Hi havia votants catalanistes del PSC. Cal dir-ho i reconèixer-ho. Aquí els estrategues deNicaragua la van cagar ben cagada. Dominaven el partit, i miraven amb menyspreu els seus companys catalanistes, que hi eren. Feien una reflexió molt íntima: A nosaltres ens voten a Santa Coloma de Gramanet, a Sant Adrià i a Badalona, a Nou Barris i al Carmel. Interna i íntimament, parlaven dels companys catalanistes com “los catalanes”. Prou doncs, de prevendes. I en Montilla va ser candidat. I na Chacón és candidata. Tanmateix, va resultar que també els votaven a l'Eixample, al Centre de Terrassa i a Santa Coloma de Farners.
El PSC va obtenir, a les eleccions al Parlament de 1999, 52 escons. Al novembre de l'any passat n'obtenia 28.
El més que trillat catalanisme del PSC ha desaparegut, i amb ell 24 escons al Parlament. De fet, quan Chacón parla en català després de 4 anys com a ministra de defensa d'Espanya, hom hi veu estètica buida de fons. Les proves de l'estètica en substitució del fons ens les han donades abastament durant 4 anys de votacions contradictòries al Parlament i al Congreso. Quan ha calgut escollir; i ha calgut, han escollit Espanya.
Hi ha, a més a més, un altre factor preocupant per a la pròpia raó de ser d'una opció política com el PSC. Malgrat que alguns encara s'entestin en qüestionar l'existència de dretes i esquerres, existeixen: Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.
En aquest sentit, el PSC ha format i forma part d'un govern i d'un altre partit, el PSOE, que ha aplicat durant 4 anys un programa econòmic i social de manual, però de manual neoliberal, fins al punt d'haver provocat una vaga general; fins al punt d'haver promogut una reforma constitucional aplaudida pel PP, que se'n feia creus; fins al punt de ser lloat pels diversos governs europeus de dretes.
Per què dic tot això? Perquè convindria no caure en algunes trampes ja tastades. Perquè l'error no va ser l'estratègia, sinó la tàctica. Perquè existeix l'espai. Perquè nosaltres ens diem Esquerra Republicana de Catalunya.
26.9.11
20.5.11
Acampades i política
Hi ha, abans i durant una campanya electoral com la que ens ocupa, diversos arguments que, a diferència de la famosa sentència de Goebbels, i després de 32 anys d'eleccions municipals, acaben semblant mentida per repetició.
Porta ja, aquesta mal anomenada democràcia post dictadura, aquest sistema creat amb el tutelatge dels exèrcits espanyols i dels poders fàctics econòmics i financers, 32 anys de trajectòria, i l'esgotament del model es fa palès en les manifestacions de descontent, en la desafecció, en l'abstenció creixent. Mal favor a la democràcia real que es reclama, amb tot el dret del món, el fet d'abstenir-se.
Tot just aquests dies comencem a veure i a viure mobilitzacions arreu del país que denuncien, aquest cop sense intermediaris, un conjunt de situacions injustes i a la vegada descarades que un determinat sistema polític i financer imposa.
Aquestes manifestacions atorguen al poble que es manifesta una sensació agradable i novedosa. És la sensació que són, que som, amos i senyors dels nostres destins com a subjectes i com a col·lectiu.
Tanmateix, aquesta sensació agradable i novedosa topa, elecció rera elecció, amb una situació no menys real que la dels i les qui es manifesten. Existeix també una majoria que vota, que no s'ho perd mai, i que manté l'ordre, l'statu quo imperant. De la majoria que lluita per a subvertir l'ordre establert, si és que tal majoria existeix, els qui votem som una minoria.
L'única cosa que no es passen pels collons els polítics que mantenen l'ordre és el teu vot. I si dic els polítics que mantenen l'ordre, vull dir que sí, que hi ha polítics que lluiten per canviar-lo, però arreu, són minoria. No perquè n'hi hagi pocs, sinó perquè són pocs els i les qui els voten.
Les eleccions són política, el sistema electoral és política, però cedir el seient a un jubilat a l'autobús és política, separar les deixalles entre vidre, orgànica, paper o envasos és política, fer castells és política i les acampades arreu del país, òbviament, són política.
