Amb algunes dades objectives sobre la cita electoral europea sobre la taula i a partir del recull d’opinions de les companyes i companys d’avui, reprodueixo el que més o menys he comentat avui. Primer un recull de constatacions importants i interessants:
- La crisi passa factura a les esquerres, governin o no governin, a tota Europa.
- Convergència i Unió és de dretes, no així la totalitat dels seus votants.
- L’abstenció és, més que mai, jove.
- El vot, als barris obrers, segueix sent en clau espanyola.
Una pregunta: Quan ha de ser més útil la política, si no és en temps de crisi?
En dades absolutes, respecte les anteriors europees, el PSC ha perdut dos-cents mil vots. Esquerra setanta mil. Iniciativa trenta-dos mil. El Partit Popular n’ha perdut vint-i-quatre mil. L’abstenció ha guanyat cent-cinquanta mil vots. Convergència i Unió han guanyat setanta mil vots. Els blancs han guanyat quaranta-sis mil vots. Els nuls han guanyat deu mil vots. La política, en definitiva, fracassa estrepitosament.
Pel què fa a l’eina que més interessa al país; l’eina per tant, que m’interessa, Esquerra, la transversalitat NO és qüestió de governar, NO és qüestió d’oposició. Aquest debat és artificial. La transversalitat; allò que sens dubte demostra la victòria de l’abstenció, el blanc i el nul, els i les tres-cents mil i escaig ciutadans i ciutadanes que els hi han donat suport; està en un relat esperançador, un relat tan vell que era nou, un relat que arribava a totes i tots els catalans, es resumeix amb dues paraules: mans netes.
És la realitat la que crea les imatges? O les imatges les que creen la realitat? Parlem-ne. El fet és que la derrota de la política és la derrota del govern i de la oposició al govern. Cal recuperar una imatge, o una realitat, com vulgueu, que l’abstenció, els blancs i els nuls ens reclamen silenciosament. La societat canvia a marxes forçades i ens seguirem trobant el silenci de l’abstenció com a resposta si no oferim solucions a aquests canvis. Una majoria ha de gestionar la majoria per a conservar-la. Una minoria té la obligació, si aspira a la majoria, d’amenaçar la majoria imperant. Per amenaçar la majoria imperant cal dinamisme, moviment. Gestionar la minoria és perpetuar-la en la seva condició. Cal reformar la política. És un camí llarg i feixuc. És però, el mateix camí de la independència.
NOTA: Per tal de debatre i poder així intercanviar idees i/o impressions, tingueu l'amabilitat de publicar el vostre nom o contacte en els comentaris. En aquest bloc aquest és el preu de la legítima discrepància.
2 comentaris:
Reitero que per tal de debatre i poder així intercanviar idees i/o impressions, tingueu l'amabilitat de publicar el vostre nom o contacte en els comentaris. Tinc ganes de respondre unes quantes qüestions a un personatge nadalenc amb criteri.
Si E fos el partit que prometia ser el 2003, un projecte que il·lusionés, si estigués reblit de gent autèntica i fos realment la solució als problemes, la gent votaria E massivament. E ha resultat ser la mateixa merda que CyU o PSOE. Un partit de gestió que no té cap pla real per a canviar les coses. Un partit que ha entrat en el joc de l'estatu quo i que ha regalat el Principat al PSOE, fent que aquest espatllés tv3 i catalunya ràdio (només per posar un petit exemple). Han passat de ser els més independentistes a cenyir-se ABSOLUTAMENT a la legalitat espanyola, a anar perdent el temps per a engrossir els comptes bancaris. E és una menjadora com la resta de partits. E ha estat la gran decepció de principis de segle 21. I no només ho dic jo, ja que quan trepitjo calàbria em tracten de boig -aviat per sort deixaré de trepitjar-la-, sinó cada cop més milers i milers d'ex-votants.
Feliç patacada'2010
Publica un comentari a l'entrada