19.12.07

Arranquem la crosta espanyolista del país

Ja fa aproximadament dues setmanes que van saltar a la palestra unes declaracions del portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, Joan Ferran, on denunciava el suposat tracte de favor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió envers les formacions polítiques d’obediència nacional. TV3 és, en paraules del senyor Ferran, la televisió més antigovernamental del món.
Després de llegir les paraules del senyor Ferran, hom pot preguntar-se:

Han de ser els mitjans públics de comunicació progovernamentals?

Què és informació neutral i equilibrada?

A què es refereix aquest diputat amb “la composició real del país”, als seus votants?

Considera el senyor Ferran que el poble de Catalunya és idiota?

No revelo cap secret si dic que amb aquestes declaracions el senyor Ferran intenta fer exactament el mateix que han fet sempre els dos partits majoritaris a Catalunya: controlar políticament els mitjans de comunicació. S’imaginen un director de la COM ràdio fent un seminari d’objectivitat als mitjans de comunicació?
Em quedo amb unes paraules de la mateixa llumenera, perquè és vertaderament el camí, i en el que de ben segur, les companyes i companys estan treballant:
“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat.”

14.11.07

Eleccions maig 2007

El propassat vint-i-set de maig la ciutadania fou cridada a les urnes per a renovar les i els responsables de regir els destins públics de les nostres viles i ciutats durant els propers quatre anys. Les interpretacions i i versions que s’han donat dels resultats d’aquestes eleccions són com la oferta del Mercat de la Boqueria: llargues, variades i exòtiques. Passats cinc mesos i escaig d’aquells dies, no ampliarem la oferta. Sí que fem però una reflexió més profunda que versa sobre la democràcia, sobre la POLÍTICA escrita en majúscules.
No inventarem res. Part del que diem, ja ho han dit petits grans polítics. Deia una d’aquestes persones, despedint-se de la vida pública: “La política com a conjunt d’accions per a la felicitat i la fraternitat, està deixant pas a la gestió quasi mercantil d’allò que és patrimoni de tots, perdent espiritualitat, mística, ideologia de progrés i d’igualtat. Cada vegada som més liberals i, així, cada vegada som menys socials, menys col•lectius. On és doncs la política? La política, la “res” pública, ha agafat una drecera que la pot portar a ser quasi un record, una resta, una deixalla, un pòsit, en el millor dels casos. Els ciutadans ens ho van dient, quan s’abstenen.” Hem volgut citar textualment aquestes paraules, perquè al nostre entendre reflecteixen veritablement quin seria el substantiu més emprat a la hora de definir que va passar el 27 de maig: abstenció. Com a militants de les JERC, d’Esquerra, tendim òbviament a preocupar-nos per la nostra causa, el nostre projecte per a les persones, per al nostre país, i perquè no, pel món. I sorgeix la oferta, els mil perquès.
Fem un alto en el camí companyes i companys, perquè no es tracta de sumes, de restes, de tants per cents, ni de pactes. Com a ciutadanes i ciutadans amb l’aspiració de servir a d’altri, que amb més o menys matissos és el que conforma o hauria de conformar la majoria de partits polítics, vam fracassar. Que la meitat o més de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, del Vallès Occidental per a referir-nos a la nostra comarca, es quedin a casa, se’n vagin a la platja, a la muntanya, en definitiva, que no apareguin pel seu col•legi electoral, és un FRACÀS. Per suposat que no totes i tots som iguals. Tenim diferències, profundes discrepàncies amb d’altres opcions polítiques. Per a algunes d’aquestes opcions, els suspensos en ciutadania són suportables, fins i tot desitjables! Nosaltres no ens els podem permetre.
Hem de tornar a l’espiritualitat, a la mística, al servei, al deure col•lectiu, a l’educació, a la natura, a la senzillesa, a la recerca de la felicitat. Ho hem de fer des de les nostres viles i ciutats, ho hem de fer des de la política, des de les entitats, des de l’escola, des de l’empresa, des de la família. I el Govern de la Generalitat potser hi ajudarà, sens dubte. Però la independència no es construeix només a Barcelona. Esteller ens deia: Baixa al carrer i participa. I això és el que hem de seguir fent. El diputat d’Esquerra del Vallès Occidental al Parlament, en Joan Ridao, parlava fa poc de les possibilitats actuals de referèndum i comentava que els referèndum es podrien convocar a nivell municipal. En un viatge recent a Itàlia, vaig contemplar una placa commemorativa en un petit poble que recordava els resultats en aquell municipi del referèndum d’unió a Itàlia, a mitjans del segle XIX. Vuit-cents dels ciutadans d’aleshores d’aquell poble enfront de seixanta van donar el seu vist-i-plau a unir-se a Itàlia. Com tots sabeu, la nostra història i la de la composició de l’estat espanyol dista bastant de la italiana. Algun altre dia ja parlarem d’història i política comparada. Remarquem però les magnituds. Vuit-cents, seixanta, vint-i-cinc, vuit, vint mil, un de sol, ja es mereix decidir. No oblidem els petits grans nombres. No oblidem les persones.
La història no és quelcom estàtic, la història es mou. La història la construïm dones i homes lliures, però en el cas que ens ocupa, la història de moment només ens pregunta cada quatre anys. Com pretenem que la gent respongui llibertat, si ni tan sols la convencem de que respongui? Necessitem persones disposades al sacrifici anònim, a donar temps sense fi per les seves veïnes i veïns, però tenir-les tampoc és garantia de res. No hem de perdre mai de vista a les persones, en elles es basa la nostra lluita.
El passat vint-i-set de maig moltes i molts joves no van exercir el seu dret a vot. No van confiar en ningú. Centrem-nos en un tipus d’oferta sens dubte més productiva i atractiva i no tan exòtica: l’espiritualitat, la mística, el servei, el deure col•lectiu, l’educació, la natura, la senzillesa, la recerca de la felicitat. I l’aventura; l’aventura que suposa el fet de lluitar contra enemics tan poderosos, l’aventura d’alliberar un país en ple segle XXI, l’aventura de fer un món més just. Expliquem-ho a l’institut, a la facultat, a la feina. Ampliem aquesta oferta. Les i els joves, les persones, hi guanyaran.