I des del principi dels temps, amb tots els matisos del món, hi ha hagut dos costats. Des de Marx fins a Stuart Mill passant per Weber o Berlin i molts més, han parlat del tema, i no seré jo qui aporti quelcom nou al respecte.
Ahir, a un acte a Bellaterra, comentava un company de partit que les esquerres sempre primaven la justícia per sobre de l'ordre, fins al punt de subvertir l'ordre en pos de la justícia. Les dretes, en canvi, sempre primaven l'ordre per sobre de la justícia, fins al punt de permetre la injustícia en pos de mantenir l'ordre. Sobre aquesta afirmació, en podrem veure les conseqüències pràctiques si finalment la Junta Electoral ordena, i un govern de dretes executa, l'ordre de mantenir l'ordre.
El que no s'entendria, tanmateix, és que totes i tots els qui aquests dies han decidit començar a fer política activa acampant, deixin de fer-la diumenge a les urnes.
"La política, o la fas o te la fan" Joan Fuster
Porta ja, aquesta mal anomenada democràcia post dictadura, aquest sistema creat amb el tutelatge dels exèrcits espanyols i dels poders fàctics econòmics i financers, 32 anys de trajectòria, i l'esgotament del model es fa palès en les manifestacions de descontent, en la desafecció, en l'abstenció creixent. Mal favor a la democràcia real que es reclama, amb tot el dret del món, el fet d'abstenir-se.
Tot just aquests dies comencem a veure i a viure mobilitzacions arreu del país que denuncien, aquest cop sense intermediaris, un conjunt de situacions injustes i a la vegada descarades que un determinat sistema polític i financer imposa.
Aquestes manifestacions atorguen al poble que es manifesta una sensació agradable i novedosa. És la sensació que són, que som, amos i senyors dels nostres destins com a subjectes i com a col·lectiu.
Tanmateix, aquesta sensació agradable i novedosa topa, elecció rera elecció, amb una situació no menys real que la dels i les qui es manifesten. Existeix també una majoria que vota, que no s'ho perd mai, i que manté l'ordre, l'statu quo imperant. De la majoria que lluita per a subvertir l'ordre establert, si és que tal majoria existeix, els qui votem som una minoria.
L'única cosa que no es passen pels collons els polítics que mantenen l'ordre és el teu vot. I si dic els polítics que mantenen l'ordre, vull dir que sí, que hi ha polítics que lluiten per canviar-lo, però arreu, són minoria. No perquè n'hi hagi pocs, sinó perquè són pocs els i les qui els voten.
Les eleccions són política, el sistema electoral és política, però cedir el seient a un jubilat a l'autobús és política, separar les deixalles entre vidre, orgànica, paper o envasos és política, fer castells és política i les acampades arreu del país, òbviament, són política.
I des del principi dels temps, amb tots els matisos del món, hi ha hagut dos costats. Des de Marx fins a Stuart Mill passant per Weber o Berlin i molts més, han parlat del tema, i no seré jo qui aporti quelcom nou al respecte.
Ahir, a un acte a Bellaterra, comentava un company de partit que les esquerres sempre primaven la justícia per sobre de l'ordre, fins al punt de subvertir l'ordre en pos de la justícia. Les dretes, en canvi, sempre primaven l'ordre per sobre de la justícia, fins al punt de permetre la injustícia en pos de mantenir l'ordre. Sobre aquesta afirmació, en podrem veure les conseqüències pràctiques si finalment la Junta Electoral ordena, i un govern de dretes executa, l'ordre de mantenir l'ordre.
El que no s'entendria, tanmateix, és que totes i tots els qui aquests dies han decidit començar a fer política activa acampant, deixin de fer-la diumenge a les urnes.
"La política, o la fas o te la fan" Joan Fuster
6.5.11
La batalla més important
Demà dissabte, a Santa Perpètua de Mogoda, les i els militants de les JERC Vallès estan convocades i convocats al nostre Congrés Regional, per a debatre, per a discutir i per a escollir les i els joves que portaran la nostra veu els propers dos anys, i que encapçalaran el projecte de l’esquerra independentista a les comarques vallesanes.
Qui entra a militar a les JERC ho fa per deixar les coses millor de com se les ha trobat. Les persones passen i per sobre dels noms, la organització perviu. Demà em toca a mi donar un pas al costat. I ho faré content, amb la satisfacció de veure un Vallès en permanent creixement i renovació, que no para, que afronta de cara el seu compromís amb els nostres pobles i ciutats i amb el país, que és capaç d'assumir amb solvència qualsevol dels reptes que es proposa.
