17.11.14

M'encanta ser minyó

M’han preguntat molt sovint com ho veia. Com veia el què? -Els Minyons. I penso això:

M’encanta l’ambient canallesc, encarnat com ningú per minyons que tots coneixem. Alguns són amics meus. I dels bons. M’encanta la sensació de malifeta. M’encanta fer el que algú diu que no es pot fer. M’encanten les aventures minyones, situacions de vegades tan increïbles que els germans Marx ni s’imaginarien. M’encanta l’ambient de camaraderia, t’arrancarem els ulls si convé. M’encanta no jugar a guanyar (sortiu i passeu-vos-ho bé) perque així guanyem. M’encanten els friquis i els mites i els personatges. M’encanta tancar pinya i que falti un minyó que tot just està demanant la birra. M’encanta la cara de determinació abans d’un repte, el xip mental imperceptible que ens fa imparables, malgrat no complir de vegades les condicions sanitàries i higièniques mínimes. M’encanta que de vegades no complim aquestes condicions. M’encanta la nostra capacitat de riure de tot bitxo vivent, casteller o no, i de nosaltres mateixos (cridàvem un pis més! tot descarregant el 4de9f), però sobretot de riure de tot bitxo vivent. M’encanta que estiguem com unes maraques. M’encanta liar-la parda (de vegades molt parda) i sortir corrent. M’encanta comentar la jugada amb els tribuneros i riure de les seves cares d’indignació quan tal o qual o pasqual ha fet no sé què que no es pot fer. M’encanten els comentaris amb segones i amb terceres, i fins a quartes! M’encanta les nostres diades, perque passi el que passi, acaben igual o millor del que et pots imaginar. M’encanta ser un puto minyó. M’encanta. I ja està. NO AL CONCURS! VISCA ELS MINYONS SEMPRE! I VIA FORA, QUE TOT ESTÀ PER FER I EL 4DE10 ÉS POSSIBLE!

26.8.14

V

Deia Gandhi que primer et menyspreen, després se’n riuen, després t’amenacen i finalment, guanyes. Cito a Gandhi perque, a més a més de ser un referent mundial del pacifisme, va ser, també, un llibertador del seu país, la Índia, i ho va ser, de llibertador, ni més ni menys que de l’Imperi Britànic. Aquesta és una faceta del personatge de la qual, obviament, al centre de la Península Ibèrica hi passen de puntetes.

Pel què fa a la cita amb la que he obert aquest escrit, en el procés cap a la independència que tenim la sort i el goig de viure, som, sens dubte, a la tercera fase: les amenaces. A diferència de la cèlebre película d’Spielberg, en aquests encontres a la tercera fase els protagonistes (el poble de Catalunya) no veiem OVNIS ni extraterrestres, malgrat ens ho puguin semblar, sinó autèntics terrestres instal.lats encara avui en tesis de tipus predemocràtic i/o franquista que reforcen, si cap, la voluntat de moltes i molts catalans de deixar de compartir Estat, tribunals, hisenda, etc.

Ja fa temps que l’Estat espanyol i/o les elits que en depenen van deixar de menysprear i/o riure-se’n de la voluntat de les catalanes i els catalans de ser consultats sobre el seu futur polític. A tots els països del món sense excepció, les manifestacions de milions de persones provoquen un canvi facial notable en les persones que poden sentir-se interpelades per les mateixes, siguin aquestes persones dictadors, presidents o el Papa de Roma. En el cas del president Rajoy, no és difícil imaginar el somriure displicent previ a la primera vegada que les catalanes i els catalans vam sortir al carrer en massa. Jutgeu vosaltres mateixos si heu observat algun somriure d’un temps ençà.

Així doncs, han arribat les amenaces. En repasso algunes: l’Estat català no és econòmicament viable, quedarem fora de la Unió Europea, vagarem per l’espai sideral, passarem a formar part del Tercer Món, la llei no ho permet, la “indisoluble unidad de la patria”, trencament social, violència, etc. Hom pot triar quina de les amenaces li fa més por o més riure, però més enllà d’això, convindrem que ara per ara les amenaces no han fet minvar l’anhel de les catalanes i els catalans de ser consultats.

