc clara una lliçó històrica: als canvis importants i més rellevants de la història d’Esquerra sempre els ha acompanyat un exemple previ, el de les JERC. Potser que hi anem pensant.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-63852536633506503272010-11-26T17:13:00.001+01:002010-11-26T17:15:52.916+01:00Ara que hi ha calmaDiuen les enquestes que no ens anirà gaire bé, que ningú dóna un duro per nosaltres. I avui, just abans que comenci allò que en diuen jornada de reflexió, i abans també que diumenge les catalanes i catalans ens diguin què els hi sembla millor, vull dir unes quantes coses en aquest bloc mig abandonat.<br /> <br />Durant 7 anys de govern ens han dit de tot, ens han jutjat, ens han linxat, ens han desprestigiat, també ens hem equivocat, no cal dir-ho, i el judici serà el que sigui. Però passi el que passi, dilluns ens tornarem a aixecar i seguirem insistint. Aquells que durant anys s'han inflat la boca parlant de poltrones, de sobte callaran, perquè encara avui creuen en un ordre natural de les coses que exclou a les esquerres. Tanmateix, si tornen, i tots els números diuen que tornen; el país ja haurà canviat, i aquests anys que venen, hauran de gestionar un país amb un augment significatiu de persones a qui hem tret la vena dels ulls. I dic hem, perquè ara que queden dos dies i està pràcticament tot el peix venut i ja hem convençut a tothom qui podíem convèncer per diumenge, no em cal fer campanya, em cal dir que estic convençut que la contribució d'Esquerra a la normalització i augment sostingut de la causa de la llibertat a casa nostra és cabdal. <br /> <br />Sempre dic a les companyes i companys que s'incorporen a les JERC que si es volen dedicar a la política, no fan una bona tria venint a Esquerra. La opció segura en aquest cas és CIU, és el PSC. Els hi dic acte seguit, que si el que volen és transformar la societat per a fer-la més justa i alliberar aquest país, estan al lloc correcte. Els hi dic que si volen comoditat i poder, s'han equivocat. Els hi dic que si volen patiment i lluita, estan al lloc correcte. I dic això perquè diumenge acatarem el que decideix el poble de Catalunya tant si ens és positiu com si és negatiu però dilluns hi tornarem, i tant que hi tornarem. Tinc l'honor i l'orgull de formar part d'una organització, les JERC, i d'un partit, Esquerra, que no es rendiran mai. I avui, en la prèvia d'unes eleccions al Parlament de Catalunya en què pinten bastos, us dic amb total convenciment, i us repeteixo les vegades que faci falta, que quan s'escrigui la història de la nostra independència, nosaltres hi serem.<br /><br />PD. A totes i tots els patriotes que a les dures i a les madures esteu allà, que sou més dels que alguns voldrien: si guanyarem, és perquè hi sou.<br /><br />Salut i lluita!Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-81177978033219332010-09-14T18:58:00.001+02:002010-09-14T18:58:32.639+02:00Ullastrell i el tractament de terresExisteix, en política, una manera de posar tothom al seu lloc: les eleccions. Per a tota la gent que desenvolupa feines de representació i gestió pública, tant pels i les qui es cansen com per aquelles i aquells que de vegades obliden qui són, qui representen i quins interessos defensen, si els propis o els col·lectius. Qualsevol responsable públic, qualsevol electe, sap que, faci el que faci, bo o dolent, se sotmetrà, irremeiablement, a la voluntat popular, que en l’aspecte polític representa un judici públic, tant si s’ho mereix com si no. Existeix un consens pràcticament majoritari sobre els mandats de quatre anys, tot i que forces polítiques com Esquerra, defensen, des de fa uns quants anys, l’aprofundiment en les mesures de participació de la ciutadania, en forma de pressupostos participatius, referèndums, consells participatius, etc. Es tracta d’acostar la política a la ciutadania, es tracta de corresponsabilitzar la ciutadania de manera més efectiva en la presa de decisions que els afecten en la majoria de casos. Aquesta manera de fer, de governar, d’actuar, no és ni molt menys compartida dins del context polític actual.