El treball, l'esforç i el sacrifici al servei d'uns ideals mai és en va. Gràcies a aquests tres components, que el conjunt de militants del Vallès s'ha aplicat i s'aplica cada dia, avui seguim sent un referent en formació, en model organitzatiu, en activisme. Som la primera federació regional del país.
La més gran satisfacció però és la de veure relleus, joves compromeses i compromesos que assumeixen les responsabilitats que prèviament vas assumir en el seu moment. Perquè és important el què fas, però encara ho és més, en una organització juvenil i per tant amb límit d’edat, que hi hagi què i qui per a fer-les quan arriba el moment de donar el relleu. Això em van ensenyar i això he practicat.
Hi ha una batalla que no es pot perdre. La història ens diu que quan ens hi posem, no la perdem mai. És una batalla en què ni cent lobbies ens poden abatre, perquè només depèn de nosaltres. És la batalla dels pobles i les ciutats. Aquesta és la batalla més important. Si ens en sortim, ho farem des de baix. No us rendiu mai.
Si fer-se gran és anar-se'n a casa, considereu-me sempre jove. En aquesta batalla, estaré sempre amb vosaltres. Al davant, al darrere, al costat, on em reclameu. Sempre. Fins a la victòria.
Qui entra a militar a les JERC ho fa per deixar les coses millor de com se les ha trobat. Les persones passen i per sobre dels noms, la organització perviu. Demà em toca a mi donar un pas al costat. I ho faré content, amb la satisfacció de veure un Vallès en permanent creixement i renovació, que no para, que afronta de cara el seu compromís amb els nostres pobles i ciutats i amb el país, que és capaç d'assumir amb solvència qualsevol dels reptes que es proposa.
El treball, l'esforç i el sacrifici al servei d'uns ideals mai és en va. Gràcies a aquests tres components, que el conjunt de militants del Vallès s'ha aplicat i s'aplica cada dia, avui seguim sent un referent en formació, en model organitzatiu, en activisme. Som la primera federació regional del país.
La més gran satisfacció però és la de veure relleus, joves compromeses i compromesos que assumeixen les responsabilitats que prèviament vas assumir en el seu moment. Perquè és important el què fas, però encara ho és més, en una organització juvenil i per tant amb límit d’edat, que hi hagi què i qui per a fer-les quan arriba el moment de donar el relleu. Això em van ensenyar i això he practicat.
Hi ha una batalla que no es pot perdre. La història ens diu que quan ens hi posem, no la perdem mai. És una batalla en què ni cent lobbies ens poden abatre, perquè només depèn de nosaltres. És la batalla dels pobles i les ciutats. Aquesta és la batalla més important. Si ens en sortim, ho farem des de baix. No us rendiu mai.
Si fer-se gran és anar-se'n a casa, considereu-me sempre jove. En aquesta batalla, estaré sempre amb vosaltres. Al davant, al darrere, al costat, on em reclameu. Sempre. Fins a la victòria.
22.2.11
Deixeu-me que m’expliqui
Militància política és sinònim de compromís i recompensa. Els i les militants de les JERC exercim el nostre compromís amb el país i obtenim la recompensa d'anar pel carrer amb la cara ben alta, orgullosos del que fem i sabent que estem participant en un projecte que val la pena.
El preu que es paga per aquesta recompensa és el sacrifici. La nostra organització requereix de bons debats que actualitzin les nostres idees i estratègies, demana que ens desplacem al llarg del país, necessita que entre totes i tots suplim amb les nostres mans les mancances que són inherents a una estructura política que no gaudeix del favor dels poders econòmics i que no disposa dels ressorts dels poders fàctics. El que uns fan amb diners, nosaltres ho hem de fer amb les nostres mans. Així era quan vaig començar a militar fa gairebé vuit anys i així serà quan deixi de ser de les JERC per motius d'edat. No en tingueu cap dubte.
Són molts els motius pels quals puc estar ben orgullós de la meva militància, de totes les hores que he dedicat a que el meu país sigui lliure i a que la nostra gent pugui viure millor, orgullós d'haver compartit militància amb tota una colla de joves que s'hi han deixat la pell per defensar les seves idees, per aconseguir un futur millor al present que els hi ha tocat viure.
