Governar o no governar, aquesta NO és la qüestió

Amb algunes dades objectives sobre la cita electoral europea sobre la taula i a partir del recull d’opinions de les companyes i companys d’avui, reprodueixo el que més o menys he comentat avui. Primer un recull de constatacions importants i interessants:
- La crisi passa factura a les esquerres, governin o no governin, a tota Europa.
- Convergència i Unió és de dretes, no així la totalitat dels seus votants.
- L’abstenció és, més que mai, jove.
- El vot, als barris obrers, segueix sent en clau espanyola.
Una pregunta: Quan ha de ser més útil la política, si no és en temps de crisi?
En dades absolutes, respecte les anteriors europees, el PSC ha perdut dos-cents mil vots. Esquerra setanta mil. Iniciativa trenta-dos mil. El Partit Popular n’ha perdut vint-i-quatre mil. L’abstenció ha guanyat cent-cinquanta mil vots. Convergència i Unió han guanyat setanta mil vots. Els blancs han guanyat quaranta-sis mil vots. Els nuls han guanyat deu mil vots. La política, en definitiva, fracassa estrepitosament.
Pel què fa a l’eina que més interessa al país; l’eina per tant, que m’interessa, Esquerra, la transversalitat NO és qüestió de governar, NO és qüestió d’oposició. Aquest debat és artificial. La transversalitat; allò que sens dubte demostra la victòria de l’abstenció, el blanc i el nul, els i les tres-cents mil i escaig ciutadans i ciutadanes que els hi han donat suport; està en un relat esperançador, un relat tan vell que era nou, un relat que arribava a totes i tots els catalans, es resumeix amb dues paraules: mans netes.
És la realitat la que crea les imatges? O les imatges les que creen la realitat? Parlem-ne. El fet és que la derrota de la política és la derrota del govern i de la oposició al govern. Cal recuperar una imatge, o una realitat, com vulgueu, que l’abstenció, els blancs i els nuls ens reclamen silenciosament. La societat canvia a marxes forçades i ens seguirem trobant el silenci de l’abstenció com a resposta si no oferim solucions a aquests canvis. Una majoria ha de gestionar la majoria per a conservar-la. Una minoria té la obligació, si aspira a la majoria, d’amenaçar la majoria imperant. Per amenaçar la majoria imperant cal dinamisme, moviment. Gestionar la minoria és perpetuar-la en la seva condició. Cal reformar la política. És un camí llarg i feixuc. És però, el mateix camí de la independència.

NOTA: Per tal de debatre i poder així intercanviar idees i/o impressions, tingueu l'amabilitat de publicar el vostre nom o contacte en els comentaris. En aquest bloc aquest és el preu de la legítima discrepància.

