“Tots són iguals”, altrament conegut com l’immobilisme social i nacional

En les últimes setmanes el protagonisme mediàtic d’Esquerra ha minvat notablement. L’esquerra nacional no s’ha vist absorbida pel protagonisme de l’acció de govern ni per l’avenç social de l’independentisme més gran de la història recent ni per l’exercici del dret a l’autodeterminació que representen les consultes populars sobre la independència ni tan sols per la més gran retallada de drets socials de la història de l’estat espanyol. Aquesta vegada no és el silenci mediàtic el que ens impedeix sobresortir en les capçaleres dels principals diaris del Principat. Aquesta vegada no som, vertaderament, protagonistes.
El focus mediàtic està situat en aquests temps en la corrupció política i econòmica d’uns quants. Tot repassant les grans pàgines de la història del nostre país escrites per personatges com Prenafeta, Alavedra, Camps, Matas, Muñoz, “Luigi”, etc. no ens hi trobo. El que sí trobo cada vegada més, però, és el sentit de la psociovergència que dos capçaleres de premsa molt importants del nostre país porten pregonanant de fa uns anys. Perdoneu-me la malfiança que aquest “sentit” de la psociovergència m’inspira. Crec que no és per menys.
No hi som, que no vol dir que siguem ni perfectes ni infal•libles, però no hi som. La militància a Esquerra és una militància soferta, dura, cansada, la dels i les que ens ho creiem, però no hi som. I això, que no hi siguem, és una de tantes d’aquelles coses que em segueix permetent somriure quan et diuen allò del “tots sou iguals”.
Benvolguts poders preestablerts, aquí estem. I no ens rendirem mai.