La República que volem, la ciutat que volem

Al començar a escriure aquestes línies fa tot just una setmana i escaig que les companyes i companys d’ERC de Terrassa em van atorgar la responsabilitat de representar-los com a president i alhora van escollir l’alcalde que volem per Terrassa a partir del 2015.

No hi ha dubte que els noms i les persones importen, però més important que aquests noms i aquestes persones és el que bonament volen o podran fer al capdavant d’una o altra responsabilitat, jo mateix inclòs. És aquí, en el camp de les intencions i de les idees, on crec que qualsevol persona que aspira o ostenta la representació d’un col.lectiu, en el meu cas Esquerra Republicana de Terrassa, té la obligació d’explicar per què i per a què hi és, què pretén, que se’n pot esperar. Ho ha d’explicar als i les qui li han atorgat aquesta responsabilitat, les meves companyes i companys, però sobretot, i més tractant-se d’una organització que vol representar a la majoria dels terrassencs i les terrassenques, a tots ells.

Vaig dir, en el meu discurs a la gent d’Esquerra, què crec que és ERC, més enllà de la clàssica definició de partit polític: Som poble, organitzat, per a servir el poble. En base a aquesta premisa vaig adquirir el compromís d’implicar-me políticament, primer al jovent independentista organitzat, i avui, a l’esquerra nacional. És també en base a aquest fet, que sempre serem tants o tant pocs com vulgueu que siguem. I el que sens dubte farem, perque així ho creiem, és intentar-te convèncer de que, quants més siguem, millor per Catalunya, millor per Terrassa, millor en definitiva, per tu.

El problema o no d’aquesta declaració d’intencions, del fet que t’intentarem convèncer, és que nosaltres, Esquerra Republicana, tenim, comptat i debatut, unes propostes molt clares per tal de millorar el nostre entorn. Apostem, des de fa molts anys, per la independència, i creiem, des de la nostra gènesi, en el progrés, en la justícia social i en la intervenció del sector públic. En aquestes propostes indissociables l’una de l’altra es pot englobar tota l’acció política que nosaltres, com a poble organitzat, intentarem portar a bon terme si et convencem que així, anirem millor.

Durant els propers mesos la nostra ciutat i el nostre país afrontaran el període polític més trascendent dels darrers 300 anys. Els taumaturgs insignes que anunciava el poeta es veuran superats, si no ho han fet ja, pels propis esdeveniments. ERC té el deure i la voluntat d’empènyer, ara més que mai, enfront els qui qüestionen el dret inalienable dels terrassencs i les terrassenques a decidir el futur polític del nostre país, el dret a votar. I Catalunya, no en tingueu cap dubte, votarà.

Durant els propers mesos també, perque et volem convèncer que sent independents i gestionant els nostres propis recursos, els que treballem i suem cada dia, viurem millor; explicarem a la ciutat la República que volem. Ho farem perque tenim el convenciment que amb la República que volem els terrassencs i les terrassenques viurem millor. Ho farem perque tenim el convenciment que explicant-te-la et convencerem.

Hi som per a servir la nostra ciutat i el nostre país. Pretenem convèncer-vos. Podeu esperar tot això de nosaltres.

Salut i República!

Carta a la majoria silenciosa

Benvolguda majoria silenciosa,

Vagi per endavant que no ens coneixem. Es pot considerar que des de ben jove he mantingut una relació força fluïda i amistosa amb la teva antítesi, la minoria sorollosa. No tinc tants anys com tu ni la teva experiència milenària. Tampoc tinc ni tindré mai tantes victòries al meu historial. Tot repassant mentalment totes les manifestacions de la història que puc recordar, i les que no conec o no puc recordar, tinc la impressió que en qualsevol manifestació o mobilització ciutadana sempre vas ser, ets i seràs més nombrosa que la minoria sorollosa que es manifesti. Crec no equivocar-me si dic que per això et deus dir majoria i la minoria, minoria. T’aventuro molts èxits futurs en aquest sentit.

M’he atrevit a adreçar-te aquesta breu carta, després de molt pensar-hi, per comentar-te alguns dubtes sobre la teva naturalesa que des de fa quatre dies em tenen intrigat a mi i diria que a tot un país.

