8.12.10

Sobre la gestió de l'autonomisme

Hem portat l’autonomisme als seus límits, i ha estat a través de la reforma de l’estatut i de la participació independentista en la gestió governamental pròpia de l’autonomia limitada que ens atorga l’Estat espanyol. Existia un gruix important al país de ciutadanes i ciutadans que encara se'n refiaven d’Espanya o de la seva capacitat de refundar-se en un estat plurinacional i/o federal. La distància entre el desig i la realitat s’ha eixamplat. Cada vegada són menys els que hi confien. Aquí rau la importància històrica dels tripartits a Catalunya. No s’equivocava pas el president Pujol quan declarava al 2003 davant la reforma estatutària que havíem obert la caixa dels trons. Hem aconseguit fer visibles els límits de l’estat autonòmic. Les costures estatals de les que sovint parla el company Tardà estan tenses, molt tenses.

El discurs de l’esquerra independentista es veu corroborat com mai pels fets i la paradoxa és que el partit de l’esquerra independentista rep el càstig electoral més fort dels últims vint anys. Com és possible? Sóc del parer que Esquerra va complir fins al 2006 un paper, conscient o no, dins el panorama polític català: Fixar en solitari, malgrat la nostra força relativa, els horitzons que la classe política tradicional no s’atrevia a plantejar però que connectaven amb les aspiracions més ambicioses de bona part del país. D’això se’n diu partit d’avantguarda. Si dic que va ser fins al 2006, és perquè a partir d’aquell any, i concretament a partir del pacte Mas-ZP, no hem sabut reformular el nostre projecte polític a mig termini. Si la reforma de l’estatut fracassa, què proposem? El fet de no haver tingut resposta a aquesta pregunta és la causa més probable al fet que la notòria fuga de vots catalanistes del PSC no hagi tingut la seva traducció en un augment electoral a Esquerra.


I ara què?

Ara estem al temps de descans d’un partit que vam començar nosaltres. Ara toca jugar la segona part. El partit que estem jugant no és el de l’hegemonia parlamentària d’Esquerra, no ens equivoquéssim pas. El partit que estem jugant és el de la independència de Catalunya. I aquí toca fer-hi partícips a tots, al màxim de gent.

Arribats a aquest punt, toca oposició ferma. Però no a Convergencia i Unió com a subjecte, si no a aquelles polítiques que pretenguin tornar-nos a anestesiar nacionalment parlant, i a aquelles polítiques que pretenguin retallar-nos encara més els nostres drets socials. Fermesa nacional, polítiques progressistes.

Un exemple: L’important dèficit econòmic de la Generalitat de Catalunya és degut exclusivament al model econòmic basat en el totxo promogut pels governs de dretes durant els anys noranta com propugna ICV? Només en part. La causa del dèficit és la mala gestió d’un Catedràtic d’Economia com el conseller Castells i/o el Govern tripartit com propugna CIU? No. O potser en part. Però una part important del dèficit econòmic de la Generalitat és degut a l’implementació i/o assumpció de polítiques d’estat per part de la Generalitat mentre l’Estat espanyol no només no posa fi a l’espoli fiscal sinó que és incapaç de complir amb les transferències que ens “pertanyen” fruit de l’últim pacte de finançament. Que s’expliqui, i que ho faci Convergència i Unió si és possible.

Sempre pensant en clau de país i no de partit, la irrupció de l’independentisme populista d’en Joan Laporta beneficia la causa de la llibertat més que la distorsiona. Tenim un altaveu més per a arribar a aquelles capes socials reàcies a les idees progressistes que Esquerra, aquí sí, té el dret i el deure de representar.