Les JERC d'avui dia són hereves encara del molt convuls Congrés Nacional que es va celebrar l'any 1999 a Calella. La nostra organització va haver d'escollir entre dos projectes polítics diferenciats. I malgrat la tensió que va suposar l'existència de punts de vista enfrontats, ningú pot negar que vam sortir-ne reforçats. Va ser aquell Congrés el que va posar els fonaments de molts èxits que encara estaven per venir. Durant la passada dècada, hem estat el principal referent de l'esquerra independentista juvenil, hem aconseguit ser l'organització política juvenil amb més activitat i amb una extensió territorial més densa i uniforme. Hem fet el que ningú més podia fer, quinze edicions de l'Acampada Jove, un projecte que desperta totes les enveges de la resta d'organitzacions polítiques i ens demostra any rere any de què som capaços quan ens arromanguem i ens posem a treballar.
Tampoc hem de perdre de vista el digne paper polític que hem jugat durant els darrers anys. No podem obviar que durant la dècada que hem deixat enrere les hem hagut de veure de tots els colors i que, li pesi a qui li pesi, hem aconseguit estar a l'alçada dels esdeveniments. No és cap secret que, gràcies a la nostra pressió, Esquerra va incloure el “no” com a opció de vot al referèndum de la reforma de l'Estatut de Catalunya i que gràcies a això, ara pot afirmar sense complexes que tal reforma va ser una farsa. Em desagrada pensar què hauria passat si la nostra organització s'hagués inhibit durant aquell debat o si per exemple, hagués donat suport a l'acord de finançament que la Generalitat de Catalunya i Madrid van signar a l'estiu del 2009. Com ja he dit, li pesi a qui li pesi, som la organització juvenil que més influència té sobre el moviment polític al que participa.
De Calella ja fa dotze anys. Ha plogut tant, que el model s'ha desplegat, ens ha donat els seus millors moments i pel pes de les circumstàncies, decau de manera lenta però sostinguda. El jovent d’avui ja no és el de 1999. El país, tampoc. És necessari que afrontem de cara el debat que se'ns planteja i que deixem de fer veure que tot segueix igual, que tenim el mateix país que a finals dels anys noranta i que no és necessari canviar de receptes.
El cicle ha canviat. L'independentisme ha aconseguit demostrar que la praxi autonomista no ens portarà mai més enlloc. La reacció de l'Estat espanyol discorre fonamentalment per la via de la involució, conscients com són de que les rondalles de la pluralitat o del federalisme fa temps que plouen sobre mullat. Era la següent etapa del viatge i resulta que ja hi som. Esquerra va governar per demostrar que el nostre camí cap a la plena emancipació no passava per la negociació amb Madrid. A dia d'avui els catalans tenim més clar que mai fins a quin punt l'aparell de l'estat és trampós, possessiu i antidemocràtic.
La paradoxa és que les expressions explícites de l'independentisme polític no han sortit institucionalment reforçades d'aquest cicle polític. Sobre això n'hi hauria molt a parlar, de fet n'estem parlant molt, però ha de quedar clar que no ens podem deixar arrossegar per la inèrcia i que hem d'exigir un major rigor analític als nostres líders. El nostre país camina amb pas ferm cap a la independència però no canviarà d'un dia per l'altre: tenim l’obligació de llegir els missatges que ens envia i les darreres eleccions catalanes van ser el càstig a una línia erràtica i a un relat polític que generava il·lusió creixent fins al 2006 però que es trenca amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, que fins aleshores havia estat el projecte a mig termini que connectava les batalles del dia a dia de les JERC i Esquerra amb els seus objectius a llarg termini. La incapacitat per substituir aquest projecte per un de nou, que sabés capitalitzar la frustració generada per la reforma de l’Estatut, és el que va dur el nostre moviment a la desorientació. D’aquí, principalment, és d’on ha plorat la criatura.
El crèdit es guanya en molt de temps i es perd molt ràpid. Aquí no hi ha lloc pels jocs de mans: cal començar a construir els temps millors. Toca picar pedra i seguir endavant. Som un moviment de gent optimista perquè dediquem el nostre temps a uns objectius que van més enllà de la pura retenció del poder. Nosaltres lliurem una altra batalla i assumim el desgast perquè creiem en la victòria. Som un moviment de gent realista perquè sabem que quan fem les coses ben fetes, guanyem.