Si tu no vas, ells segueixen

El company Pere Aragonès està insistint amb l’actualització dels blocs, així que em decideixo a escriure sobre quelcom del que crec que no se’n parla prou. Tinc la temptació d’utilitzar paraules malsonants per qualificar la campanya per a les eleccions europees del PSC. Em resisteixo pensant més en els i les centenars de milers de compatriotes que els votaran que no pas en el senyor Zaragoza, de qui d’aquí dos o tres mesos, quan torni a actualitzar el bloc, si és que d’això se’n pot dir actualitzar res, ens en podem ocupar en exclusiva.
“Si tu no vas, ells tornen” és una frase ben trobada. La podem criticar tot el que vulguem i més, però nois i noies, va funcionar. I allò que funciona, més val no tocar-ho. La campanya del PSC per a les eleccions europees segueix explotant el filó, i bé que fan. La dreta és el dimoni, la dreta és un gos rabiós, la dreta és homòfoba, sexista, elitista, etc. Molt bé, almenys la dreta espanyola sí. Fins aquí tot perfecte. Consti que em sembla lloable que com a mínim les ciutadanes i ciutadans de Catalunya es mobilitzin al crit de: Que ve la dreta!
Anem a Europa, cap a la internacionalitat, cap a l’eliminació de fronteres, cap al “futur”, que et diu constantment qualsevol militant del PSC o ICV que et trobes com una cançoneta repetitiva i mal apresa. Ara que s’acosta “El día de las Fuerzas Armadas”, el gran dia de na Carme Chacón, ministríssima del PSC (jajaja), parlem de l’exèrcit. Si no hi ha fronteres perquè manté Espanya l’exèrcit? Operacions de manteniment de la pau, en diuen. L’exèrcit espanyol és una ONG, i els que no us n’hagueu assabentat sou (som) poc menys que insensibles i insolidaris persones poc compromeses amb el desenvolupament del Tercer Món. Anem a Europa, cap a la internacionalització i l’eliminació de fronteres, però la “soberanía nacional” és sagrada, per això no es cedeix a Europa (entenent Europa com l’Europa dels 25, passant-me de generós). A carai, però això és modernitat!
Anem a Europa, i a més a més som l’esquerra, som els bons. Hola, em dic Maria Badia, i sóc d’esquerres, del PSC per a més senyes. Vaig inclosa a la llista electoral del PSOE. Les eleccions europees són exemplars a l’Estat espanyol pel què fa a les nacionalitats històriques de la “Constitution”: Circumscripció única (Estat espanyol, una grande y libre, etc). Però representaré els interessos de les catalanes i els catalans a Europa, com a mínim tan bé com ho ha fet Magdalena Àlvarez, que m’acompanya en el viatge. I m’avala en ZP, que diu que és del Barça!
Anem a Europa, la bona gent del PSC, amb la bona gent de les Espanyes. Recorda que si tu no hi vas, ells tornen! Per si encara en teniu cap dubte, vaig a recordar-vos les cares dels dimonis. La del més gran de tots us la posarem d’esquena per estalviar-vos el mal tràngul. Escolteu gent del PSOE i el PSC, el Vidal-Quadras no va ser i és vicepresident del Parlament Europeu amb els vostres vots? Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny.
El dimoni és molt poderós. Obrera, obrer! Mobilitza’t! L’apocalipsi econòmic i social s’acosta. Els teus drets laborals estan en perill. Ens treuran de la crisi els qui ens hi van ficar? No, és clar que no. Escolti, escolti, és veritat això que diuen alguns esquerranosos i esquerranoses de que vostès han votat plegats i donats de la maneta amb aquells que no han de tornar el 70% de les vegades allà on anem, a Europa? Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny. (CiU i Partit Popular Europeu=80%).
Anem a Europa perquè no tornin, i a més a més, si encara no t’ha quedat clar, navega per internet, sigues modern i visita wikipedia i busca Aleix Vidal-Quadras. -Wiki què? -Òstia santa, no fotis que no saps què és la wikipedia! No estàs en la modernitat! Vine que t’ho explico. Ei! Ja m’ha quedat clar. Gràcies! Com és que busques Maria Badia i no surt res? Si aquesta dona ha salvat el català a Europa, és la reencarnació d’en Salvador Espriu! (Demano disculpes al lector per haver inclós aquest nom). Meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeec, error, a la calculadora científica de Nicaragua no hi ha aquesta opció, lamentem aquest contratemps, ho solucionem a partir del 8 de juny.

