V

Deia Gandhi que primer et menyspreen, després se’n riuen, després t’amenacen i finalment, guanyes. Cito a Gandhi perque, a més a més de ser un referent mundial del pacifisme, va ser, també, un llibertador del seu país, la Índia, i ho va ser, de llibertador, ni més ni menys que de l’Imperi Britànic. Aquesta és una faceta del personatge de la qual, obviament, al centre de la Península Ibèrica hi passen de puntetes.

Pel què fa a la cita amb la que he obert aquest escrit, en el procés cap a la independència que tenim la sort i el goig de viure, som, sens dubte, a la tercera fase: les amenaces. A diferència de la cèlebre película d’Spielberg, en aquests encontres a la tercera fase els protagonistes (el poble de Catalunya) no veiem OVNIS ni extraterrestres, malgrat ens ho puguin semblar, sinó autèntics terrestres instal.lats encara avui en tesis de tipus predemocràtic i/o franquista que reforcen, si cap, la voluntat de moltes i molts catalans de deixar de compartir Estat, tribunals, hisenda, etc.

Ja fa temps que l’Estat espanyol i/o les elits que en depenen van deixar de menysprear i/o riure-se’n de la voluntat de les catalanes i els catalans de ser consultats sobre el seu futur polític. A tots els països del món sense excepció, les manifestacions de milions de persones provoquen un canvi facial notable en les persones que poden sentir-se interpelades per les mateixes, siguin aquestes persones dictadors, presidents o el Papa de Roma. En el cas del president Rajoy, no és difícil imaginar el somriure displicent previ a la primera vegada que les catalanes i els catalans vam sortir al carrer en massa. Jutgeu vosaltres mateixos si heu observat algun somriure d’un temps ençà.

Així doncs, han arribat les amenaces. En repasso algunes: l’Estat català no és econòmicament viable, quedarem fora de la Unió Europea, vagarem per l’espai sideral, passarem a formar part del Tercer Món, la llei no ho permet, la “indisoluble unidad de la patria”, trencament social, violència, etc. Hom pot triar quina de les amenaces li fa més por o més riure, però més enllà d’això, convindrem que ara per ara les amenaces no han fet minvar l’anhel de les catalanes i els catalans de ser consultats.

Quina és, doncs, la pitjor de les amenaces que pot fer descarrilar el tren cap a la llibertat? La pitjor amenaça és, des del meu punt de vista, el cansament. Els menyspreus, les rialles alienes i les amenaces cansen, però els processos que no s’acaben, acaben esgotant. L’Estat espanyol i/o les elits que en depenen tenen les esperances posades en el nostre defalliment per esgotament. I la lupa està situada en una ciutat i data concreta: Barcelona, 11 de setembre de 2014.

Tornem-ho a fer terrassenques i terrassencs. Tornem a mirar-nos i a somriure, renovem aquest Onze el compromís irrenunciable amb la democràcia i la llibertat. Persistim solemnement tossuts. Dibuixem-la plegats: la V de la victòria, o de la voluntat que diu: Seguiu!