8.11.08

MAI NO PODRAN RES DAVANT UN POBLE UNIT, ALEGRE I COMBATIU



Uneix-te a les JERC, uneix-te al jovent independentista dels Països Catalans!!!

15.10.08

Perquè no totes ni tots els independentistes són d’esquerres


(Una abraçada molt forta a una lectora d'aquest bloc que avui m'ha renyat, i amb raó)

No. Jo no vull cases comunes. Ni del “catalanisme”, un terme curiós des del punt de vista politològic, ni tampoc de l’independentisme. La política, com a eina per a la recerca de la millora de les condicions de vida dels i les ciutadanes d’un país, com a eina per a la millora del col•lectiu, té dos camins, amb més o menys revolts, atzucacs, trampes, qualitat del terreny que es trepitja i d’altres.
El centre no existeix, el centre en política és una entelèquia. Els qui abanderen els centres són abanderats del no-res. Potser hi ha només una declaració més lamentable en tot l’espectre d’opinions polítiques, aquelles i aquells que es diuen apolítics.

Sóc independentista, sóc d’esquerres, i no m’interessa canviar el jou d’Espanya pel jou dels poders econòmics. Hi ha esquerra, i hi ha dreta. O hi ha llibertat positiva, o llibertat negativa. O hi ha liberalisme (en el sentit econòmic del terme, perquè el seu sentit filosòfic i polític és un altre), o hi ha socialdemocràcia ( en aquest punt admeto, per als més puristes, capitalisme o marxisme, en totes les seves variants ). O hi ha hospitals i escoles públiques, o hospitals i escoles privades. O hi ha estat, o no n’hi ha. O hi ha intervenció pública, o no n’hi ha.

La majoria del poble de Catalunya es declara de centre-esquerra. Disculpeu que usi el terme centre, però els i les periodistes creen llenguatge.
Què impedeix doncs que un partit català d’esquerres com Esquerra assoleixi l’hegemonia? Ni en dos-cents posts al bloc ho podríem acabar de perfilar del tot. Hi intervenen camps d’estudi com la sociologia, les ciències econòmiques, el dret, les ciències polítiques, la psicologia, etc.
Plantegem conflictes, i cada dia més si pot ser, però que ens portin a algun lloc més llunyà que el fracàs, la frustració i l’apatia general. Perquè en una guerra, i una declaració d’independència ve precedida i/o perseguida per una guerra, tant important és el nombre de soldats com la seva moral.

La independència dels Països Catalans ÉS UN MITJÀ. La diferència entre un essencialista català i un essencialista espanyol tendeix a zero. I dic tendeix i no és, perquè l’essencialista català votarà sí el dia que toqui i l’essencialista espanyol votarà no. En la resta, són iguals, perquè els extrems es toquen. No raonen.
I són els essencialistes catalans i catalanes els qui pretenen fer raonar d’altri? Que ho provin, però que no sigui amb Esquerra.

21.7.08

Els 12 manaments del bon progre


Excel·lent escrit d'un company que vol mantenir l'anonimat. Humor i alegria!

El bon progre...

1... és molt feminista i solidari; creu que els immigrants, sobretot les dones, estan discriminades i, per això, cal donar-les-hi un oportunitat (de ser les dones de fer feina de casa seva, per exemple).

2... és un ferm defensor del dret a l'autodeterminació, sempre i quan s'exerceixi al Sàhara Occidental, Palestina, Montenegro, el Tibet o qualsevol país lluny de Catalunya.

3... és un ecologista convençut, entès com a pràctica contrària a la destrucció del paisatge promogut pels governs de dretes; quan és el PSC que construeix el Túnel de Bracons (terrible i innecessari en temps de CiU a la Generalitat) o quan ICV es carrega el Delta del Llobregat no cal preocupar-se.

4... és totalment contrari a l'especulació urbanística, que es produeix, sobretot, a les grans ciutats; per això ells compren la segona residència a la Cerdanya o al litoral.

