Per què Espanya no vol la independència de Catalunya

Avui he tingut la sort i el plaer de retrobar dos bons amics tot dinant en un ambient primaveral i acadèmic com és la Universitat Pompeu Fabra per aquestes dates. Enmig del fragor del debat sobre els camins desconeguts posteriors a la declaració d'independència, se m'ha acabat escapant una parrafada sobre el procés de construcció d'Espanya com a subjecte polític que ha provocat el silenci dels dos interlocutors, tots ells acadèmicament força qualificats i solvents. Si dos estudiosos de la ciència política et diuen que posis tota aquesta parrafada per escrit, a tu que tens el bloc abandonat per una barreja de pal i cert calfred relacionat amb el que tens o no tens a dir al món, doncs t'hi poses.

Començo aquest article doncs amb la frase que enceta el text que va inspirar aquesta línia argumental:

"La vida només es pot entendre mirant enrera, però només es pot viure mirant endavant" Soren Kierkegaard

Sóc del parer, i així ho he dit a qui m'ha volgut escoltar, que Espanya com a subjecte polític no ha tingut ni tindrà mai la voluntat de respectar la voluntat democràtica dels catalans i les catalanes. Sóc del parer que Espanya, aquest Estat del que, més per mal que per bé, formem part, mai ens reconeixerà com a nació ni com a entitat política sobirana, malgrat que ho expressi una majoria, malgrat que es guanyi una consulta, malgrat que set de cada deu catalans i catalanes, en definitiva, ho vulguin. Aquesta opinió, que considero un fet, té un orígen molt antic, que es remunta a uns quants segles enrera, i és l'orígen de molts, sinó tots, els mals de la “nació espanyola”.

Anem doncs enrera, si us sembla. Anem cap a l'Edat Mitjana a la Península Ibèrica. Aquesta península és ocupada al segle VIII per tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Certa historiografia de caire romàntic i nacionalista ha explicat durant molts anys, i la generació dels nostres pares i mares és un exemple de les conseqüències d'aquesta historiografia, que uns senyors molt dolents i que per més inri creien en les ensenyances del profeta Mahoma i en Al.là, decideixen un dia creuar l'estret de Gibraltar i conquerir la mencionada península de més enllà de Ceuta perque aquell dia es van llevar amb ganes de guerra. La realitat de l'orígen d'aquella primera expedició va ser la crida d'un candidat visigot que pretenia usurpar el tron del seu germà, però aquesta és una altra història.

El fet és que fruit de la gran organització política i militar dels cristians vells que habitaven la Península, aquesta va ser conquerida en la seva pràctica totalitat en menys de 20 anys per les tropes musulmanes provinents del nord d'Àfrica. Aquest fet és importantíssim i crucial per a la història que vull explicar, perque d'aquesta conquesta, ràpida, amb poques batalles ni resistència i zero èpica, en va sorgir, com a reacció: “la Reconquista”.

Heu sentit alguna vegada algun dirigent del Partido Popular (i salto conscientment tretze segles endavant) parlar d'un tal Don Pelayo? Del Cid Campeador? Dels Reis Catòlics? Segurament els heu sentit, perque durant vuit segles, els que van des del desembarcament de Tariq a Gibraltar l'any 711 fins a l'entrada dels Reis Catòlics a la ciutat de Granada l'any del senyor de 1492, la nació castellana, com la resta de nacions que encara avui habiten aquesta península, van dedicar tot el seu esforç polític, militar, econòmic i social a reconquerir i retornar aquestes terres a la vertadera fe. D'aquesta construcció historiogràfica amb parts reals i d'altres de mitòlogiques no en són els castellans únics hereus. Les gestes i els herois castellans conviuen amb el comte Arnau, en Jaume I el Conqueridor o Eneko Aritza, per posar alguns exemples. Durant vuit segles la nació castellana va construïr tot el seu sentiment nacional amb la confrontació amb altri com a eix vertebrador de tota la seva activitat i raó d'existir, en aquest cas, i emprant les mateixes analogies barroeres que encara avui hem d'escoltar, els “espanyols” que professaven la fe musulmana.

