Votar és democràcia

Va deixar dit Winston Churchill, primer ministre britànic durant la II Guerra Mundial, que els feixistes del futur es dirien a si mateixos antifeixistes.

Churchill es va quedar curt. Els feixistes del futur, no contents amb proclamar-se antifeixistes, s’han atrevit, passats els anys, a proclamar-se defensors de la democràcia. En el cas espanyol, el cas que ens ocupa per ser part de Catalunya, una comunitat autònoma de l’Estat espanyol, la democràcia s’ha equiparat de forma ràpida i simple a una altra paraula anomenada Constitució, de tal manera que els feixistes d’avui defensen amb convicció cega que ambdues paraules són sinònimes.

Deia un estudi recent, que l’Estat espanyol era l’Estat d’Europa amb el temps mitjà de reforma de la seva constitució més alt: 17,5 anys. Aquesta xifra és el resultat de dividir el nombre de reformes que la Constitució espanyola ha tingut en 35 anys d’existència, és a dir, dues. La primera reforma es va haver de fer per entrar a formar part de la Unió Europea; la segona, molt més recent, per limitar constitucionalment el dèficit de l’Estat. Sense menysprear els efectes que aquestes dues reformes han tingut i tenen sobre la realitat actual, podríem arribar a considerar que, tenint en compte l’extensió i el contingut del text constitucional espanyol, la Constitució espanyola no s’ha reformat mai.

Així doncs, contraposant el temps mitjà de reforma constitucional dels països occidentals (5 anys) al de l’Estat espanyol (17,5 anys sent puristes, 35 i augmentant sent realistes) ens trobem que el cas espanyol és, una vegada més, un cas excepcional. Existeix, en el cas del constitucionalisme espanyol, una altra dada excepcional que convé recordar: l’Estat espanyol ha tingut, al llarg de la història, més constitucions que ningú, tantes com dotze. Veieu alguna relació entre la incapacitat manifesta de l’Estat espanyol per reformar constitucions i l’existència de dotze constitucions diferents? Si és així, jo hi trobo dues explicacions: la primera i més simple és que sou uns feixistes. La segona i més complexa d’explicar és que el constitucionalisme espanyol, si em permeteu l’ús d’aquesta expressió, ha estat sempre una eina d’aplicació restrictiva, enfront d’altres lleis fonamentals d’aplicació oberta. Dotze constitucions espanyoles després, algú hauria d’haver après, Meseta enllà, que no se li poden posar portes al camp o, dit en altres paraules, que o els textos legals s’adapten a la realitat o la realitat acaba adaptant els textos legals. Per a més senyes, només cal recordar què diu alguna constitució espanyola: “La nació espanyola la formen els espanyols d’ambdós hemisferis”.

Els catalans i les catalanes afrontem un procés, el del nostre alliberament nacional, amb les armes més poderoses que hem après de la història: la raó, la paraula, la pau i el vot; i el vot, diguin el que diguin els feixistes d’ahir o de demà, és democràcia.