10.10.07

Èxits

Ahir, a terres alemanyes, el president de Catalunya, fill del poble dels meus avantpassats, va fer un discurs, davant representants d'Andorra, i les Illes, no pas del País Valencià, i desconec si davant representants de les sis comarques sota administració francesa, que em va sorprendre molt positivament. Sense que serveixi de precedent, valguin aquestes paraules com a reconeixement. Us n'adjunto l'adreça:



Hi ha però quelcom encara millor a destacar ara per ara d'ahir dimarts, i no és un discurs. El que cal destacar d'ahir és un conte, escrit per un geni. En Frederic Mistral, occità, fou el primer, pels volts de 1904, en rebre un premi Nobel de Literatura, essent com era d'una nació sense estat. També fou l'últim. Espero i desitjo que en Quim Monzó no sigui el segon.


Conte de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

5.10.07

Esmena

Avui m’he llevat amb la trucada d’un company que m’avisava de la publicació d’una “notícia” sobre aquest bloc en un diari electrònic del país. Quan he visitat el diari m’he trobat amb el comentari sobre l’escrit que trobareu més abaix. Tot aprofitant les poques visites de més que potser genera aquesta efemèride entre personal descontent, gent que té la solució per a tots els problemes del món i més habitualment entre simples curiosos, torno a esmentar quelcom que repeteixo sovint: malgrat tot, la bona gent d’Esquerra segueix creient en el que ha cregut sempre, ens uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. Ens discutim, i és clar, i tenim premsa segura. Però quan ens discutim, és sempre per veure com hi arribem abans, si per aquest camí o aquell altre o el de més enllà, sempre cap a millor.
Hom llegeix, opina, discrepa, escriu, aplaudeix, pensa, creu. I tot això és també Esquerra. També és Esquerra els ajuts al lloguer jove, la denúncia del dèficit fiscal, la llei de serveis socials mínims, la defensa del medi natural, la necessitat d’un marc català de relacions laborals, l’increment en un 50% dels ajuts als municipis, la nova llei de la corporació, la integració dels immigrants, els cursos de català, el cinturó ferroviari, la internacionalització de les empreses catalanes, la seguretat a l’illa de Mallorca. La llista és llarga i extensa i no es pot llegir gaire sovint als diaris electrònics o impresos de la nació. I molts intuïm el perquè de tot plegat. Gràcies per tot plegat.
Els que em coneixeu sabeu bé que ofendre no està en la meva llista d’intencions. Als ofesos, les meves excuses. A les companyes i companys, la meva gratitut per poder dir-vos companyes, per poder dir-vos companys.

28.9.07

Respecte institucional

Alguns, molts, creuen que cremar una fotografia és radicalitat. Quan ens n’assebentem que als Estats Units condemnen gent a cadena perpètua per possessió de marihuana, o a sis mesos de presó per no portar el gos lligat, ens escandalitzem. Quan jutgen joves catalans per cremar fotos no ens escandalitzem, els titllem de radicals.
Demanar respecte institucional a una institució no democràtica per part d’un partit republicà, d’esquerres i independentista em sembla una mica (o molt) kafkià, a tall descriptiu. El pròxim serà demanar respecte institucional a les institucions birmanes? Després podríem demanar respecte institucional per a totes les dictadures del món. De fet, podríem esmenar la Llei de Memòria Històrica, tot dient que respectem la institució franquista. També podem demanar respecte institucional per a l’exèrcit espanyol (amb el què s’ha votat ho han fet), com a bona institució que és. Ahir parlava amb una de les poques persones a qui considero sàvies en aquest món. Ell em parlava de la contraposició entre partit ideològic i partit de govern. Em parlava de la necessitat de digerir contradiccions. Em parlava de partits polièdrics. Tinc una indigestió, i ell, també.