El mateix any que els Reis Catòlics conquerien el darrer regne musulmà de la Península Ibèrica, Granada, és el mateix any del descobriment o “redescobriment”, segons com es vulgui mirar, del continent americà per part de Cristòfol Colom i les seves carabel.les (la Pinta, la Niña i la Santa Maria!). Després de vuit segles de construcció nacional a partir de la confrontació amb Al-Àndalus, la nació castellana va trobar, aquesta vegada en format americà, un altre repte, o si ho voleu, un altre enemic. L'orígen de tots els mals foren primer els musulmans que habitaven contra tot dret diví les seves terres. Quan els musulmans deixaren de ser el problema, ocuparen aquest dubtós honor els jueus, l'expulsió dels quals tingué lloc pràcticament en paral.lel a tots aquests esdeveniments cabdals per a la història. Quan musulmans i jueus foren foragitats de la terra sagrada i semblava que els exèrcits i les armades castellanes tindrien un moment de respir per asseure's i ocupar-se del seu país, arribà l'hora de convertir els nadius americans.

Durant quatre segles, els que van des del descobriment d'Amèrica l'any 1492 fins a la darrera guerra lliurada per Espanya en territoris d'ultramar (guerra de Cuba i Filipines), la nació castellana va estar ocupada en la conquesta, expoli i neteja ètnica i cultural del continent americà. Podríem afirmar sense equivocar-nos que en l'imaginari particular i col.lectiu d'aquesta vella nació d'Europa hi van figurar, més enllà del particular escenari europeu, una acumulació ingent de triomfs i victòries militars durant dotze dels seus tretze segles d'existència com a subjecte nacional. Això significa, com haureu pogut calcular ràpidament, que la política expansionista i basada en la confrontació dels castellans els va comportar mil dos-cents anys de “glòria”.

Pel camí, val a dir-ho, la nació castellana i els qui en depenien varen entrar en la Contrareforma religiosa sense passar per la Reforma protestant, no varen viure la Il.lustració, amb pocs anys de Romanticisme ja emergia el Realisme i la Revolució Industrial, a excepció feta de País Basc i Catalunya, mai posà el peu a la Meseta.

Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, no va desenvolupar mai una classe burgesa i emprenedora solvent i dominant com tantes altres nacions d'Europa? Per què aquesta nació castellana, dita nació espanyola, mai va cultivar el dubte, que tan de bé ha fet al llarg de la història humana? Per què, aquesta nació castellana, dita nació espanyola, ha fet de l'immobilisme una raó de ser?

Perque durant gran part de tota la seva existència; i això no és una crítica sinó una descripció; va viure de la conquesta, de l'expansió i de l'expoli d'altres territoris. Perque durant tota la seva existència va confrontar el seu dret mateix a l'existència amb el d'altres per reafirmar-se en la seva pròpia existència. I perque mentre va fer tot això va tenir mil dos-cents anys de “glòria”.

Musulmans, jueus, nadius americans, tots els pobles i nacions que patiren el jou de la nació castellana al llarg dels temps han estat l'enemic de torn necessari que justificava tot el compendi imaginable i inimaginable de barbaritats, violacions, assassinats, guerres, pobresa, subdesenvolupament, fruit de qui no se sent segur de què o qui és.

Sento dir, després de tot aquest repàs històric, que catalans i bascos som el darrer enemic d'aquesta història. Per aquest motiu Espanya, o la nació castellana, dita nació espanyola, no vol la independència de Catalunya, ni la d'Euskalherria. Quan ja no quedi cap enemic, quan ja no quedi cap excusa, a Espanya, o a Castella, tansols li restarà asseure's i enfrontar-se, ara sí, davant d'un mirall, a ella mateixa.