Sense solta ni volta

La pressió popular perquè mantingui el bloc actualitzat comença a fer-se insostenible. El súmmum va ser dissabte passat, quan em van comentar quelcom sobre el mateix i jo sense saber de què em parlaven. I no és la primera vegada. La manca de temps segueix resultant una malaltia crònica per a mi, i encara no està decidit què caurà per tal d’encabir el temps dedicat a escriure. Tinc el temps per a uns apunts breus, de Terrassa, del país i del món.
Pel què fa a Terrassa, aquesta setmana el Partit Popular, Unió Democràtica i Convergència s’uneixen de nou per a convocar un ple extraordinari sobre mobilitat. En Josep Rull s’equivoca, una vegada més, potser empès pel potent lobby “unionista”. Tots els significats són vàlids en aquest cas.
Pel què fa al país, la dreta espanyolista del president Camps rebla el clau amb la llei paral•lela de l’avortament que impulsa el seu govern. Sembla ser que certes germanes de la caritat de marcat catolicisme es dedicaran a perseguir les dones que han decidit avortar perquè no ho facin, tot això a càrrec dels pressupostos de la comunitat. Al Principat, la compareixença del conseller d’interior Saura per a donar explicacions sobre els incidents amb els i les estudiants no va ser tal cosa. Faltaven i falten encara peces importants del trencaclosques.
Pel què fa al món, no per menys sorprenent cal deixar de fer esment al pacte de govern establert pel Partit Socialista d’Euskadi i el Partit Popular. Què és doncs frentisme per al senyor López si no això? Euskal herria és en aquests moments un front.

Simon diu...

Fa uns dies vaig veure una pel•lícula excel•lent, “This is England”, que vindria a ser una versió no sensacionalista (American History X) del fenòmen skin, en aquest cas ambientada a l’Anglaterra de principis dels 80, una Anglaterra en crisi, deprimida, amb un govern de ferro presidit per una dona de ferro, l’Anglaterra del conflicte de les Malvines. Us la recomano. Aquests últims dies i setmanes, l’actuació de certes persones m’ha recordat quelcom. En els moments de depressió, no personal, que també, en tota circumstància fotuda, cal criteri. L’absència de criteri no és terreny exclusiu dels infants. A la pel•lícula que us esmentava és el nen el manipulat.
El criteri propi és quelcom perillós. Molesta quan no coincideix amb el d’altri. A mi m’agrada. A d’altres els fa por. Quan prima l’obediència per sobre del criteri, hi ha quelcom darrere, sempre. Algú ho va anomenar “el sectarisme de la mediocritat”. Cal valentia, prudència, no són contradictoris, per a dir les coses pel seu nom, i de vegades pel cognom. Les conviccions, el criteri propi, ens fan més lliures, malgrat les cadenes. Però què passaria si el plat calent i l’escalfor del buit fossin el premi per aquestes cadenes? Cadascú és lliure d’escollir. Hi ha una clau per aquestes cadenes, està a l’abast i tothom és lliure d’usar-la. Les receptes estan escrites. Modèstia, desinterès, altruïsme, solidaritat. Valentia, inteligència i realisme. Risc, segur. Llibertat, encara més.

MAI NO PODRAN RES DAVANT UN POBLE UNIT, ALEGRE I COMBATIU

Uneix-te a les JERC, uneix-te al jovent independentista dels Països Catalans!!!

Perquè no totes ni tots els independentistes són d’esquerres

(Una abraçada molt forta a una lectora d'aquest bloc que avui m'ha renyat, i amb raó)

No. Jo no vull cases comunes. Ni del “catalanisme”, un terme curiós des del punt de vista politològic, ni tampoc de l’independentisme. La política, com a eina per a la recerca de la millora de les condicions de vida dels i les ciutadanes d’un país, com a eina per a la millora del col•lectiu, té dos camins, amb més o menys revolts, atzucacs, trampes, qualitat del terreny que es trepitja i d’altres.
El centre no existeix, el centre en política és una entelèquia. Els qui abanderen els centres són abanderats del no-res. Potser hi ha només una declaració més lamentable en tot l’espectre d’opinions polítiques, aquelles i aquells que es diuen apolítics.

Sóc independentista, sóc d’esquerres, i no m’interessa canviar el jou d’Espanya pel jou dels poders econòmics. Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.