Els deures més immediats

El municipalisme, l’aprofitament de les encara potents i en molts casos prestigiades estructures municipals de la organització. És des dels municipis que superem la divisió autonòmica imposada interessadament per l’Estat. És des del municipalisme que podem tornar a prendre el pols a la ciutadania, de manera desacomplexada, i aprofitant l’important bagatge polític i organitzatiu adquirit durant els anys de Govern. I el millor gest que podem fer arribar a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya després de la batacada electoral és que no només no ens n’anem a casa i ens repleguem ideològicament, ans el contrari. Hi som i amb voluntat de seguir servint el país des dels municipis. Els municipis i els seus Ajuntaments són l’espina dorsal del projecte


Els deures d’estiu

Més enllà de l'esforç que el partit ha d'abocar a les properes eleccions municipals, és clar que cal una reflexió serena sobre el que he esmentat com la principal mancança d'Esquerra des de l'any 2006: la falta d'un projecte polític definit en el mig termini, que connecti els objectius a llarg termini d'Esquerra amb l'activitat i el discurs que Esquerra ha de fer en el present. Un projecte que representi per l'Esquerra d'avui dia el que va representar per l'Esquerra de finals dels anys 90 la proposta de reformar l'Estatut, i que estigui, com aquell, enfocat a la vertebració d'aquell gran espai que va rebre el nom d'esquerra nacional, i que avui és més necessari que mai: aquest país només serà independent quan tingui una esquerra i una dreta no subordinades a Madrid, i quan l'esquerra pressioni la dreta per encetar un procés de sobirania que aquesta, per si sola, mai no voldrà tirar endavant.

La pregunta és evident: i això com es fa? Com formulem un projecte d'aquest tipus? La resposta l'haurem de cercar entre tots i totes, i jo en tot cas no la tinc clara a dia d'avui, però sí tinc clara una lliçó històrica: als canvis importants i més rellevants de la història d’Esquerra sempre els ha acompanyat un exemple previ, el de les JERC. Potser que hi anem pensant.

26.11.10

Ara que hi ha calma

Diuen les enquestes que no ens anirà gaire bé, que ningú dóna un duro per nosaltres. I avui, just abans que comenci allò que en diuen jornada de reflexió, i abans també que diumenge les catalanes i catalans ens diguin què els hi sembla millor, vull dir unes quantes coses en aquest bloc mig abandonat.

Durant 7 anys de govern ens han dit de tot, ens han jutjat, ens han linxat, ens han desprestigiat, també ens hem equivocat, no cal dir-ho, i el judici serà el que sigui. Però passi el que passi, dilluns ens tornarem a aixecar i seguirem insistint. Aquells que durant anys s'han inflat la boca parlant de poltrones, de sobte callaran, perquè encara avui creuen en un ordre natural de les coses que exclou a les esquerres. Tanmateix, si tornen, i tots els números diuen que tornen; el país ja haurà canviat, i aquests anys que venen, hauran de gestionar un país amb un augment significatiu de persones a qui hem tret la vena dels ulls. I dic hem, perquè ara que queden dos dies i està pràcticament tot el peix venut i ja hem convençut a tothom qui podíem convèncer per diumenge, no em cal fer campanya, em cal dir que estic convençut que la contribució d'Esquerra a la normalització i augment sostingut de la causa de la llibertat a casa nostra és cabdal.

Sempre dic a les companyes i companys que s'incorporen a les JERC que si es volen dedicar a la política, no fan una bona tria venint a Esquerra. La opció segura en aquest cas és CIU, és el PSC. Els hi dic acte seguit, que si el que volen és transformar la societat per a fer-la més justa i alliberar aquest país, estan al lloc correcte. Els hi dic que si volen comoditat i poder, s'han equivocat. Els hi dic que si volen patiment i lluita, estan al lloc correcte. I dic això perquè diumenge acatarem el que decideix el poble de Catalunya tant si ens és positiu com si és negatiu però dilluns hi tornarem, i tant que hi tornarem. Tinc l'honor i l'orgull de formar part d'una organització, les JERC, i d'un partit, Esquerra, que no es rendiran mai. I avui, en la prèvia d'unes eleccions al Parlament de Catalunya en què pinten bastos, us dic amb total convenciment, i us repeteixo les vegades que faci falta, que quan s'escrigui la història de la nostra independència, nosaltres hi serem.