5... entén i comparteix les reivindicacions igualitàries de la classe obrera, gràcies a una exagerada capacitat d'abstracció i empatia, ja que ell treballa en una professió liberal: dissenyador, artista, funcionari, periodista o president d'alguna fundació pública.

6... és profundament republicà, però també juancarlista, ja que reconeix
el paper del rei durant la Transició; malgrat que la definició de "republicà juancarlista" pugui ser tan contradictòria com la de "demòcrata franquista".

7... es declara obertament internacionalista, car això del provincialisme i el "mirar-se el melic" queda de molt poc modern; tanmateix, vol que la selecció espanyola guanyi el Mundial.

8... es declara d'esquerres, però ràpidament puntualitza que d'una esquerra "no marxista ni dogmàtica"; és a dir, que defensa un capitalisme on els homosexuals es puguin casar i adoptar nens.

9... és pacifista fins al moll de l'os; és a dir, és contrari a totes les guerres on els EUA participin direcament i indirecta (Iraq, Afganistan, Palestina...), mentre que els combats ètnics africans (molts d'ells promoguts des d'Europa), la destrucció txetxena per part de Rússia o les permanents batalles a l'Àsia són conflictes regionals i secundaris.

10... entén la reivindicació progressista com una tasca diària i constant; per això assisteix a poques manifestacions, excepte aquelles que acaben a la platja o a Diagonal Mar.

11... defensen un ús social major i més prestigiós per a la llengua catalana, però això no els fa oblidar l'educació que els caracteritza (fruit d'una educació a la privada) i que els porta a canviar de llengua quan algú li respon en castellà i que li impedeix imposar cap llengua (si els valencians diuen que parlen diferent, no se'ls pot obligar a pensar el contrari...).

12... no creu en estereotips, models, ni en la cultura de la moda; per això se sobreentén que la seva roba Lacoste i Versace la va comprar en unes rebaixes, que les potingues per la cara les regalaven en una revista i que els anells i arrecades que llueix són heretats d'un parent que s'estimava molt.

8.7.08

Disculpin les molèsties

Haig de demanar disculpes per l’escassa actualització d’aquest bloc. Les meves excuses són el congrés d’Esquerra, el Jove Tu També Pots d’enguany acompanyat de la Festa Major de Terrassa i ara també l’Acampada Jove 2008, que comença aquest dijous explícitament però que va començar ímplicitament fa bastant més. Em costa arribar a temps a la vida no virtual i decididament no he arribat a temps a la vida virtual. Espero amb ganes l’estiu laboral per tal de poder dotar aquesta eina de continguts. Fins l’estiu!

9.6.08

Hem guanyat totes i tots

Qui ha guanyat? Hem guanyat totes i tots. Una vegada més Esquerra s’ha permès ensenyar-li a la resta com s’han de fer les coses: lliure i democràticament. Aquest partit, les companyes i companys que compartim el treball, la lluita i l’anhel per uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos, ens podem apuntar una vegada més un triomf. Ahir diumenge es va reunir l’executiva de les JERC del Vallès Occidental a Sant Cugat. Hi ha havia companyes i companys que havíem donat recolzament a candidatures diferents. Hi havia companyes i companys malgrat tot. I seguíem allà, després d’un temps massa llarg sense reunir-nos tots plegats, però seguíem allà, una colla d’irreductibles, indestructibles, sovint ingovernables somniadors, que ens podríem passar dies discutint entre nosaltres sense posar-nos d’acord, i així a tot arreu i a totes hores, I SEGUIM CAMINANT, contra la vuitena potència mundial, contra l’ordre preestablert, perquè després de dies finalment ens acabem posant d’acord en el camí a seguir, i si ens equivoquem desfem camí i tornem-hi, incansables! Passava ahir a l’executiva de les JERC, com passarà a tot arreu des d’avui mateix. Tinc l’orgull i l’honor de formar-ne part. Visca les JERC del Vallès! Visca Esquerra! Visca la terra!