El primer dubte que em turmenta no té tan a veure amb el teu nom com amb el teu cognom. Fa molt anys que conec a la minoria i he tingut temps de tastar la seva medicina en reiterades ocasions. Ella té una propietat diria que quasi màgica: De tant en tant canvia de cognom, i quan ho fa, canvia totalment. Fixa’t si canvia, que de vegades es posa el teu cognom, i desapareix de la història! Minoria silenciosa! Com et deia, jo a la minoria sorollosa la conec moltíssim, però de la silenciosa no te’n podria dir ni quina pinta fa. El fet és que em preguntava si tu, majoria, també pots canviar de cognom.

El segon dubte que em faria un gran servei que em resolguessis penja del primer dubte i també té a veure amb el teu cognom. Com pots veure, el teu nom no me’n genera cap, de dubte. Em podries explicar, en el cas que puguis canviar de cognom, si et sabria gaire greu fer-ho? T’agrada el cognom sorollosa? Saps si és una qüestió de registre civil? Potser de decibelis?

El tercer i últim dubte té a veure amb els tràmits necessaris per a conèixer-nos, entaular relació i oficialitzar-la. Potser et sembla atrevit per part meva, però tinc la impressió que tu i jo fa alguns temps que formem part del mateix. Et diria fins i tot que estem predestinats a ser un de sol. Que som majoria, i que a la que et canvïis el cognom aquest de silenciosa pel de sorollosa, no t’oblidarem mai.

Tot esperant poder reunir-nos aviat i oficialitzar la nostra nova relació com a majoria sorollosa, rep una forta abraçada

PD. Jo sabia que el que tenia amb la minoria sorollosa no era per sempre.

Benvingut Mister Hilton com a símptoma

Vagi per endavant que les inversions a la nostra ciutat i al nostre país, amb la que està caient, no poden ni han de ser menystingudes. En temps de sequera la pluja sempre és benvinguda. Ara bé, si es tracta que en ple segle XXI no haguem de ballar la dança de la pluja, portar potes de conill a sobre o vestir de groc, cal fer una breu descripció de l'últim “hit” econòmic a la ciutat, però sobretot, calen propostes, cal fer bullir l'olla, o com dirien els “entesos”, cal urgentment un “brainstorming” que fugi d'idees caduques i contrastadament inútils. Hem arribat fins aquí, ja hi som, i el “ja ho dèiem” no serveix per res. Fem-nos preguntes.

L'últim “hit” econòmic a Terrassa és el desembarcament de la multinacional Hilton a la ciutat mitjançant la compra del complex Hotel La Mola, o parlant amb propietat, el desembarcament de la multinacional Hilton a un camp de golf instal.lat amb totes les facilitats a instàncies del govern municipal del moment (PSC i ICV) a terrenys públics (Bosc de Torrebonica) amb una matrícula d'inscripció de 36000 euros i que m'atreveixo a dir que han gaudit i/o trepitjat menys de l'1% dels terrassencs i les terrassenques. El govern de la ciutat (PSC i ICV) ha celebrat amb un càtering i discursos del tipus “Benvingut mister Hilton” que la unitat productiva x, de capital local, ha passat a capital estranger. Gloriós.

Fem-nos una pregunta i tinguem la sensatesa de respondre-la ràpidament i sense escarafalls: La reactivació econòmica de Terrassa depèn o dependrà del turisme? No. Ens podem estendre en els perquès, però anem de cara a barraca: No.

I una vegada resposta aquesta qüestió, fem-nos preguntes la resposta de les quals pugui tenir, més enllà d'algun problema polític, una mica d'utilitat per al “brainstorming” que la ciutat necessita:

Per què un equipament que ha costat i costa a les arques de la ciutat la morterada que costa el Parc Audiovisual segueix a dia d'avui dramàticament infrautilitzat i buit?

Per què projectem un nou complex industrial (Orbital) associat a una via de transport sense pressupost compromès i sense trajecte final definit quan més d'un terç de les naus insdustrials de la ciutat són buides?