PD. A totes i tots els patriotes que a les dures i a les madures esteu allà, que sou més dels que alguns voldrien: si guanyarem, és perquè hi sou.

Salut i lluita!

14.9.10

Ullastrell i el tractament de terres

Existeix, en política, una manera de posar tothom al seu lloc: les eleccions. Per a tota la gent que desenvolupa feines de representació i gestió pública, tant pels i les qui es cansen com per aquelles i aquells que de vegades obliden qui són, qui representen i quins interessos defensen, si els propis o els col·lectius. Qualsevol responsable públic, qualsevol electe, sap que, faci el que faci, bo o dolent, se sotmetrà, irremeiablement, a la voluntat popular, que en l’aspecte polític representa un judici públic, tant si s’ho mereix com si no. Existeix un consens pràcticament majoritari sobre els mandats de quatre anys, tot i que forces polítiques com Esquerra, defensen, des de fa uns quants anys, l’aprofundiment en les mesures de participació de la ciutadania, en forma de pressupostos participatius, referèndums, consells participatius, etc. Es tracta d’acostar la política a la ciutadania, es tracta de corresponsabilitzar la ciutadania de manera més efectiva en la presa de decisions que els afecten en la majoria de casos. Aquesta manera de fer, de governar, d’actuar, no és ni molt menys compartida dins del context polític actual.

Imaginem-nos però, que una decisió política afecta o pot afectar l’esdevenir d’un poble, d’una ciutat, no ja durant els quatre anys en què legítimament hom ostenta la responsabilitat de governar un municipi. Pensem per exemple en una decisió que pot condicionar la vida dels habitants i dels governants d’un municipi durant els propers vint anys. Pot un governant prendre una decisió d’aquesta mena? Sens dubte que està capacitat legalment per fer-ho. Però pot?

Fa uns dies que la majoria de la població d’Ullastrell, veu, amb una barreja d’incredulitat i indignació, com l’equip de govern actual del municipi format per CIU i UGO, està tancant o ha tancat un acord per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades al municipi. Sense entrar en els detalls econòmics de l’acord, que qualsevol inexpert com el qui escriu podria considerar entre poc i molt poc lucratius per al municipi, estudiant breument el mercat de tractament de terres contaminades, em pregunto si l’alcalde d’Ullastrell, el senyor Rodó, i l’equip que l’acompanya, s’han tornat bojos. Només puc entendre un acord d’aquestes dimensions, sense consens de cap tipus, des de la irracionalitat.

El senyor Rodó ha enviat una carta a la gent d’Ullastrell detallant els avals administratius que ha rebut la citada instal·lació. Però m’he imaginat, per un moment, que tingués la sort i el privilegi de viure a Ullastrell. I he pensat que si tingués aquesta sort, l’aval de mil administracions per a la instal·lació d’una planta de tractament de terres contaminades, o dit en llenguatge profà, de tractament de merda, al meu poble, m’importaria ben poc. Però fins i tot pensant això, he fet l’esforç de creure que existeix gent favorable al projecte. Entenent que els acords d’aquest tipus potser no poden esperar els nou mesos que queden per decidir qui governarà, me n’he enrecordat de la Llei de Consultes aprovada pel Parlament de Catalunya durant la present legislatura, que simplifica de manera important l’atzucac de l’encara privilegiada població d’Ullastrell.

En aquest diàleg que he mantingut entre jo i la meva imaginació; a la pregunta de si el senyor Rodó podia tancar aquest acord sense comptar amb l’aval directe de aquells i aquelles a qui suposadament representa, m’he respost que no. M’he respost que cal que una decisió d’aquesta magnitud, per salut cívica, social, democràtica, paisatgística, ecològica, comarcal, nacional, cal que se sotmeti a la ratificació de la ciutadania. Només cal que el senyor Rodó convoqui el poble d’Ullastrell a una consulta similar a aquella en què ja van dir que volien una Catalunya independent i els pregunti si volen o no volen aquesta instal·lació, malgrat que la resposta sigui òbvia i el seu temps al front del municipi s’estigui acabant.