29.5.08

Pels moments difícils

Us desvel·lo una costum personal per als dies difícils. Llegeixo aquest poema, que està en un full esgrogueït pel temps que fa que el conservo. No és pas un poema desconegut, però si algú no el coneix, li'n recomano fervorosament la lectura. Me'l sé pràcticament de memòria i és una guia. Kipling li va dedicar al seu fill. Quin pare més gran.

"Si..."

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

19.5.08

A Terrassa, el jovent anem enrere

Avui he visitat “Habitatge”, les noves oficines d’habitatge a la zona del vapor Gran, una zona molt maca i molt buida. Anava a entregar la sol·licitud d’ajuda al lloguer, bona mesura del Govern de la Generalitat, tot i que lenta i millorable en la gestió; mesura per cert copiada pel govern de l’Estat, que sí que té altaveus potents perquè la gent se n’assabenti del què fa o deixa de fer.
La visita ha estat decebedora. Fa vuit mesos feia la mateixa gestió a la Casa Baumann, amb quatre o cinc tècnics diferents atenent als i les joves, amb espai, temps i dedicació exclusiva. Avui he visitat l’Oficina d’Habitatge de l'Ajuntament de Terrassa, on els i les joves de Terrassa tenim una finestreta d’uns poquets metres quadrats amb una única persona que atén persones de totes les edats i les condicions socials pel què fa al tema del lloguer. Els temps d’espera són lògicament més amplis. Sense entrar en la manca de tiquet i tanda electrònica, una característica tercermundista que vull atribuir a les presses per inaugurar i que de segur serà subsanada, vull parlar del jovent. Després d’anys i panys treballant perquè als i les joves se’ns considerés com el que som, un sector social desprotegit, després d’anys i panys treballant per a la transversalitat de les polítiques de joventut, és a dir, per a que els i les joves tinguem un punt específic on puguem trobar solució als molts i variats problemes que tenim, entre ells l’habitatge, el treball, la formació, la salut, etc. sense haver d’anar d’excursió per Terrassa, la nostra regidoria de Joventut va a l’inrevés del món, camina enrere, i per tant el jovent terrassenc anem enrere. Anem enrere perquè d’oficina jove d’habitatge no n’hi havia hagut tota la vida, anem enrere perquè aquest fet significa un precedent i potser el pròxim pas serà reintegrar la regidoria que s’ha de dedicar a nosaltres dins cultura o qualsevol altra àrea on s’acabi de diluir del tot.
El jovent terrassenc tenim part de responsabilitat en tot plegat. No em convenç allò tan nostrat de que la culpa és de tothom menys dels implicats, no hi ha res que afavoreixi més el paternalisme que aquesta actitud. Si ens fixem en la situació del jovent a Terrassa, la conclusió ràpida és que l’associacionisme està fatal. Els i les joves no associats de Terrassa representen aproximadament el 90% de la població jove a la nostra ciutat. Qualsevol associació, assemblea, esplai o club de rol juvenil està dins del 10% de la població jove associada a la ciutat de Terrassa. Els esplais tenen un paper destacat dins aquest associacionisme, molt em temo que sense la feina crucial que desenvolupen els esplais catalans el tema seria encara més dramàtic. Els i les joves associats som doncs uns i unes extraterrestres a la nostra ciutat. Fruit d’aquesta situació en deriva una altra, que és la situació del Consell de la Joventut de Terrassa. Aquest Consell, d’on les JERC formem part des de la seva fundació, representa a tothom menys als interessos dels i les joves terrassencs i terrassenques, que és la finalitat màxima d’un consell local de joventut, més enllà de muntar una festa major alternativa. Afirmo doncs amb rotunditat el fracàs d’aquest Consell, on s’acostumen a reunir representants de col·lectius que essent molt generós potser representen un 1% del jovent, i en aquest tant per cent hi incloc la meva organització, les JERC, a qui faig corresponsable, en tant que membre. Que aquest consell representi contínuament postures marginals, a la regidoria de joventut ja li va bé, perquè quan ets un extraterrestre la gent tendeix a no fer-te gaire cas. Què són postures marginals? A quin àmbit territori se subscriuen per a fer la valoració? La discussió pot ser molt llarga però amb segons qui no s’acabaria mai. Durant molt temps, aquestes paraules, venint d’un independentista català, podrien haver estat extrapolables i fins i tot motiu de mofa. Si no ho són és precisament perquè si alguna cosa hem aconseguit és normalitzar l’independentisme a part del país. Perquè ens entenguem, es pot portar la cresta al cap sense problemes però no portar-la tampoc és motiu de menysteniment.
Si la regidoria de joventut no defensa amb prou contundència els interessos dels i les joves, és perquè els i les joves li ho permetem per omissió. De vegades, quan ens solidaritzem amb els trenta, quaranta, cent, dos-cents ocupes de la ciutat, tendim a oblidar els i les milers de joves terrassencs que paguen religiosament, amb esforç i sacrificis, els seus respectius lloguers, moltes vegades compartits, o els també milers que no tenen opció de fer-ho, o els que s’han emmerdat en una hipoteca. Aquests i aquestes milers són aquells i aquelles a qui atenien els quatre o cinc tècnics de la Baumann, aquestes i aquests són els que hem retrocedit fins abans de 1999, quan es va inaugurar la Oficina Jove d’Habitatge.