Com a militant, he tingut la oportunitat de mirar-me la casa des de molts angles. Vaig iniciar la meva militància a la secció local de Terrassa, he estat l'encarregat de l'extensió territorial de la meva federació regional, he estat portaveu comarcal i a dia d'avui tinc l'honor de representar als militants del Vallès a la direcció nacional. Cada nova responsabilitat ha suposat un nou repte que he afrontat amb la intenció de deixar les coses una mica millor de com les vaig trobar. No soc amic de la grandiloqüència, conec les meves limitacions i procuro no defraudar expectatives.
El congrés nacional de Calella era la culminació d'un llarg debat i no cal que ens enganyem, al proper congrés nacional de les JERC no tancarem encara una estratègia que ens serveixi per afrontar la propera dècada, de la mateixa manera que el Congrés de Manlleu de 1997, la “prèvia” del de Calella, no va servir per renovar l’estratègia i el model de l’organització, sinó per posar els fonaments del debat que havia de conduir cap a la renovació que va esdevenir a Calella. D’igual manera, afrontarem un debat que ens obrirà moltes portes i iniciarem un procés de reflexió sobre què volem ser i què volem fer durant la propera dècada. Incidirem sobre Esquerra per aconseguir que adopti un camí clar, abandonant la dinàmica erràtica dels darrers anys i superant la provisionalitat dels moments actuals.
Després de moltes consultes crec que és hora de fer un pas endavant, vull transformar aquestes idees en moviment i estic disposat a presentar-me a la responsabilitat de Portaveu Nacional de les JERC, per posar els fonaments d’un canvi que haurem de pensar i posar en marxa entre tots i totes. Un canvi que, al meu entendre, ens haurà de dur cap una organització més democràtica, més descentralitzada, més adaptada a temps en que el Twitter fa caure i alçar-se governs, i amb una estratègia política que tingui com a objectiu central la construcció d’un moviment juvenil, catalanista i progressista, que tingui les seves arrels en els moviments socials juvenils que el país ja té al seu si, i que vegi en el dret de decidir l’eina necessària per avançar cap a un país millor.
Vivim una època convulsa i no espero que els propers dos anys siguin un camí de roses. Soc conscient de fins a quin punt hauré d'afrontar una gestió problemàtica si sóc escollir, i no em veuria amb cor d'emprendre aquest camí sense companys de viatge com en Sergi Morales, militant del Prat de Llobregat, actual portaveu regional del Baix Llobregat i candidat a futur Secretari d'Organització de les JERC, una persona honesta, treballadora i que té l’esperit de lluita a la sang.
Les persones demostren la seva vàlua dia a dia, però especialment en els moments difícils. No podem amagar que el que estem vivint a dia d'avui ho és. Tenim una organització sobrecarregada de tensió degut a que durant els darrers set anys hem hagut d'afrontar qüestions per a les que no estàvem preparats i que, com no podia ser d'un altra manera, ens estan passant factura. Afrontem el debat polític i organitzatiu de cara, enterrem qualsevol qüestió que s'aparti d'aquesta missió i seguim endavant amb tota la dignitat que ens ha d'injectar el fet de ser un projecte amb 80 anys d'història. Una història de lluita, compromís i valor que ens exigeix que tornem a fixar el rumb i que, un cop el tinguem clar, remem tots i totes en la mateixa direcció.
Jo vull posar el meu granet de sorra per a construir un nou cicle polític on els i les joves siguem d'una vegada per totes un actor referent. Diu Gerry Adams que la millor manera de tenir esperança es casant passat i futur. És la nostra responsabilitat com a joves i com a independentistes de ser-hi com a part activa. Jo, decideixo somriure, jo decideixo lluitar!
El preu que es paga per aquesta recompensa és el sacrifici. La nostra organització requereix de bons debats que actualitzin les nostres idees i estratègies, demana que ens desplacem al llarg del país, necessita que entre totes i tots suplim amb les nostres mans les mancances que són inherents a una estructura política que no gaudeix del favor dels poders econòmics i que no disposa dels ressorts dels poders fàctics. El que uns fan amb diners, nosaltres ho hem de fer amb les nostres mans. Així era quan vaig començar a militar fa gairebé vuit anys i així serà quan deixi de ser de les JERC per motius d'edat. No en tingueu cap dubte.
