M'encanta ser minyó

M’han preguntat molt sovint com ho veia. Com veia el què? -Els Minyons. I penso això:

M’encanta l’ambient canallesc, encarnat com ningú per minyons que tots coneixem. Alguns són amics meus. I dels bons. M’encanta la sensació de malifeta. M’encanta fer el que algú diu que no es pot fer. M’encanten les aventures minyones, situacions de vegades tan increïbles que els germans Marx ni s’imaginarien. M’encanta l’ambient de camaraderia, t’arrancarem els ulls si convé. M’encanta no jugar a guanyar (sortiu i passeu-vos-ho bé) perque així guanyem. M’encanten els friquis i els mites i els personatges. M’encanta tancar pinya i que falti un minyó que tot just està demanant la birra. M’encanta la cara de determinació abans d’un repte, el xip mental imperceptible que ens fa imparables, malgrat no complir de vegades les condicions sanitàries i higièniques mínimes. M’encanta que de vegades no complim aquestes condicions. M’encanta la nostra capacitat de riure de tot bitxo vivent, casteller o no, i de nosaltres mateixos (cridàvem un pis més! tot descarregant el 4de9f), però sobretot de riure de tot bitxo vivent. M’encanta que estiguem com unes maraques. M’encanta liar-la parda (de vegades molt parda) i sortir corrent. M’encanta comentar la jugada amb els tribuneros i riure de les seves cares d’indignació quan tal o qual o pasqual ha fet no sé què que no es pot fer. M’encanten els comentaris amb segones i amb terceres, i fins a quartes! M’encanta les nostres diades, perque passi el que passi, acaben igual o millor del que et pots imaginar. M’encanta ser un puto minyó. M’encanta. I ja està. NO AL CONCURS! VISCA ELS MINYONS SEMPRE! I VIA FORA, QUE TOT ESTÀ PER FER I EL 4DE10 ÉS POSSIBLE!