A Terrassa, el jovent anem enrere

Avui he visitat “Habitatge”, les noves oficines d’habitatge a la zona del vapor Gran, una zona molt maca i molt buida. Anava a entregar la sol·licitud d’ajuda al lloguer, bona mesura del Govern de la Generalitat, tot i que lenta i millorable en la gestió; mesura per cert copiada pel govern de l’Estat, que sí que té altaveus potents perquè la gent se n’assabenti del què fa o deixa de fer.
La visita ha estat decebedora. Fa vuit mesos feia la mateixa gestió a la Casa Baumann, amb quatre o cinc tècnics diferents atenent als i les joves, amb espai, temps i dedicació exclusiva. Avui he visitat l’Oficina d’Habitatge de l'Ajuntament de Terrassa, on els i les joves de Terrassa tenim una finestreta d’uns poquets metres quadrats amb una única persona que atén persones de totes les edats i les condicions socials pel què fa al tema del lloguer. Els temps d’espera són lògicament més amplis. Sense entrar en la manca de tiquet i tanda electrònica, una característica tercermundista que vull atribuir a les presses per inaugurar i que de segur serà subsanada, vull parlar del jovent. Després d’anys i panys treballant perquè als i les joves se’ns considerés com el que som, un sector social desprotegit, després d’anys i panys treballant per a la transversalitat de les polítiques de joventut, és a dir, per a que els i les joves tinguem un punt específic on puguem trobar solució als molts i variats problemes que tenim, entre ells l’habitatge, el treball, la formació, la salut, etc. sense haver d’anar d’excursió per Terrassa, la nostra regidoria de Joventut va a l’inrevés del món, camina enrere, i per tant el jovent terrassenc anem enrere. Anem enrere perquè d’oficina jove d’habitatge no n’hi havia hagut tota la vida, anem enrere perquè aquest fet significa un precedent i potser el pròxim pas serà reintegrar la regidoria que s’ha de dedicar a nosaltres dins cultura o qualsevol altra àrea on s’acabi de diluir del tot.
El jovent terrassenc tenim part de responsabilitat en tot plegat. No em convenç allò tan nostrat de que la culpa és de tothom menys dels implicats, no hi ha res que afavoreixi més el paternalisme que aquesta actitud. Si ens fixem en la situació del jovent a Terrassa, la conclusió ràpida és que l’associacionisme està fatal. Els i les joves no associats de Terrassa representen aproximadament el 90% de la població jove a la nostra ciutat. Qualsevol associació, assemblea, esplai o club de rol juvenil està dins del 10% de la població jove associada a la ciutat de Terrassa. Els esplais tenen un paper destacat dins aquest associacionisme, molt em temo que sense la feina crucial que desenvolupen els esplais catalans el tema seria encara més dramàtic. Els i les joves associats som doncs uns i unes extraterrestres a la nostra ciutat. Fruit d’aquesta situació en deriva una altra, que és la situació del Consell de la Joventut de Terrassa. Aquest Consell, d’on les JERC formem part des de la seva fundació, representa a tothom menys als interessos dels i les joves terrassencs i terrassenques, que és la finalitat màxima d’un consell local de joventut, més enllà de muntar una festa major alternativa. Afirmo doncs amb rotunditat el fracàs d’aquest Consell, on s’acostumen a reunir representants de col·lectius que essent molt generós potser representen un 1% del jovent, i en aquest tant per cent hi incloc la meva organització, les JERC, a qui faig corresponsable, en tant que membre. Que aquest consell representi contínuament postures marginals, a la regidoria de joventut ja li va bé, perquè quan ets un extraterrestre la gent tendeix a no fer-te gaire cas. Què són postures marginals? A quin àmbit territori se subscriuen per a fer la valoració? La discussió pot ser molt llarga però amb segons qui no s’acabaria mai. Durant molt temps, aquestes paraules, venint d’un independentista català, podrien haver estat extrapolables i fins i tot motiu de mofa. Si no ho són és precisament perquè si alguna cosa hem aconseguit és normalitzar l’independentisme a part del país. Perquè ens entenguem, es pot portar la cresta al cap sense problemes però no portar-la tampoc és motiu de menysteniment.
Si la regidoria de joventut no defensa amb prou contundència els interessos dels i les joves, és perquè els i les joves li ho permetem per omissió. De vegades, quan ens solidaritzem amb els trenta, quaranta, cent, dos-cents ocupes de la ciutat, tendim a oblidar els i les milers de joves terrassencs que paguen religiosament, amb esforç i sacrificis, els seus respectius lloguers, moltes vegades compartits, o els també milers que no tenen opció de fer-ho, o els que s’han emmerdat en una hipoteca. Aquests i aquestes milers són aquells i aquelles a qui atenien els quatre o cinc tècnics de la Baumann, aquestes i aquests són els que hem retrocedit fins abans de 1999, quan es va inaugurar la Oficina Jove d’Habitatge.