16.4.08

Si en Pallach aixequés el cap...

Vegin què fa una ministra del PSC en un bonic 14 d'abril...


28.3.08

Passin i vegin, perquè no ens amaguem de res

Durant les últimes tres setmanes i durant els propers dos mesos, la ciutadania ha assistit i assistirà a un espectacle democràtic mai vist en aquest país. Les diverses i nombroses persones militants d’Esquerra, cadascuna d’elles, tindrà la veu, el vot i el poder de posar-se al capdavant del tercer partit de Catalunya, o en el seu defecte, decidir quina persona vol al capdavant del projecte, que alhora també decidirem entre totes i tots.
Ja fa alguns anys que els diaris en van plens de reportatges, articles i títols grandiloqüents que parlen en termes com el descrèdit de la política, la desil·lusió per la política, la crítica a allò que alguns anomenen partitocràcia o la manca de participació de les ciutadanes i ciutadans en els afers públics. En aquest sentit, els elogis al sistema d’elecció de candidats als Estats Units d’Amèrica per part de la premsa és pràcticament unànime. És si més no qüestionable l’equitat d’aquest sistema, sobretot tenint en compte la opacitat dels comptes de donacions dels diversos i diverses candidates, amb molts zeros i amb cap nom al costat, o bé l’atorgament discrecional de delegats a cada estat, en funció d’interessos partidistes i no pas populars. Però m’interessa però remarcar que na Hillary Clinton i en Barack Obama pertanyen al mateix partit, i dic això perquè quan aquests dos personatges mundialment coneguts s’insulten, i és el més suau que es fan, en diem la festa de la democràcia. Esquerra està debatent sobre persones i projectes polítics per a assolir uns objectius públics, transparents, coneguts de totes i tots. Seguim parlant de crisi? Parlem si us plau de la festa de la democràcia. A Esquerra fem festes democràtiques anomenades assemblees anualment pel que fa a l’àmbit local, bianualment pel què fa a l’àmbit comarcal, quatrianualment pel què fa a l’àmbit nacional, i això com a mínim! En aquestes festes democràtiques, a més a més, també hi poden participar les i els simpatitzants. Seguim dient que tots els partits són iguals? En uns el carnet del partit i el del club súper3 es confonen. A Esquerra pots decidir el seu camí fins i tot si tan sols fa tres mesos que t’has unit a la colla.
Una altra de les paraules més habituals últimament, referides a Esquerra, és divisió. Si la confrontació d’idees és divisió, estem sens dubte dividits. D’altres ho anomenen debat, d’altres ho anomenen democràcia participativa. No ens hem d’amagar de res, perquè no tenim res a amagar. Algú coneix quins sistemes electius funcionen a l’interior de la resta de partits polítics amb representació a Catalunya? Sap algú que les donacions anònimes a partits polítics han estat legals fins que ha arribat Esquerra al primer pla del panorama polític? Sovint ens falta perspectiva històrica. I no ens referim a on érem o on som. El mètode científic a la inversa, la falsació de Popper, ens ve a dir que els camins sense sortida també es recorren de vegades per a esbrinar que no en tenen, de sortida. I arribats al mur o al precipici o a allò que talli el camí, els i les militants d’Esquerra desfem el camí si és que cal desfer-lo, per a prendre un altre camí, i així successivament fins a trobar el correcte, el que ens porta a allò que creiem que assegurarà el màxim benestar possible a les ciutadanes i ciutadans. Som moltes i molts caminants, que també fem camí al caminar, i la nostra sort és tenir tantes i tants companyes i companys que poden mirar més enllà, perquè haguem de caminar menys. No deixarem de caminar.
Esquerra té, amb diferència, la solidesa i maduresa necessària per afrontar qualsevol procés de canvi sense immutar-se, no en dubteu. No tenim cap altre interès que la gent d’aquest país. Per això l’eina per a transformar pot canviar de mans cada quatre anys i canvia per sufragi universal i secret. No ens fa por allò que defensem per a tothom i per això ens ho apliquem nosaltres mateixos.
El proper set de juny tota la militància d’Esquerra està cridada a les urnes. Animo a les companyes i companys a participar-hi, i aprofito també per animar a la ciutadania a conèixer un partit diferent, obert i participatiu, democràtic. Us animo a conèixer el partit de les mans netes.