5.9.07

La radicalitat (extret del discurs de commemoració dels fets de setembre de 1713 a Terrassa)

Un any més Esquerra i les JERC han tornat a commemorar els fets ocorreguts a la ciutat l’any 1713 davant la Casa del Poble. És bona senyal. En l’any dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa, l’inici de la pèrdua de llibertats dels Països Catalans, encara hi ha persones, moltes persones, i cada dia més, que no tan sols commemoren aquella funesta data pel nostre país, no tan sols recorden aquells maleïts primers dies de setembre de 1713, quan cremaren la nostra ciutat, o aquell onze de setembre de 1714, de tots conegut. Malgrat el que pugui semblar, aquest acte no és per a molts de nosaltres un acte de nostàlgia. No. Commemorem aquelles dates, tot felicitant-nos del sentit que han adquirit amb el pas del temps. I és que les cendres del passat són avui les brases del futur. No hem, però, de confondre memòria amb nostàlgia; l’una és necessària, dinàmica; l’altre és inútil i estàtica.
Avui us vull parlar de la radicalitat, i us vull parlar de la radicalitat perquè hom tendeix a confondre conceptes, fruit de l’apropiament d’aquesta paraula per part d’idealistes i pessimistes. L’idealista fa del radicalisme un modus vivendi, sense arribar habitualment a entendre mai què és o quin objectiu té el radicalisme. El pessimista acostuma a renegar del radicalisme, tot associant-lo automàticament a una impressió o concepte negatiu. Jo fujo d’idealistes i pessimistes, tots dos són biaix de la realitat. Volem que les escoles siguin de maó i no barraques, volem que hi hagi un ordinador per cada nena o nen del país, volem deixar de pagar peatges, tenir una xarxa viària i ferroviària digne, volem que la nostra gent gran es dediqui única i exclusivament a gaudir de la vida, volem que els joves d’aquest país puguin emancipar-se abans dels trenta anys, volem un mercat laboral estable i just, volem una àmplia cobertura sanitària, amb dentista per exemple, volem un país verd, respectuós amb l’entorn, una jornada laboral de 35 hores, una cultura catalana sana, amb cinema i televisió en la llengua del país, volem que no hi hagi ciutadans de primera i de segona, volem la pau al món, començant per aquí. I sabeu què, els idealistes i els pessimistes ens acusaran de poc o molt radicals, i tant ens és. Volem la independència, volem que els Països Catalans esdevinguin un estat independent al sí de la Unió Europea, però serà un estat unit, o no serà. Esquerra lliura, als inicis d’aquest segle XXI, una nova batalla, com sempre a l’avantguarda de les formacions polítiques catalanes. Treballem per a transformar la societat catalana, superant un dualisme interessadament perpetuat pels dos partits majoritaris ara per ara a Catalunya. Dos partits que durant 30 anys, i diguem-m’ho clar, han jutjat a les persones pel seu orígen. I a diferència d’idealistes i pessimistes, aquests partits ho han fet conscientment. És greu. Però ara estem al seu terreny, i hi som precisament per a superar aquest escenari de divisió de la societat catalana. I tenim sort. Tenim sort perquè els radicals de la nostra mena, els radicals de la quotidianeïtat comencen a ser majoria. I aquí Espanya hi juga també un paper important. Els nacionalistes espanyols se les veuen magres per explicar els avantatges del seu model estatal, entre d’altres coses perquè és el vigent, aquest model d’estat que ja hem comprovat on ens porta: a la recessió. Cada matí, a les autopistes col·lapsades, a las andanes de tren paral·litzades, més gent se n’adona que no és qüestió de radicalitat, que també. Exigir justícia companyes i companys, és en aquest país radicalitat. No desistiu en la lluita companyes i companys. La nostra és una causa justa.

28.8.07

L'inici d'un bloc

No pensava que començar un bloc fos fàcil. Ara bé, tampoc creia que fos una tasca tan complexa . Després de repassar uns quants blocs (molts més aviat), de mirar-me la vista prèvia de totes les plantilles disponibles, les fonts, el format, els colors, etc. m'ha vingut a la ment una frase del Tao Te King: "Quant més experimentes, menys saps". Tot impregnant-me de pensament taoista, he passat a la inacció pel què fa a la presentació del bloc. Cap d'elles m'acabaria de satisfer. Pel que fa als continguts del bloc, que és un dels temes constants a què fan referència els primers escrits de blocs que he repassat, no puc tampoc ara per ara fer-ne un esquema clar. Intentaré definir l'amalgama d'idees, pensaments, sensacions, experiències que em rondin pel cap en paraules, com tothom suposo. Aquest bloc, és, per sobre de tot, un exercici personal que ara, tot just començant, tampoc sóc capaç de definir del cert. Però sens dubte, tansols el dubte ens fa avançar.