<br /><br />Imaginem-nos però, que una decisió política afecta o pot afectar l’esdevenir d’un poble, d’una ciutat, no ja durant els quatre anys en què legítimament hom ostenta la responsabilitat de governar un municipi. Pensem per exemple en una decisió que pot condicionar la vida dels habitants i dels governants d’un municipi durant els propers vint anys. Pot un governant prendre una decisió d’aquesta mena? Sens dubte que està capacitat legalment per fer-ho. Però pot?<br /><br />Fa uns dies que la majoria de la població d’Ullastrell, veu, amb una barreja d’incredulitat i indignació, com l’equip de govern actual del municipi format per CIU i UGO, està tancant o ha tancat un acord per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades al municipi. Sense entrar en els detalls econòmics de l’acord, que qualsevol inexpert com el qui escriu podria considerar entre poc i molt poc lucratius per al municipi, estudiant breument el mercat de tractament de terres contaminades, em pregunto si l’alcalde d’Ullastrell, el senyor Rodó, i l’equip que l’acompanya, s’han tornat bojos. Només puc entendre un acord d’aquestes dimensions, sense consens de cap tipus, des de la irracionalitat.<br /><br />El senyor Rodó ha enviat una carta a la gent d’Ullastrell detallant els avals administratius que ha rebut la citada instal·lació. Però m’he imaginat, per un moment, que tingués la sort i el privilegi de viure a Ullastrell. I he pensat que si tingués aquesta sort, l’aval de mil administracions per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades, o dit en llenguatge profà, de tractament de merda, al meu poble, m’importaria ben poc. Però fins i tot pensant això, he fet l’esforç de creure que existeix gent favorable al projecte. Entenent que els acords d’aquest tipus potser no poden esperar els nou mesos que queden per decidir qui governarà, me n’he enrecordat de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya durant la present legislatura, que simplifica de manera important l’atzucac de l’encara privilegiada població d’Ullastrell.<br /><br />En aquest diàleg que he mantingut entre jo i la meva imaginació; a la pregunta de si el senyor Rodó podia tancar aquest acord sense comptar amb l’aval directe de aquells i aquelles a qui suposadament representa, m’he respost que no. M’he respost que cal que una decisió d’aquesta magnitud, per salut cívica, social, democràtica, paisatgística, ecològica, comarcal, nacional, cal que se sotmeti a la ratificació de la ciutadania. Només cal que el senyor Rodó convoqui el poble d’Ullastrell a una consulta similar a aquella en què ja van dir que volien una Catalunya independent i els pregunti si volen o no volen aquesta instal·lació, malgrat que la resposta sigui òbvia i el seu temps al front del municipi s’estigui acabant.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-28064051844947984262010-05-27T18:47:00.001+02:002010-05-27T18:47:32.393+02:00“Tots són iguals”, altrament conegut com l’immobilisme social i nacionalEn les últimes setmanes el protagonisme mediàtic d’Esquerra ha minvat notablement. L’esquerra nacional no s’ha vist absorbida pel protagonisme de l’acció de govern ni per l’avenç social de l’independentisme més gran de la història recent ni per l’exercici del dret a l’autodeterminació que representen les consultes populars sobre la independència ni tan sols per la més gran retallada de drets socials de la història de l’estat espanyol. Aquesta vegada no és el silenci mediàtic el que ens impedeix sobresortir en les capçaleres dels principals diaris del Principat. Aquesta vegada no som, vertaderament, protagonistes.<br />El focus mediàtic està situat en aquests temps en la corrupció política i econòmica d’uns quants. Tot repassant les grans pàgines de la història del nostre país escrites per personatges com Prenafeta, Alavedra, Camps, Matas, Muñoz, “Luigi”, etc. no ens hi trobo. El que sí trobo cada vegada més, però, és el sentit de la psociovergència que dos capçaleres de premsa molt importants del nostre país porten pregonanant de fa uns anys. Perdoneu-me la malfiança que aquest “sentit” de la psociovergència m’inspira. Crec que no és per menys.<br />No hi som, que no vol dir que siguem ni perfectes ni infal•libles, però no hi som. La militància a Esquerra és una militància soferta, dura, cansada, la dels i les que ens ho creiem, però no hi som. I això, que no hi siguem, és una de tantes d’aquelles coses que em segueix permetent somriure quan et diuen allò del “tots sou iguals”.