La radicalitat (extret del discurs de commemoració dels fets de setembre de 1713 a Terrassa)

Un any més Esquerra i les JERC han tornat a commemorar els fets ocorreguts a la ciutat l’any 1713 davant la Casa del Poble. És bona senyal. En l’any dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa, l’inici de la pèrdua de llibertats dels Països Catalans, encara hi ha persones, moltes persones, i cada dia més, que no tan sols commemoren aquella funesta data pel nostre país, no tan sols recorden aquells maleïts primers dies de setembre de 1713, quan cremaren la nostra ciutat, o aquell onze de setembre de 1714, de tots conegut. Malgrat el que pugui semblar, aquest acte no és per a molts de nosaltres un acte de nostàlgia. No. Commemorem aquelles dates, tot felicitant-nos del sentit que han adquirit amb el pas del temps. I és que les cendres del passat són avui les brases del futur. No hem, però, de confondre memòria amb nostàlgia; l’una és necessària, dinàmica; l’altre és inútil i estàtica.
Avui us vull parlar de la radicalitat, i us vull parlar de la radicalitat perquè hom tendeix a confondre conceptes, fruit de l’apropiament d’aquesta paraula per part d’idealistes i pessimistes. L’idealista fa del radicalisme un modus vivendi, sense arribar habitualment a entendre mai què és o quin objectiu té el radicalisme. El pessimista acostuma a renegar del radicalisme, tot associant-lo automàticament a una impressió o concepte negatiu. Jo fujo d’idealistes i pessimistes, tots dos són biaix de la realitat. Volem que les escoles siguin de maó i no barraques, volem que hi hagi un ordinador per cada nena o nen del país, volem deixar de pagar peatges, tenir una xarxa viària i ferroviària digne, volem que la nostra gent gran es dediqui única i exclusivament a gaudir de la vida, volem que els joves d’aquest país puguin emancipar-se abans dels trenta anys, volem un mercat laboral estable i just, volem una àmplia cobertura sanitària, amb dentista per exemple, volem un país verd, respectuós amb l’entorn, una jornada laboral de 35 hores, una cultura catalana sana, amb cinema i televisió en la llengua del país, volem que no hi hagi ciutadans de primera i de segona, volem la pau al món, començant per aquí. I sabeu què, els idealistes i els pessimistes ens acusaran de poc o molt radicals, i tant ens és. Volem la independència, volem que els Països Catalans esdevinguin un estat independent al sí de la Unió Europea, però serà un estat unit, o no serà. Esquerra lliura, als inicis d’aquest segle XXI, una nova batalla, com sempre a l’avantguarda de les formacions polítiques catalanes. Treballem per a transformar la societat catalana, superant un dualisme interessadament perpetuat pels dos partits majoritaris ara per ara a Catalunya. Dos partits que durant 30 anys, i diguem-m’ho clar, han jutjat a les persones pel seu orígen. I a diferència d’idealistes i pessimistes, aquests partits ho han fet conscientment. És greu. Però ara estem al seu terreny, i hi som precisament per a superar aquest escenari de divisió de la societat catalana. I tenim sort. Tenim sort perquè els radicals de la nostra mena, els radicals de la quotidianeïtat comencen a ser majoria. I aquí Espanya hi juga també un paper important. Els nacionalistes espanyols se les veuen magres per explicar els avantatges del seu model estatal, entre d’altres coses perquè és el vigent, aquest model d’estat que ja hem comprovat on ens porta: a la recessió. Cada matí, a les autopistes col·lapsades, a las andanes de tren paral·litzades, més gent se n’adona que no és qüestió de radicalitat, que també. Exigir justícia companyes i companys, és en aquest país radicalitat. No desistiu en la lluita companyes i companys. La nostra és una causa justa.