10.3.08

Què toca avui?

Avui toca seguir treballant, com no hem deixat de fer mai. Què toca avui? Sortir al carrer, a servir a les catalanes i als catalans, a seguir explicant-los que encara els serviríem millor independitzant-nos d’Espanya, des dels pobles i ciutats dels Països Catalans. Avui toca reflexionar, avui i els pròxims dies i setmanes. Avui toca començar a pensar on ens hem equivocat, perquè en alguna cosa ens hem equivocat. Però toca fer-ho amb responsabilitat. La detecció dels errors no s’ha de convertir en un problema, i ,per tant, en un nou error. Serenitat i treball. I quan toqui, que tocarà més d’hora que tard, però no avui, resolució!

15.2.08

Descobriment tot assistint a un seminari sobre eines polítiques en xarxa

Assistint a l'esmentat seminari, he descobert aquest gag, de l'excel·lent programa d'Euskal Telebista "Vaya Semanita". A totes i tots els que vulgueu riure, us recomano una excursió pels altres gags penjats al YouTube del mateix programa. Boníssim!


7.2.08

De Duran, Convergència, Unió, i la família

M'explicaven fa uns dies la cara que se li va quedar a en Josep Rull en un debat de la televisió local quan després que aquest fes un al·legat impecable a favor del sobiranisme i sobre el paper fonamental, a parer seu, de CIU en aquest aspecte, el representant d'Esquerra li va recordar que el candidat de la federació al Congrés de Diputats era en Josep Antoni Duran i Lleida.
Era una cara que va reflexar primer sorpresa, després tristor, per últim resignació. En Josep Rull s'havia deixat portar pels seus sentiments i de sobte algú el va despertar del seu somni meravellós. I dic del seu somni meravellós perquè de segur que en aquest no hi apareixia en Duran, com no hi apareix, de ben segur, en el 99% de la gent de Convergència Democràtica. En aquest somni meravellós que alguna cosa tenia a veure amb la llibertat, tampoc hi era el ministeri d'exteriors d'Espanya, o vicepresidència d'afers exteriors (increïble que encara segueixi igual), tampoc hi havia res d'unions fraternals amb Espanya, la pedagogia envers Espanya ni el que sigui que tingui a veure amb Espanya. I és que les i els catalans ens n'hem fet un fart de menjar Espanyes. Ens les hem fotut amb patates, amb verduretes, al pilpil i de totes les maneres. I un n'acaba embafat.
Per si no n'hi havia prou, ara hi ha una nova variant culinària, que és l'Espanya a la salsa episcopal, amb trossets de fatxa (una espècia de moda malauradament), quelcom d'un ingredient poc definit que anomenen família tradicional i bisbe; d'això n'hi ha molt en aquest plat.
Què fa en Rull? En Rull no para de fer jòguing als vespres a Vallparadís. Ha de cremar ràpid, ha de fer lloc a l'estómac. Perquè aquesta Espanya també se l'ha de menjar ell, junt amb en Duran, la humiliació de l'Oriol i el número vuit a les llistes. Que aprofiti!

