14.11.07

Eleccions maig 2007

El propassat vint-i-set de maig la ciutadania fou cridada a les urnes per a renovar les i els responsables de regir els destins públics de les nostres viles i ciutats durant els propers quatre anys. Les interpretacions i i versions que s’han donat dels resultats d’aquestes eleccions són com la oferta del Mercat de la Boqueria: llargues, variades i exòtiques. Passats cinc mesos i escaig d’aquells dies, no ampliarem la oferta. Sí que fem però una reflexió més profunda que versa sobre la democràcia, sobre la POLÍTICA escrita en majúscules.
No inventarem res. Part del que diem, ja ho han dit petits grans polítics. Deia una d’aquestes persones, despedint-se de la vida pública: “La política com a conjunt d’accions per a la felicitat i la fraternitat, està deixant pas a la gestió quasi mercantil d’allò que és patrimoni de tots, perdent espiritualitat, mística, ideologia de progrés i d’igualtat. Cada vegada som més liberals i, així, cada vegada som menys socials, menys col•lectius. On és doncs la política? La política, la “res” pública, ha agafat una drecera que la pot portar a ser quasi un record, una resta, una deixalla, un pòsit, en el millor dels casos. Els ciutadans ens ho van dient, quan s’abstenen.” Hem volgut citar textualment aquestes paraules, perquè al nostre entendre reflecteixen veritablement quin seria el substantiu més emprat a la hora de definir que va passar el 27 de maig: abstenció. Com a militants de les JERC, d’Esquerra, tendim òbviament a preocupar-nos per la nostra causa, el nostre projecte per a les persones, per al nostre país, i perquè no, pel món. I sorgeix la oferta, els mil perquès.
Fem un alto en el camí companyes i companys, perquè no es tracta de sumes, de restes, de tants per cents, ni de pactes. Com a ciutadanes i ciutadans amb l’aspiració de servir a d’altri, que amb més o menys matissos és el que conforma o hauria de conformar la majoria de partits polítics, vam fracassar. Que la meitat o més de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, del Vallès Occidental per a referir-nos a la nostra comarca, es quedin a casa, se’n vagin a la platja, a la muntanya, en definitiva, que no apareguin pel seu col•legi electoral, és un FRACÀS. Per suposat que no totes i tots som iguals. Tenim diferències, profundes discrepàncies amb d’altres opcions polítiques. Per a algunes d’aquestes opcions, els suspensos en ciutadania són suportables, fins i tot desitjables! Nosaltres no ens els podem permetre.
Hem de tornar a l’espiritualitat, a la mística, al servei, al deure col•lectiu, a l’educació, a la natura, a la senzillesa, a la recerca de la felicitat. Ho hem de fer des de les nostres viles i ciutats, ho hem de fer des de la política, des de les entitats, des de l’escola, des de l’empresa, des de la família. I el Govern de la Generalitat potser hi ajudarà, sens dubte. Però la independència no es construeix només a Barcelona. Esteller ens deia: Baixa al carrer i participa. I això és el que hem de seguir fent. El diputat d’Esquerra del Vallès Occidental al Parlament, en Joan Ridao, parlava fa poc de les possibilitats actuals de referèndum i comentava que els referèndum es podrien convocar a nivell municipal. En un viatge recent a Itàlia, vaig contemplar una placa commemorativa en un petit poble que recordava els resultats en aquell municipi del referèndum d’unió a Itàlia, a mitjans del segle XIX. Vuit-cents dels ciutadans d’aleshores d’aquell poble enfront de seixanta van donar el seu vist-i-plau a unir-se a Itàlia. Com tots sabeu, la nostra història i la de la composició de l’estat espanyol dista bastant de la italiana. Algun altre dia ja parlarem d’història i política comparada. Remarquem però les magnituds. Vuit-cents, seixanta, vint-i-cinc, vuit, vint mil, un de sol, ja es mereix decidir. No oblidem els petits grans nombres. No oblidem les persones.
La història no és quelcom estàtic, la història es mou. La història la construïm dones i homes lliures, però en el cas que ens ocupa, la història de moment només ens pregunta cada quatre anys. Com pretenem que la gent respongui llibertat, si ni tan sols la convencem de que respongui? Necessitem persones disposades al sacrifici anònim, a donar temps sense fi per les seves veïnes i veïns, però tenir-les tampoc és garantia de res. No hem de perdre mai de vista a les persones, en elles es basa la nostra lluita.
El passat vint-i-set de maig moltes i molts joves no van exercir el seu dret a vot. No van confiar en ningú. Centrem-nos en un tipus d’oferta sens dubte més productiva i atractiva i no tan exòtica: l’espiritualitat, la mística, el servei, el deure col•lectiu, l’educació, la natura, la senzillesa, la recerca de la felicitat. I l’aventura; l’aventura que suposa el fet de lluitar contra enemics tan poderosos, l’aventura d’alliberar un país en ple segle XXI, l’aventura de fer un món més just. Expliquem-ho a l’institut, a la facultat, a la feina. Ampliem aquesta oferta. Les i els joves, les persones, hi guanyaran.