7.4.15

Ada Colau o l'eterna promesa

L'aparentment convuls panorama polític de l'Estat espanyol emmascara el problema estructural de la immutabilitat de les principals estructures que d'una manera o altra s'han anat perpetuant des d'abans de la dictadura i fins als nostres dies.

Actualment no existeix cap projecte solvent de reforma de l'Estat espanyol perque la seva existència és inviable electoralment. Mentre la majoria de diputats del Congreso procedeixin de regions que pel seu funcionament suposen una càrrega per a les regions econòmicament eficients, el sistema caciquil de les Diputacions Provincials no s’acabarà. Mentre no es qüestioni el paper de les forces armades i es qüestionin els seus pressupostos, mentre no es posi en qüestió el sistema monàrquic i mentre no es proposi un trencament efectiu dels pilars de l'espoli social que perpetren els oligopolis ibèrics contra les classes populars, les eternes promeses de canvi a l’Estat no deixaran de ser el que són: una distracció que pot servir per reflotar temporalment la il•lusió ciutadana per una democràcia que fa temps que ens van furtar, si mai la vam tenir.

L'estructura de despesa de l'Estat espanyol porta la ineficiència tatuada al seu ADN. D'aquesta ineficiència en surten beneficiades les grans constructores que controlen els pressupostos d'obra pública, les empreses de subministraments a les que cap força política estatal els hi ha qüestionat els seus marges de benefici, els bancs que es lucren amb el dèficit crònic de les administracions i tots aquells que viuen a l'ombra de les administracions que vam heretar del franquisme.

Entenem que més des de la candidesa que des de la mala voluntat, els nous regeneradors de l'Estat ens volen vendre per fascicles una democratització que mai arribarà. Ni Podemos ni ningú altre està disposat a qüestionar la Llei Electoral a costa de retirar poder polític a les regions més despoblades. No incomodaran a aquells que han segrestat les institucions democràtiques amb el crèdit bancari ni qüestionaran pilars de l'Estat com la monarquia, l'Exèrcit o la Guàrdia Civil.

Podran reformar a fons l'Estat espanyol quan Catalunya ja no en formi part i hagin de quadrar els seus comptes públics. Fins aleshores, no es mourà ni una fulla. I ho saben.

La primavera republicana

El proper 24 de maig el poble de Catalunya està cridat a les urnes per primera vegada d’ençà de la jornada històrica del 9 de novembre. Els diversos, variats i legítims interessos particulars de cadascú provoquen que cadascú intenti portar l’aigua al seu molí.

Alguns no volen sentir a parlar del partit al qual pertanyen i l’obvien conscientment. Alguns es recorden de les zones blaves ara. Alguns parlen de la immigració. Alguns parlen de l’atur. Algú altre fins i tot s’apunta a la moda del canvi, malgrat que sigui el que mana des de fa 36 anys. N’hi ha que parlaran dels desnonaments. N’hi ha que parlaran de la llum. Algú encara visitarà entitats prometent tal o qual subvenció municipal (encara!). I és bo que parlem de tot plegat, perquè efectivament, el vint-i-quatre de maig hi ha unes eleccions municipals per escollir els representants municipals dels propers quatre anys en funció de les propostes i programes que presentin.

Tanmateix, el 25 de maig, l’únic recompte que estaran fent a Madrid, i a partir del resultat del qual llençaran amb més o menys mala bava les seves legions, serà el dels vots que obtinguin les candidatures que donen suport al procés que ens ha de portar, més d’hora que tard, a la independència. Algú podrà dir, en aquest sentit, que l’anàlisi és d’un simplisme que fa tirar enrere. La veritat és complexa, però a la complexitat s’hi arriba per l’acumulació de coses simples. Els recomptes són simples, la interpretació dels recomptes ho és menys, sempre i quan els recomptes no siguin rotunds, en una direcció o en una altra, ja m’enteneu.

Va dir Alfred Bosch que si la primavera era republicana, la tardor seria lliure. Volem guanyar l’Ajuntament. Volem parlar de tot. Però també volem proclamar la República Catalana als balcons dels ajuntaments, inclòs, és clar, el del Raval de Montserrat.