Sobre la gestió de l'autonomisme

Hem portat l’autonomisme als seus límits, i ha estat a través de la reforma de l’estatut i de la participació independentista en la gestió governamental pròpia de l’autonomia limitada que ens atorga l’Estat espanyol. Existia un gruix important al país de ciutadanes i ciutadans que encara se'n refiaven d’Espanya o de la seva capacitat de refundar-se en un estat plurinacional i/o federal. La distància entre el desig i la realitat s’ha eixamplat. Cada vegada són menys els que hi confien. Aquí rau la importància històrica dels tripartits a Catalunya. No s’equivocava pas el president Pujol quan declarava al 2003 davant la reforma estatutària que havíem obert la caixa dels trons. Hem aconseguit fer visibles els límits de l’estat autonòmic. Les costures estatals de les que sovint parla el company Tardà estan tenses, molt tenses.

El discurs de l’esquerra independentista es veu corroborat com mai pels fets i la paradoxa és que el partit de l’esquerra independentista rep el càstig electoral més fort dels últims vint anys. Com és possible? Sóc del parer que Esquerra va complir fins al 2006 un paper, conscient o no, dins el panorama polític català: Fixar en solitari, malgrat la nostra força relativa, els horitzons que la classe política tradicional no s’atrevia a plantejar però que connectaven amb les aspiracions més ambicioses de bona part del país. D’això se’n diu partit d’avantguarda. Si dic que va ser fins al 2006, és perquè a partir d’aquell any, i concretament a partir del pacte Mas-ZP, no hem sabut reformular el nostre projecte polític a mig termini. Si la reforma de l’estatut fracassa, què proposem? El fet de no haver tingut resposta a aquesta pregunta és la causa més probable al fet que la notòria fuga de vots catalanistes del PSC no hagi tingut la seva traducció en un augment electoral a Esquerra.


I ara què?

Ara estem al temps de descans d’un partit que vam començar nosaltres. Ara toca jugar la segona part. El partit que estem jugant no és el de l’hegemonia parlamentària d’Esquerra, no ens equivoquéssim pas. El partit que estem jugant és el de la independència de Catalunya. I aquí toca fer-hi partícips a tots, al màxim de gent.

Arribats a aquest punt, toca oposició ferma. Però no a Convergencia i Unió com a subjecte, si no a aquelles polítiques que pretenguin tornar-nos a anestesiar nacionalment parlant, i a aquelles polítiques que pretenguin retallar-nos encara més els nostres drets socials. Fermesa nacional, polítiques progressistes.

Un exemple: L’important dèficit econòmic de la Generalitat de Catalunya és degut exclusivament al model econòmic basat en el totxo promogut pels governs de dretes durant els anys noranta com propugna ICV? Només en part. La causa del dèficit és la mala gestió d’un Catedràtic d’Economia com el conseller Castells i/o el Govern tripartit com propugna CIU? No. O potser en part. Però una part important del dèficit econòmic de la Generalitat és degut a l’implementació i/o assumpció de polítiques d’estat per part de la Generalitat mentre l’Estat espanyol no només no posa fi a l’espoli fiscal sinó que és incapaç de complir amb les transferències que ens “pertanyen” fruit de l’últim pacte de finançament. Que s’expliqui, i que ho faci Convergència i Unió si és possible.

Sempre pensant en clau de país i no de partit, la irrupció de l’independentisme populista d’en Joan Laporta beneficia la causa de la llibertat més que la distorsiona. Tenim un altaveu més per a arribar a aquelles capes socials reàcies a les idees progressistes que Esquerra, aquí sí, té el dret i el deure de representar.


Els deures més immediats

El municipalisme, l’aprofitament de les encara potents i en molts casos prestigiades estructures municipals de la organització. És des dels municipis que superem la divisió autonòmica imposada interessadament per l’Estat. És des del municipalisme que podem tornar a prendre el pols a la ciutadania, de manera desacomplexada, i aprofitant l’important bagatge polític i organitzatiu adquirit durant els anys de Govern. I el millor gest que podem fer arribar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya després de la batacada electoral és que no només no ens n’anem a casa i ens repleguem ideològicament, ans el contrari. Hi som i amb voluntat de seguir servint el país des dels municipis. Els municipis i els seus Ajuntaments són l’espina dorsal del projecte


Els deures d’estiu

Més enllà de l'esforç que el partit ha d'abocar a les properes eleccions municipals, és clar que cal una reflexió serena sobre el que he esmentat com la principal mancança d'Esquerra des de l'any 2006: la falta d'un projecte polític definit en el mig termini, que connecti els objectius a llarg termini d'Esquerra amb l'activitat i el discurs que Esquerra ha de fer en el present. Un projecte que representi per l'Esquerra d'avui dia el que va representar per l'Esquerra de finals dels anys 90 la proposta de reformar l'Estatut, i que estigui, com aquell, enfocat a la vertebració d'aquell gran espai que va rebre el nom d'esquerra nacional, i que avui és més necessari que mai: aquest país només serà independent quan tingui una esquerra i una dreta no subordinades a Madrid, i quan l'esquerra pressioni la dreta per encetar un procés de sobirania que aquesta, per si sola, mai no voldrà tirar endavant.

La pregunta és evident: i això com es fa? Com formulem un projecte d'aquest tipus? La resposta l'haurem de cercar entre tots i totes, i jo en tot cas no la tinc clara a dia d'avui, però sí tinc clara una lliçó històrica: als canvis importants i més rellevants de la història d’Esquerra sempre els ha acompanyat un exemple previ, el de les JERC. Potser que hi anem pensant.