De Duran, Convergència, Unió, i la família

M'explicaven fa uns dies la cara que se li va quedar a en Josep Rull en un debat de la televisió local quan després que aquest fes un al·legat impecable a favor del sobiranisme i sobre el paper fonamental, a parer seu, de CIU en aquest aspecte, el representant d'Esquerra li va recordar que el candidat de la federació al Congrés de Diputats era en Josep Antoni Duran i Lleida.
Era una cara que va reflexar primer sorpresa, després tristor, per últim resignació. En Josep Rull s'havia deixat portar pels seus sentiments i de sobte algú el va despertar del seu somni meravellós. I dic del seu somni meravellós perquè de segur que en aquest no hi apareixia en Duran, com no hi apareix, de ben segur, en el 99% de la gent de Convergència Democràtica. En aquest somni meravellós que alguna cosa tenia a veure amb la llibertat, tampoc hi era el ministeri d'exteriors d'Espanya, o vicepresidència d'afers exteriors (increïble que encara segueixi igual), tampoc hi havia res d'unions fraternals amb Espanya, la pedagogia envers Espanya ni el que sigui que tingui a veure amb Espanya. I és que les i els catalans ens n'hem fet un fart de menjar Espanyes. Ens les hem fotut amb patates, amb verduretes, al pilpil i de totes les maneres. I un n'acaba embafat.
Per si no n'hi havia prou, ara hi ha una nova variant culinària, que és l'Espanya a la salsa episcopal, amb trossets de fatxa (una espècia de moda malauradament), quelcom d'un ingredient poc definit que anomenen família tradicional i bisbe; d'això n'hi ha molt en aquest plat.
Què fa en Rull? En Rull no para de fer jòguing als vespres a Vallparadís. Ha de cremar ràpid, ha de fer lloc a l'estómac. Perquè aquesta Espanya també se l'ha de menjar ell, junt amb en Duran, la humiliació de l'Oriol i el número vuit a les llistes. Que aprofiti!