Per què la Oficina Municipal d'Atenció a l'Empresa no té cap dotació econòmica tret del lloguer del local que ocupa i el personal que hi treballa?

Per a què serveix o ha de servir ser la segona ciutat universitària de Catalunya, més enllà de proclamar-ho?

Per què se m'han acudit en cinc minuts quatre preguntes sense resposta clara per part d'un Ajuntament amb més de dos mil treballadors en matèria de promoció econòmica?

Fem-nos preguntes útils. Donem-nos tots plegats respostes útils. Esforcem-nos.

Per què Espanya no vol la independència de Catalunya

Avui he tingut la sort i el plaer de retrobar dos bons amics tot dinant en un ambient primaveral i acadèmic com és la Universitat Pompeu Fabra per aquestes dates. Enmig del fragor del debat sobre els camins desconeguts posteriors a la declaració d'independència, se m'ha acabat escapant una parrafada sobre el procés de construcció d'Espanya com a subjecte polític que ha provocat el silenci dels dos interlocutors, tots ells acadèmicament força qualificats i solvents. Si dos estudiosos de la ciència política et diuen que posis tota aquesta parrafada per escrit, a tu que tens el bloc abandonat per una barreja de pal i cert calfred relacionat amb el que tens o no tens a dir al món, doncs t'hi poses.

Començo aquest article doncs amb la frase que enceta el text que va inspirar aquesta línia argumental:

"La vida només es pot entendre mirant enrera, però només es pot viure mirant endavant" Soren Kierkegaard

Sóc del parer, i així ho he dit a qui m'ha volgut escoltar, que Espanya com a subjecte polític no ha tingut ni tindrà mai la voluntat de respectar la voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Sóc del parer que Espanya, aquest Estat del que, més per mal que per bé, formem part, mai ens reconeixerà com a nació ni com a entitat política sobirana, malgrat que ho expressi una majoria, malgrat que es guanyi una consulta, malgrat que set de cada deu catalans i catalanes, en definitiva, ho vulguin. Aquesta opinió, que considero un fet, té un orígen molt antic, que es remunta a uns quants segles enrera, i és l'orígen de molts, sinó tots, els mals de la “nació espanyola”.

Anem doncs enrera, si us sembla. Anem cap a l'Edat Mitjana a la Península Ibèrica. Aquesta península és ocupada al segle VIII per tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Certa historiografia de caire romàntic i nacionalista ha explicat durant molts anys, i la generació dels nostres pares i mares és un exemple de les conseqüències d'aquesta historiografia, que uns senyors molt dolents i que per més inri creien en les ensenyances del profeta Mahoma i en Al.là, decideixen un dia creuar l'estret de Gibraltar i conquerir la mencionada península de més enllà de Ceuta perque aquell dia es van llevar amb ganes de guerra. La realitat de l'orígen d'aquella primera expedició va ser la crida d'un candidat visigot que pretenia usurpar el tron del seu germà, però aquesta és una altra història.

El fet és que fruit de la gran organització política i militar dels cristians vells que habitaven la Península, aquesta va ser conquerida en la seva pràctica totalitat en menys de 20 anys per les tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Aquest fet és importantíssim i crucial per a la història que vull explicar, perque d'aquesta conquesta, ràpida, amb poques batalles ni resistència i zero èpica, en va sorgir, com a reacció: “la Reconquista”.

Heu sentit alguna vegada algun dirigent del Partido Popular (i salto conscientment tretze segles endavant) parlar d'un tal Don Pelayo? Del Cid Campeador? Dels Reis Catòlics? Segurament els heu sentit, perque durant vuit segles, els que van des del desembarcament de Tariq a Gibraltar l'any 711 fins a l'entrada dels Reis Catòlics a la ciutat de Granada l'any del senyor de 1492, la nació castellana, com la resta de nacions que encara avui habiten aquesta península, van dedicar tot el seu esforç polític, militar, econòmic i social a reconquerir i retornar aquestes terres a la vertadera fe. D'aquesta construcció historiogràfica amb parts reals i d'altres de mitòlogiques no en són els castellans únics hereus. Les gestes i els herois castellans conviuen amb el comte Arnau, en Jaume I el Conqueridor o Eneko Aritza, per posar alguns exemples. Durant vuit segles la nació castellana va construïr tot el seu sentiment nacional amb la confrontació amb altri com a eix vertebrador de tota la seva activitat i raó d'existir, en aquest cas, i emprant les mateixes analogies barroeres que encara avui hem d'escoltar, els “espanyols” que professaven la fe musulmana.