23.1.08

I al tercer dia, ressuscità d’entre els morts...

No es diu Jesús, no és un ocell, no és un avió, ni tampoc Superman. És Felipe González, aquell president del govern d’Espanya, per alguns conegut com “senyor X”, que no estava al corrent de les activitats del Ministeri de l’Interior del seu govern quan aquest ens es dedicava a dirigir el terrorisme d’estat (unes quantes sentències de “la Audiencia Nacional”), o a no investigar “suposades” tortures a ciutadanes i ciutadans catalans durant el període previ a les Olimpíades de 1992 a Barcelona (sentència del Tribunal de Justícia Europeu). Doncs bé, com si d’un profeta es tractés, en Felipe desembarca aquests dies i fins a la victòria final (d’en ZP, na Magdalena, na Carme Chacón i d’altres grans parts exitosos de l’estat) a terres catalanes. I un servidor, escoltant a la direcció del PSC declarar-se felipista sense ambatges, reflexiona sobre el sentit moral de declarar-se’n, de felipista, i va encara més enllà, al reflexionar sobre el sentit útil d’aquesta definició. Felipista és, en el sentit etimològic del mot, aquell seguidor de Felip o de les ensenyances de Felip, Felip d’Hispalis o Felip de Sevilla (1982-1996), un profeta del Partit Socialista Obrer Espanyol que causà sensació en les primeres èpoques de la monarquia post-franquista, com a cap de govern del règim. Un dia de 1996, arrossegat pels nombrosos escàndols de corrupció política i econòmica d’unes quantes persones dels seus equips, va perdre unes eleccions i se’n va anar a casa, que és el que fa un profeta a qui es deixa de creure. Es va quedar sense feina? No. Un petit llogaret d’irreductibles felipistes es resisteix ferotgement al pas del temps i de la història. Els i les aleshores joves d’aquells temps són ja persones amb responsabilitats importants que cresqueren a l’escalfor de les llegendes que s’explicaven d’en Felipe, des de les set plagues que va llençar sobre UCD fins a aquell manantial de llet i mel que brollava en forma de calers del no res (FILESA). Moralment doncs, cal preguntar-se com a mínim si ésser felipista és recolzar el terrorisme d’estat, la tortura i la malversació sistemàtica de fons públics, o no. Des d’un punt de vista més utilitarista, és a dir, reflexionant sobre allò que el profeta portà a terres catalanes, o més ben dit, allò que no portà, hom podria arribar a preguntar-se sota quins mandats la xarxa viària catalana hagué de recórrer a la instal·lació massiva de peatges per tal no tan sols de mantenir-se sinó d’existir. Hom podria fins i tot arribar a recordar l’utilíssim TGV Madrid-Sevilla (Hispalis) a l’any del senyor de 1992. Però per a aquelles i aquells qui no gaudeixen de bona memòria, encara avui tenim recordatoris de tot allò que aquest profeta no va portar, i en tenim perquè encara avui estem intentant resoldre el desastre.
Així doncs, podem concloure que la campanya del PSC per a aquestes eleccions es basa en les essències, en sentit literal (perfums?), i en sentit metafòric (Felipe?). Moral i pràcticament inútil.