21.3.12

En defensa del sindicalisme obrer


Fa uns dies parlava amb un familiar amb un petit negoci en crisi, com tots, i em feia la següent reflexió: els nostres pares sabien què s'havia de fer, hi estaven acostumats. La nostra generació s'ho va trobar tot fet, dels resultats de la seva lluita n'ha gaudit comòdament, i ara, ara el que passa és que nosaltres no en sabem, de lluitar.

Mentre em deia tot això i xerràvem em va venir al cap el moviment del 15-M. Fa tot just un any les places estaven plenes de ciutadans i ciutadanes farts de moltes coses. La llista és llarga i heterogènia i no la reproduiré. Més enllà de la llista, hi havien espectatives, hi havia il.lusió, hi havia ganes, i hi havia gent, molta gent. I d'entre les crítiques, nombroses i variades, un parell de curioses: els partits i els sindicats, sense distinció. Avui les places estan buides i no he sentit o llegit cap ressenya de l'efemèride. I a tot això recordo una sentència de Gramsci: Les idees no perviuen sense organització. Que cadascú valori, vistos els aconteixements, quanta raó tenia.

No plou, pedrega i amb força sobre els ja maltractats sistemes de protecció social arreu d'Europa. El capitalisme com a sistema econòmic ha de depredar per sobreviure. I vet aquí que donada la magnitud del desastre sistèmic d'aquest depredador, li ha arribat el torn als països del que coneixíem fins fa ben poc com a Primer Món. La presa està identificada, amb l'objectiu clar de que la bola de neu no s'aturi. Es tracta de carregar-se tot allò que frena la bola de neu: el sector públic (les administracions públiques no actuen, o no haurien d'actuar, sota criteris de demanda, sinó sota criteris de necessitat i utilitat, allò que cal i allò que serveix per a alguna cosa) i els drets laborals (als depredadors no els preocupa ni els importa si allò que es mengen tenia família o qualsevol altre tipus de consideració moral).

Com fa un any, com fa vint, i com fa cent, el que ens queda per a defensar-nos de les pedregades, el depredador i/o la bola de neu és la organització; la organització i l'adhesió del màxim de persones a la organització que tingui la noble intenció de defensar-nos. Existeix, com no podria ser d'altra manera, el dret a no organitzar-se, a organitzar-se d'una altra manera, a crear una nova organització o fins i tot a oferir el cos en magne sacrifici. Tenint en compte que aquest post va adreçat a aquelles i aquells de nosaltres que hem pres la opció de sobreviure i viure, no entro a valorar la opció del sacrifici. Pel què fa a la resta d'opcions, no organitzar-se té estadísticament el mateix resultat que oferir el cos. El problema d'organitzar-se diferent o crear una nova organització en plena pedregada és obvi des del meu punt de vista; significa posar-li més fàcil a allò que t'amenaça, ni que sigui per una qüestió de dimensió espai/temps.

Amb el pas dels anys, el depredador n'ha après, s'ha adaptat al medi, s'ha modernitzat. Sovint ha canviat de nom, ha utilitzat passaports falsos per creuar fronteres, i fins i tot s'ha vestit d'ovella quan ha calgut. En aquest sentit ha passat la mà per la cara a les seves preses i als qui han tingut i encara tenen la intenció de defensar-les.

En les darreres setmanes he tingut ocasió de trobar-me i compartir punts de vista amb gent que ja fa molts anys que es va organitzar per a defensar-se. Parlo d'en Manolo Gonzàlez, treballador del tèxtil, o de la Cèlia Ros, assistent social. Tots ells han viscut la lluita obrera dels darrers 40 anys contra el depredador. Tots ells s'hi han deixat i s'hi deixen bous i esquelles. Tots ells saben quina cara fa l'enemic. I tots ells, sí, formen part de sindicats. O dit d'altra manera, tots ells van decidir en el seu moment unir-se i dotar-se d'una organització, en tant que treballadors, que els defensés dels qui no necessiten defensa.

Es pot i s'ha de criticar els sindicats perque millorin, perque es facin més forts del que són, perque plantin cara quan toca i com toca, perque es modernitzin. Però s'ha de saber discernir la crítica constructiva de la crítica destructiva i sobretot s'ha d'escollir bé el moment. S'ha de saber discernir perque allò que amb el pas dels anys encara no ha canviat és que la unió dels treballadors i treballadores de forma organitzada és la millor defensa davant l'atac, i carregar-se aquesta unió és un dels somnis eròtics de l'atacant. I s'ha d'escollir bé el moment perque el moment no és mai en ple atac de l'agressor.

Els sindicats obrers són avui, igual que fa cent anys, la darrera baula de la defensa. Per això l'altre dia, quan el meu familiar em parlava dels nostres pares o els nostres avis, em va sortir una resposta bastant natural: preguntem-los.

1 comentari:

Fran ha dit...

Ahora lo estamos criticando todo, antes como estabamos bien acostumbrados no habriamos la boca, a tono con lo que décias de que esto ha provocado que los de ahora no sepan para donde tirar, respecto a que no tenemos que luchar como las otras genenaciones, leáse la de nuestros padres, abuelos. Ahora los cimientos se estan tambaleando y a las mal acostumbradas mentes, se les empieza a exigir, a desacostumbrarse a sus cómodas vidas de antes. Ahora empiezan a criticarse tantas cosas, que también les toca a los sindicatos, sindicalistas, en fin que no vemos muchos de nosotros bien, que haya tantos vividores, tanto dinero público que sufraga a toda esta camarilla. Ahora nos estamos dando cuenta de que todo esto no era bueno, y ¿qué hay que hacer?. Ahora parece que nos damos cuenta de lo pernicioso que es todo este sistema, no solo lo relacionado con los sindicatos, sino con todo. Creo que hay que redefinir todo otra vez, se convierte entonces esta crisis para España en una vuelta a empezar, en un purgante que limpia y desinfecte la corrupción, que luche contra la inmoralidad y la falta de ética. Dónde hay poder la gente se corrompe, así ha sido siempre. La otra maquinaria que le va bien que en la sociedad haya cierto grado de corrupción es el capitalismo, porque vive de la mediocridad de las personas, y yo me pregunto ¿es el capitalismo una especie hipnósis a la que nos han acostumbrado, contra la que vamos despertando? ojalá se rompa el sortilegio, porqué así nos vamos a destruir, un saludo primo.