<br />Benvolguts poders preestablerts, aquí estem. I no ens rendirem mai.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-79661260665287261002010-01-31T23:27:00.001+01:002010-01-31T23:28:55.808+01:00Sobre l'independentisme i el ReagrupamentPodem estar d’acord o no amb una estratègia. Podem maleïr-la si cal. Podem creure, i jo ho crec, que fa més nosa que servei. Del que no ens podem enfotre, és del compromís inequívoc d’una gent amb la causa de la llibertat, que també és la nostra. Si l’independentisme es diversifica pel què fa a opcions polítiques, pot ser degut a diversos factors: <br />En primer lloc, pot ser que l’independentisme s’estigui consolidant plenament com a opció política normalitzada. En aquest cas, apareixeran, a la dreta, partits polítics liberals que defensaran sense ambigüetats la constitució de la nació catalana com a estat independent al si de la Unió Europea.<br />En segon lloc, pot ser que la representació política de l’independentisme, si és que aquest no creix, s’estigui fragmentant. En aquest supòsit la principal responsabilitat d’aquest fet recau en la opció política majoritària que defensa aquest supòsit, per acció o per omissió.<br />En tercer lloc, pot ser una barreja dels dos supòsits anteriors. En funció de la velocitat amb la que es produeixi la consolidació de l’independentisme a la societat i en funció del tant per cent que aquesta opció representi al si de la societat en un moment determinat, major o menor disfunció pel què fa a la consecució d’un estat propi representarà la diversificació de la oferta política independentista.<br />Crec que la consolidació de l’independentisme a la nostra societat, malgrat el creixement actual, és encara insuficient pel què fa a la consecució d’un estat propi. Crec que la velocitat amb la que aquesta opció creix a la societat és encara massa depenent de les circumstàncies i poc de les estructures. Crec per tant que l’aparició d’opcions polítiques independentistes fora d’Esquerra és avui, no demà, fragmentació.<br />Tanmateix, i sortint d’aquestes valoracions, mai me n’alegraré que un independentista o una independentista se’n vagi a casa. En aquest sentit, que el Reagrupament Independentista fracassi com a opció política no és l’important. L’important són el conjunt de persones que desinteressadament han dedicat i dediquen hores a la causa i que ahir potser van veure apagar-se una llum. Espero de debò que no se’n vagin a casa. A totes i tots ells, primer de tot i des de la legíma discrepància, el meu respecte. I per últim, la voluntat que ens acabem trobant. Salut i lluita reagrupats i reagrupades!Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-86364782200042442902009-09-22T13:36:00.001+02:002009-09-22T13:36:34.483+02:00La resposta és síDeien els diputats del PSC a l’any 1993, en plena crisi econòmica, en resposta a Esquerra Republicana, que la reivindicació de les seleccions nacionals no ajudava en res les classes treballadores del país. Tenien raó. Preguntaven aleshores els diputats d’Esquerra si l’existència de la selecció espanyola els ajudava més. <br />Són útils les consultes populars per la independència de Catalunya per a solventar la crisi econòmica i financera que afecta al nostre país? La resposta és no. Però és una pregunta trampa. Potser fora més útil preguntar-nos si la independència de Catalunya, la seva constitució com a estat de dret, independent, democràtic i social al si de la Unió Europea, és útil per a combatre la crisi. La resposta és sí. Ser independentista no és un capritx històric o de passat. Ser independentista és un compromís amb el present, en la lluita contra la crisi, i amb el futur, en el progrés i el benestar de les ciutadanes i els ciutadans dels Països Catalans i tots els pobles del món. És doncs la situació econòmica negativa un argument de pes per a menystenir les consultes populars per la independència del nostre país? Plantegem la pregunta a l’inrevés. És aleshores una situació econòmica positiva un argument de pes per a menystenir una consulta popular per la independència? <br />Diuen els profetes de l’apocalipsi que les consultes populars per la independència afavoreixen els i les enemigues de l’autogovern català. No fer aquestes consultes els farà callar? Diuen taumaturgs insignes que no és prudent fer consultes abans d’una sentència que ha de venir, d’una sentència que era, és i serà antidemocràtica.