Simon diu...

Fa uns dies vaig veure una pel•lícula excel•lent, “This is England”, que vindria a ser una versió no sensacionalista (American History X) del fenòmen skin, en aquest cas ambientada a l’Anglaterra de principis dels 80, una Anglaterra en crisi, deprimida, amb un govern de ferro presidit per una dona de ferro, l’Anglaterra del conflicte de les Malvines. Us la recomano. Aquests últims dies i setmanes, l’actuació de certes persones m’ha recordat quelcom. En els moments de depressió, no personal, que també, en tota circumstància fotuda, cal criteri. L’absència de criteri no és terreny exclusiu dels infants. A la pel•lícula que us esmentava és el nen el manipulat.
El criteri propi és quelcom perillós. Molesta quan no coincideix amb el d’altri. A mi m’agrada. A d’altres els fa por. Quan prima l’obediència per sobre del criteri, hi ha quelcom darrere, sempre. Algú ho va anomenar “el sectarisme de la mediocritat”. Cal valentia, prudència, no són contradictoris, per a dir les coses pel seu nom, i de vegades pel cognom. Les conviccions, el criteri propi, ens fan més lliures, malgrat les cadenes. Però què passaria si el plat calent i l’escalfor del buit fossin el premi per aquestes cadenes? Cadascú és lliure d’escollir. Hi ha una clau per aquestes cadenes, està a l’abast i tothom és lliure d’usar-la. Les receptes estan escrites. Modèstia, desinterès, altruïsme, solidaritat. Valentia, inteligència i realisme. Risc, segur. Llibertat, encara més.