Quina és, doncs, la pitjor de les amenaces que pot fer descarrilar el tren cap a la llibertat? La pitjor amenaça és, des del meu punt de vista, el cansament. Els menyspreus, les rialles alienes i les amenaces cansen, però els processos que no s’acaben, acaben esgotant. L’Estat espanyol i/o les elits que en depenen tenen les esperances posades en el nostre defalliment per esgotament. I la lupa està situada en una ciutat i data concreta: Barcelona, 11 de setembre de 2014.

Tornem-ho a fer terrassenques i terrassencs. Tornem a mirar-nos i a somriure, renovem aquest Onze el compromís irrenunciable amb la democràcia i la llibertat. Persistim solemnement tossuts. Dibuixem-la plegats: la V de la victòria, o de la voluntat que diu: Seguiu!

1.3.14

Votar és democràcia

Va deixar dit Winston Churchill, primer ministre britànic durant la II Guerra Mundial, que els feixistes del futur es dirien a si mateixos antifeixistes.

Churchill es va quedar curt. Els feixistes del futur, no contents amb proclamar-se antifeixistes, s’han atrevit, passats els anys, a proclamar-se defensors de la democràcia. En el cas espanyol, el cas que ens ocupa per ser part de Catalunya, una comunitat autònoma de l’Estat espanyol, la democràcia s’ha equiparat de forma ràpida i simple a una altra paraula anomenada Constitució, de tal manera que els feixistes d’avui defensen amb convicció cega que ambdues paraules són sinònimes.

Deia un estudi recent, que l’Estat espanyol era l’Estat d’Europa amb el temps mitjà de reforma de la seva constitució més alt: 17,5 anys. Aquesta xifra és el resultat de dividir el nombre de reformes que la Constitució espanyola ha tingut en 35 anys d’existència, és a dir, dues. La primera reforma es va haver de fer per entrar a formar part de la Unió Europea; la segona, molt més recent, per limitar constitucionalment el dèficit de l’Estat. Sense menysprear els efectes que aquestes dues reformes han tingut i tenen sobre la realitat actual, podríem arribar a considerar que, tenint en compte l’extensió i el contingut del text constitucional espanyol, la Constitució espanyola no s’ha reformat mai.

Així doncs, contraposant el temps mitjà de reforma constitucional dels països occidentals (5 anys) al de l’Estat espanyol (17,5 anys sent puristes, 35 i augmentant sent realistes) ens trobem que el cas espanyol és, una vegada més, un cas excepcional. Existeix, en el cas del constitucionalisme espanyol, una altra dada excepcional que convé recordar: l’Estat espanyol ha tingut, al llarg de la història, més constitucions que ningú, tantes com dotze. Veieu alguna relació entre la incapacitat manifesta de l’Estat espanyol per reformar constitucions i l’existència de dotze constitucions diferents? Si és així, jo hi trobo dues explicacions: la primera i més simple és que sou uns feixistes. La segona i més complexa d’explicar és que el constitucionalisme espanyol, si em permeteu l’ús d’aquesta expressió, ha estat sempre una eina d’aplicació restrictiva, enfront d’altres lleis fonamentals d’aplicació oberta. Dotze constitucions espanyoles després, algú hauria d’haver après, Meseta enllà, que no se li poden posar portes al camp o, dit en altres paraules, que o els textos legals s’adapten a la realitat o la realitat acaba adaptant els textos legals. Per a més senyes, només cal recordar què diu alguna constitució espanyola: “La nació espanyola la formen els espanyols d’ambdós hemisferis”.

Els catalans i les catalanes afrontem un procés, el del nostre alliberament nacional, amb les armes més poderoses que hem après de la història: la raó, la paraula, la pau i el vot; i el vot, diguin el que diguin els feixistes d’ahir o de demà, és democràcia.