Perquè no totes ni tots els independentistes són d’esquerres

(Una abraçada molt forta a una lectora d'aquest bloc que avui m'ha renyat, i amb raó)

No. Jo no vull cases comunes. Ni del “catalanisme”, un terme curiós des del punt de vista politològic, ni tampoc de l’independentisme. La política, com a eina per a la recerca de la millora de les condicions de vida dels i les ciutadanes d’un país, com a eina per a la millora del col•lectiu, té dos camins, amb més o menys revolts, atzucacs, trampes, qualitat del terreny que es trepitja i d’altres.
El centre no existeix, el centre en política és una entelèquia. Els qui abanderen els centres són abanderats del no-res. Potser hi ha només una declaració més lamentable en tot l’espectre d’opinions polítiques, aquelles i aquells que es diuen apolítics.

Sóc independentista, sóc d’esquerres, i no m’interessa canviar el jou d’Espanya pel jou dels poders econòmics. Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.

La majoria del poble de Catalunya es declara de centre-esquerra. Disculpeu que usi el terme centre, però els i les periodistes creen llenguatge.
Què impedeix doncs que un partit català d’esquerres com Esquerra assoleixi l’hegemonia? Ni en dos-cents posts al bloc ho podríem acabar de perfilar del tot. Hi intervenen camps d’estudi com la sociologia, les ciències econòmiques, el dret, les ciències polítiques, la psicologia, etc.
Plantegem conflictes, i cada dia més si pot ser, però que ens portin a algun lloc més llunyà que el fracàs, la frustració i l’apatia general. Perquè en una guerra, i una declaració d’independència ve precedida i/o perseguida per una guerra, tant important és el nombre de soldats com la seva moral.

La independència dels Països Catalans ÉS UN MITJÀ. La diferència entre un essencialista català i un essencialista espanyol tendeix a zero. I dic tendeix i no és, perquè l’essencialista català votarà sí el dia que toqui i l’essencialista espanyol votarà no. En la resta, són iguals, perquè els extrems es toquen. No raonen.
I són els essencialistes catalans i catalanes els qui pretenen fer raonar d’altri? Que ho provin, però que no sigui amb Esquerra.