<br />Als i les enemigues de la nació, de l’autogovern, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra existència mateixa, les JERC i el país hi responem amb civisme, en pau i democràticament. Perquè no ens preguntem si ens podem preguntar. I és clar que ens podem preguntar, amb tot el dret del món! Perquè la millor eina per a combatre la crisi és un estat propi. Perquè la millor eina per a defensar l’autogovern és la mateixa llibertat de decidir com ens autogovernem. Perquè la millor eina enfront de tribunals espanyols corruptes i sentències feixistes, són tribunals catalans. La solució és sí als referèndums i sí a la llibertat.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28795384.post-7197618167039697422009-06-09T01:09:00.003+02:002009-06-09T13:25:21.217+02:00Governar o no governar, aquesta NO és la qüestió<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixoai1IBDcSFSkft-nLfpR7yrDdxBI98lvr8p7_L2fsX0cfYlk_mSzyIDcaRAUpxVmtdg7vz-ffWsMWpFOnelNmA_egkAXDYQ7vQDsfUX_2ZBsssP_tKkPPN7JNZGYgJE0jiQV/s1600-h/iaia.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 78px; height: 132px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixoai1IBDcSFSkft-nLfpR7yrDdxBI98lvr8p7_L2fsX0cfYlk_mSzyIDcaRAUpxVmtdg7vz-ffWsMWpFOnelNmA_egkAXDYQ7vQDsfUX_2ZBsssP_tKkPPN7JNZGYgJE0jiQV/s400/iaia.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5345099569346734706" /></a><br />Amb algunes dades objectives sobre la cita electoral europea sobre la taula i a partir del recull d’opinions de les companyes i companys d’avui, reprodueixo el que més o menys he comentat avui. Primer un recull de constatacions importants i interessants:<br />- La crisi passa factura a les esquerres, governin o no governin, a tota Europa.<br />- Convergència i Unió és de dretes, no així la totalitat dels seus votants.<br />- L’abstenció és, més que mai, jove.<br />- El vot, als barris obrers, segueix sent en clau espanyola.<br />Una pregunta: Quan ha de ser més útil la política, si no és en temps de crisi?<br />En dades absolutes, respecte les anteriors europees, el PSC ha perdut dos-cents mil vots. Esquerra setanta mil. Iniciativa trenta-dos mil. El Partit Popular n’ha perdut vint-i-quatre mil. L’abstenció ha guanyat cent-cinquanta mil vots. Convergència i Unió han guanyat setanta mil vots. Els blancs han guanyat quaranta-sis mil vots. Els nuls han guanyat deu mil vots. La política, en definitiva, fracassa estrepitosament.<br />Pel què fa a l’eina que més interessa al país; l’eina per tant, que m’interessa, Esquerra, la transversalitat NO és qüestió de governar, NO és qüestió d’oposició. Aquest debat és artificial. La transversalitat; allò que sens dubte demostra la victòria de l’abstenció, el blanc i el nul, els i les tres-cents mil i escaig ciutadans i ciutadanes que els hi han donat suport; està en un relat esperançador, un relat tan vell que era nou, un relat que arribava a totes i tots els catalans, es resumeix amb dues paraules: mans netes.<br />És la realitat la que crea les imatges? O les imatges les que creen la realitat? Parlem-ne. El fet és que la derrota de la política és la derrota del govern i de la oposició al govern. Cal recuperar una imatge, o una realitat, com vulgueu, que l’abstenció, els blancs i els nuls ens reclamen silenciosament. La societat canvia a marxes forçades i ens seguirem trobant el silenci de l’abstenció com a resposta si no oferim solucions a aquests canvis. Una majoria ha de gestionar la majoria per a conservar-la. Una minoria té la obligació, si aspira a la majoria, d’amenaçar la majoria imperant. Per amenaçar la majoria imperant cal dinamisme, moviment. Gestionar la minoria és perpetuar-la en la seva condició. Cal reformar la política. És un camí llarg i feixuc. És però, el mateix camí de la independència.<br /><br />NOTA: Per tal de debatre i poder així intercanviar idees i/o impressions, tingueu l'amabilitat de publicar el vostre nom o contacte en els comentaris. En aquest bloc aquest és el preu de la legítima discrepància.Carles Caballero i Peñahttp://www.blogger.com/profile/17967416494717240941noreply@blogger.com2