Són molts els motius pels quals puc estar ben orgullós de la meva militància, de totes les hores que he dedicat a que el meu país sigui lliure i a que la nostra gent pugui viure millor, orgullós d'haver compartit militància amb tota una colla de joves que s'hi han deixat la pell per defensar les seves idees, per aconseguir un futur millor al present que els hi ha tocat viure.
Les JERC d'avui dia són hereves encara del molt convuls Congrés Nacional que es va celebrar l'any 1999 a Calella. La nostra organització va haver d'escollir entre dos projectes polítics diferenciats. I malgrat la tensió que va suposar l'existència de punts de vista enfrontats, ningú pot negar que vam sortir-ne reforçats. Va ser aquell Congrés el que va posar els fonaments de molts èxits que encara estaven per venir. Durant la passada dècada, hem estat el principal referent de l'esquerra independentista juvenil, hem aconseguit ser l'organització política juvenil amb més activitat i amb una extensió territorial més densa i uniforme. Hem fet el que ningú més podia fer, quinze edicions de l'Acampada Jove, un projecte que desperta totes les enveges de la resta d'organitzacions polítiques i ens demostra any rere any de què som capaços quan ens arromanguem i ens posem a treballar.
Tampoc hem de perdre de vista el digne paper polític que hem jugat durant els darrers anys. No podem obviar que durant la dècada que hem deixat enrere les hem hagut de veure de tots els colors i que, li pesi a qui li pesi, hem aconseguit estar a l'alçada dels esdeveniments. No és cap secret que, gràcies a la nostra pressió, Esquerra va incloure el “no” com a opció de vot al referèndum de la reforma de l'Estatut de Catalunya i que gràcies a això, ara pot afirmar sense complexes que tal reforma va ser una farsa. Em desagrada pensar què hauria passat si la nostra organització s'hagués inhibit durant aquell debat o si per exemple, hagués donat suport a l'acord de finançament que la Generalitat de Catalunya i Madrid van signar a l'estiu del 2009. Com ja he dit, li pesi a qui li pesi, som la organització juvenil que més influència té sobre el moviment polític al que participa.
De Calella ja fa dotze anys. Ha plogut tant, que el model s'ha desplegat, ens ha donat els seus millors moments i pel pes de les circumstàncies, decau de manera lenta però sostinguda. El jovent d’avui ja no és el de 1999. El país, tampoc. És necessari que afrontem de cara el debat que se'ns planteja i que deixem de fer veure que tot segueix igual, que tenim el mateix país que a finals dels anys noranta i que no és necessari canviar de receptes.
El cicle ha canviat. L'independentisme ha aconseguit demostrar que la praxi autonomista no ens portarà mai més enlloc. La reacció de l'Estat espanyol discorre fonamentalment per la via de la involució, conscients com són de que les rondalles de la pluralitat o del federalisme fa temps que plouen sobre mullat. Era la següent etapa del viatge i resulta que ja hi som. Esquerra va governar per demostrar que el nostre camí cap a la plena emancipació no passava per la negociació amb Madrid. A dia d'avui els catalans tenim més clar que mai fins a quin punt l'aparell de l'estat és trampós, possessiu i antidemocràtic.
La paradoxa és que les expressions explícites de l'independentisme polític no han sortit institucionalment reforçades d'aquest cicle polític. Sobre això n'hi hauria molt a parlar, de fet n'estem parlant molt, però ha de quedar clar que no ens podem deixar arrossegar per la inèrcia i que hem d'exigir un major rigor analític als nostres líders. El nostre país camina amb pas ferm cap a la independència però no canviarà d'un dia per l'altre: tenim l’obligació de llegir els missatges que ens envia i les darreres eleccions catalanes van ser el càstig a una línia erràtica i a un relat polític que generava il·lusió creixent fins al 2006 però que es trenca amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, que fins aleshores havia estat el projecte a mig termini que connectava les batalles del dia a dia de les JERC i Esquerra amb els seus objectius a llarg termini. La incapacitat per substituir aquest projecte per un de nou, que sabés capitalitzar la frustració generada per la reforma de l’Estatut, és el que va dur el nostre moviment a la desorientació. D’aquí, principalment, és d’on ha plorat la criatura.