El mateix any que els Reis Catòlics conquerien el darrer regne musulmà de la Península Ibèrica, Granada, és el mateix any del descobriment o “redescobriment”, segons com es vulgui mirar, del continent americà per part de Cristòfol Colom i les seves carabel.les (la Pinta, la Niña i la Santa Maria!). Després de vuit segles de construcció nacional a partir de la confrontació amb Al-Àndalus, la nació castellana va trobar, aquesta vegada en format americà, un altre repte, o si ho voleu, un altre enemic. L'orígen de tots els mals foren primer els musulmans que habitaven contra tot dret diví les seves terres. Quan els musulmans deixaren de ser el problema, ocuparen aquest dubtós honor els jueus, l'expulsió dels quals tingué lloc pràcticament en paral.lel a tots aquests esdeveniments cabdals per a la història. Quan musulmans i jueus foren foragitats de la terra sagrada i semblava que els exèrcits i les armades castellanes tindrien un moment de respir per asseure's i ocupar-se del seu país, arribà l'hora de convertir els nadius americans.

Durant quatre segles, els que van des del descobriment d'Amèrica l'any 1492 fins a la darrera guerra lliurada per Espanya en territoris d'ultramar (guerra de Cuba i Filipines), la nació castellana va estar ocupada en la conquesta, expoli i neteja ètnica i cultural del continent americà. Podríem afirmar sense equivocar-nos que en l'imaginari particular i col.lectiu d'aquesta vella nació d'Europa hi van figurar, més enllà del particular escenari europeu, una acumulació ingent de triomfs i victòries militars durant dotze dels seus tretze segles d'existència com a subjecte nacional. Això significa, com haureu pogut calcular ràpidament, que la política expansionista i basada en la confrontació dels castellans els va comportar mil dos-cents anys de “glòria”.

Pel camí, val a dir-ho, la nació castellana i els qui en depenien varen entrar en la Contrareforma religiosa sense passar per la Reforma protestant, no varen viure la Il.lustració, amb pocs anys de Romanticisme ja emergia el Realisme i la Revolució Industrial, a excepció feta de País Basc i Catalunya, mai posà el peu a la Meseta.

Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, no va desenvolupar mai una classe burgesa i emprenedora solvent i dominant com tantes altres nacions d'Europa? Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, mai va cultivar el dubte, que tan de bé ha fet al llarg de la història humana? Per què, aquesta nació castellana, dita nació espanyola, ha fet de l'immobilisme una raó de ser?

Perque durant gran part de tota la seva existència; i això no és una crítica sinó una descripció; va viure de la conquesta, de l'expansió i de l'expoli d'altres territoris. Perque durant tota la seva existència va confrontar el seu dret mateix a l'existència amb el d'altres per reafirmar-se en la seva pròpia existència. I perque mentre va fer tot això va tenir mil dos-cents anys de “glòria”.

Musulmans, jueus, nadius americans, tots els pobles i nacions que patiren el jou de la nació castellana al llarg dels temps han estat l'enemic de torn necessari que justificava tot el compendi imaginable i inimaginable de barbaritats, violacions, assassinats, guerres, pobresa, subdesenvolupament, fruit de qui no se sent segur de què o qui és.

Sento dir, després de tot aquest repàs històric, que catalans i bascos som el darrer enemic d'aquesta història. Per aquest motiu Espanya, o la nació castellana, dita nació espanyola, no vol la independència de Catalunya, ni la d'Euskalherria. Quan ja no quedi cap enemic, quan ja no quedi cap excusa, a Espanya, o a Castella, tansols li restarà asseure's i enfrontar-se, ara sí, davant d'un mirall, a ella mateixa.