27.5.10

“Tots són iguals”, altrament conegut com l’immobilisme social i nacional

En les últimes setmanes el protagonisme mediàtic d’Esquerra ha minvat notablement. L’esquerra nacional no s’ha vist absorbida pel protagonisme de l’acció de govern ni per l’avenç social de l’independentisme més gran de la història recent ni per l’exercici del dret a l’autodeterminació que representen les consultes populars sobre la independència ni tan sols per la més gran retallada de drets socials de la història de l’estat espanyol. Aquesta vegada no és el silenci mediàtic el que ens impedeix sobresortir en les capçaleres dels principals diaris del Principat. Aquesta vegada no som, vertaderament, protagonistes.
El focus mediàtic està situat en aquests temps en la corrupció política i econòmica d’uns quants. Tot repassant les grans pàgines de la història del nostre país escrites per personatges com Prenafeta, Alavedra, Camps, Matas, Muñoz, “Luigi”, etc. no ens hi trobo. El que sí trobo cada vegada més, però, és el sentit de la psociovergència que dos capçaleres de premsa molt importants del nostre país porten pregonanant de fa uns anys. Perdoneu-me la malfiança que aquest “sentit” de la psociovergència m’inspira. Crec que no és per menys.
No hi som, que no vol dir que siguem ni perfectes ni infal•libles, però no hi som. La militància a Esquerra és una militància soferta, dura, cansada, la dels i les que ens ho creiem, però no hi som. I això, que no hi siguem, és una de tantes d’aquelles coses que em segueix permetent somriure quan et diuen allò del “tots sou iguals”.
Benvolguts poders preestablerts, aquí estem. I no ens rendirem mai.

31.1.10

Sobre l'independentisme i el Reagrupament

Podem estar d’acord o no amb una estratègia. Podem maleïr-la si cal. Podem creure, i jo ho crec, que fa més nosa que servei. Del que no ens podem enfotre, és del compromís inequívoc d’una gent amb la causa de la llibertat, que també és la nostra. Si l’independentisme es diversifica pel què fa a opcions polítiques, pot ser degut a diversos factors:
En primer lloc, pot ser que l’independentisme s’estigui consolidant plenament com a opció política normalitzada. En aquest cas, apareixeran, a la dreta, partits polítics liberals que defensaran sense ambigüetats la constitució de la nació catalana com a estat independent al si de la Unió Europea.
En segon lloc, pot ser que la representació política de l’independentisme, si és que aquest no creix, s’estigui fragmentant. En aquest supòsit la principal responsabilitat d’aquest fet recau en la opció política majoritària que defensa aquest supòsit, per acció o per omissió.
En tercer lloc, pot ser una barreja dels dos supòsits anteriors. En funció de la velocitat amb la que es produeixi la consolidació de l’independentisme a la societat i en funció del tant per cent que aquesta opció representi al si de la societat en un moment determinat, major o menor disfunció pel què fa a la consecució d’un estat propi representarà la diversificació de la oferta política independentista.
Crec que la consolidació de l’independentisme a la nostra societat, malgrat el creixement actual, és encara insuficient pel què fa a la consecució d’un estat propi. Crec que la velocitat amb la que aquesta opció creix a la societat és encara massa depenent de les circumstàncies i poc de les estructures. Crec per tant que l’aparició d’opcions polítiques independentistes fora d’Esquerra és avui, no demà, fragmentació.
Tanmateix, i sortint d’aquestes valoracions, mai me n’alegraré que un independentista o una independentista se’n vagi a casa. En aquest sentit, que el Reagrupament Independentista fracassi com a opció política no és l’important. L’important són el conjunt de persones que desinteressadament han dedicat i dediquen hores a la causa i que ahir potser van veure apagar-se una llum. Espero de debò que no se’n vagin a casa. A totes i tots ells, primer de tot i des de la legíma discrepància, el meu respecte. I per últim, la voluntat que ens acabem trobant. Salut i lluita reagrupats i reagrupades!