El crèdit es guanya en molt de temps i es perd molt ràpid. Aquí no hi ha lloc pels jocs de mans: cal començar a construir els temps millors. Toca picar pedra i seguir endavant. Som un moviment de gent optimista perquè dediquem el nostre temps a uns objectius que van més enllà de la pura retenció del poder. Nosaltres lliurem una altra batalla i assumim el desgast perquè creiem en la victòria. Som un moviment de gent realista perquè sabem que quan fem les coses ben fetes, guanyem.
Com a militant, he tingut la oportunitat de mirar-me la casa des de molts angles. Vaig iniciar la meva militància a la secció local de Terrassa, he estat l'encarregat de l'extensió territorial de la meva federació regional, he estat portaveu comarcal i a dia d'avui tinc l'honor de representar als militants del Vallès a la direcció nacional. Cada nova responsabilitat ha suposat un nou repte que he afrontat amb la intenció de deixar les coses una mica millor de com les vaig trobar. No soc amic de la grandiloqüència, conec les meves limitacions i procuro no defraudar expectatives.
El congrés nacional de Calella era la culminació d'un llarg debat i no cal que ens enganyem, al proper congrés nacional de les JERC no tancarem encara una estratègia que ens serveixi per afrontar la propera dècada, de la mateixa manera que el Congrés de Manlleu de 1997, la “prèvia” del de Calella, no va servir per renovar l’estratègia i el model de l’organització, sinó per posar els fonaments del debat que havia de conduir cap a la renovació que va esdevenir a Calella. D’igual manera, afrontarem un debat que ens obrirà moltes portes i iniciarem un procés de reflexió sobre què volem ser i què volem fer durant la propera dècada. Incidirem sobre Esquerra per aconseguir que adopti un camí clar, abandonant la dinàmica erràtica dels darrers anys i superant la provisionalitat dels moments actuals.
Després de moltes consultes crec que és hora de fer un pas endavant, vull transformar aquestes idees en moviment i estic disposat a presentar-me a la responsabilitat de Portaveu Nacional de les JERC, per posar els fonaments d’un canvi que haurem de pensar i posar en marxa entre tots i totes. Un canvi que, al meu entendre, ens haurà de dur cap una organització més democràtica, més descentralitzada, més adaptada a temps en que el Twitter fa caure i alçar-se governs, i amb una estratègia política que tingui com a objectiu central la construcció d’un moviment juvenil, catalanista i progressista, que tingui les seves arrels en els moviments socials juvenils que el país ja té al seu si, i que vegi en el dret de decidir l’eina necessària per avançar cap a un país millor.
Vivim una època convulsa i no espero que els propers dos anys siguin un camí de roses. Soc conscient de fins a quin punt hauré d'afrontar una gestió problemàtica si sóc escollir, i no em veuria amb cor d'emprendre aquest camí sense companys de viatge com en Sergi Morales, militant del Prat de Llobregat, actual portaveu regional del Baix Llobregat i candidat a futur Secretari d'Organització de les JERC, una persona honesta, treballadora i que té l’esperit de lluita a la sang.
Les persones demostren la seva vàlua dia a dia, però especialment en els moments difícils. No podem amagar que el que estem vivint a dia d'avui ho és. Tenim una organització sobrecarregada de tensió degut a que durant els darrers set anys hem hagut d'afrontar qüestions per a les que no estàvem preparats i que, com no podia ser d'un altra manera, ens estan passant factura. Afrontem el debat polític i organitzatiu de cara, enterrem qualsevol qüestió que s'aparti d'aquesta missió i seguim endavant amb tota la dignitat que ens ha d'injectar el fet de ser un projecte amb 80 anys d'història. Una història de lluita, compromís i valor que ens exigeix que tornem a fixar el rumb i que, un cop el tinguem clar, remem tots i totes en la mateixa direcció.
Jo vull posar el meu granet de sorra per a construir un nou cicle polític on els i les joves siguem d'una vegada per totes un actor referent. Diu Gerry Adams que la millor manera de tenir esperança es casant passat i futur. És la nostra responsabilitat com a joves i com a independentistes de ser-hi com a part activa. Jo, decideixo somriure, jo decideixo lluitar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