La majoria del poble de Catalunya es declara de centre-esquerra. Disculpeu que usi el terme centre, però els i les periodistes creen llenguatge.
Què impedeix doncs que un partit català d’esquerres com Esquerra assoleixi l’hegemonia? Ni en dos-cents posts al bloc ho podríem acabar de perfilar del tot. Hi intervenen camps d’estudi com la sociologia, les ciències econòmiques, el dret, les ciències polítiques, la psicologia, etc.
Plantegem conflictes, i cada dia més si pot ser, però que ens portin a algun lloc més llunyà que el fracàs, la frustració i l’apatia general. Perquè en una guerra, i una declaració d’independència ve precedida i/o perseguida per una guerra, tant important és el nombre de soldats com la seva moral.

La independència dels Països Catalans ÉS UN MITJÀ. La diferència entre un essencialista català i un essencialista espanyol tendeix a zero. I dic tendeix i no és, perquè l’essencialista català votarà sí el dia que toqui i l’essencialista espanyol votarà no. En la resta, són iguals, perquè els extrems es toquen. No raonen.
I són els essencialistes catalans i catalanes els qui pretenen fer raonar d’altri? Que ho provin, però que no sigui amb Esquerra.

Els 12 manaments del bon progre

Excel·lent escrit d'un company que vol mantenir l'anonimat. Humor i alegria!

El bon progre...

1... és molt feminista i solidari; creu que els immigrants, sobretot les dones, estan discriminades i, per això, cal donar-les-hi un oportunitat (de ser les dones de fer feina de casa seva, per exemple).

2... és un ferm defensor del dret a l'autodeterminació, sempre i quan s'exerceixi al Sàhara Occidental, Palestina, Montenegro, el Tibet o qualsevol país lluny de Catalunya.

3... és un ecologista convençut, entès com a pràctica contrària a la destrucció del paisatge promogut pels governs de dretes; quan és el PSC que construeix el Túnel de Bracons (terrible i innecessari en temps de CiU a la Generalitat) o quan ICV es carrega el Delta del Llobregat no cal preocupar-se.

4... és totalment contrari a l'especulació urbanística, que es produeix, sobretot, a les grans ciutats; per això ells compren la segona residència a la Cerdanya o al litoral.

5... entén i comparteix les reivindicacions igualitàries de la classe obrera, gràcies a una exagerada capacitat d'abstracció i empatia, ja que ell treballa en una professió liberal: dissenyador, artista, funcionari, periodista o president d'alguna fundació pública.

6... és profundament republicà, però també juancarlista, ja que reconeix
el paper del rei durant la Transició; malgrat que la definició de "republicà juancarlista" pugui ser tan contradictòria com la de "demòcrata franquista".

7... es declara obertament internacionalista, car això del provincialisme i el "mirar-se el melic" queda de molt poc modern; tanmateix, vol que la selecció espanyola guanyi el Mundial.

8... es declara d'esquerres, però ràpidament puntualitza que d'una esquerra "no marxista ni dogmàtica"; és a dir, que defensa un capitalisme on els homosexuals es puguin casar i adoptar nens.

9... és pacifista fins al moll de l'os; és a dir, és contrari a totes les guerres on els EUA participin direcament i indirecta (Iraq, Afganistan, Palestina...), mentre que els combats ètnics africans (molts d'ells promoguts des d'Europa), la destrucció txetxena per part de Rússia o les permanents batalles a l'Àsia són conflictes regionals i secundaris.

10... entén la reivindicació progressista com una tasca diària i constant; per això assisteix a poques manifestacions, excepte aquelles que acaben a la platja o a Diagonal Mar.

11... defensen un ús social major i més prestigiós per a la llengua catalana, però això no els fa oblidar l'educació que els caracteritza (fruit d'una educació a la privada) i que els porta a canviar de llengua quan algú li respon en castellà i que li impedeix imposar cap llengua (si els valencians diuen que parlen diferent, no se'ls pot obligar a pensar el contrari...).

12... no creu en estereotips, models, ni en la cultura de la moda; per això se sobreentén que la seva roba Lacoste i Versace la va comprar en unes rebaixes, que les potingues per la cara les regalaven en una revista i que els anells i arrecades que llueix són heretats d'un parent que s'estimava molt.