PSC?

Hi havia votants catalanistes del PSC. Cal dir-ho i reconèixer-ho. Aquí els estrategues deNicaragua la van cagar ben cagada. Dominaven el partit, i miraven amb menyspreu els seus companys catalanistes, que hi eren. Feien una reflexió molt íntima: A nosaltres ens voten a Santa Coloma de Gramanet, a Sant Adrià i a Badalona, a Nou Barris i al Carmel. Interna i íntimament, parlaven dels companys catalanistes com “los catalanes”. Prou doncs, de prevendes. I en Montilla va ser candidat. I na Chacón és candidata. Tanmateix, va resultar que també els votaven a l'Eixample, al Centre de Terrassa i a Santa Coloma de Farners.
El PSC va obtenir, a les eleccions al Parlament de 1999, 52 escons. Al novembre de l'any passat n'obtenia 28.
El més que trillat catalanisme del PSC ha desaparegut, i amb ell 24 escons al Parlament. De fet, quan Chacón parla en català després de 4 anys com a ministra de defensa d'Espanya, hom hi veu estètica buida de fons. Les proves de l'estètica en substitució del fons ens les han donades abastament durant 4 anys de votacions contradictòries al Parlament i al Congreso. Quan ha calgut escollir; i ha calgut, han escollit Espanya.
Hi ha, a més a més, un altre factor preocupant per a la pròpia raó de ser d'una opció política com el PSC. Malgrat que alguns encara s'entestin en qüestionar l'existència de dretes i esquerres, existeixen: Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.
En aquest sentit, el PSC ha format i forma part d'un govern i d'un altre partit, el PSOE, que ha aplicat durant 4 anys un programa econòmic i social de manual, però de manual neoliberal, fins al punt d'haver provocat una vaga general; fins al punt d'haver promogut una reforma constitucional aplaudida pel PP, que se'n feia creus; fins al punt de ser lloat pels diversos governs europeus de dretes.
Per què dic tot això? Perquè convindria no caure en algunes trampes ja tastades. Perquè l'error no va ser l'estratègia, sinó la tàctica. Perquè existeix l'espai. Perquè nosaltres ens diem Esquerra Republicana de Catalunya.