7.4.15

La primavera republicana

El proper 24 de maig el poble de Catalunya està cridat a les urnes per primera vegada d’ençà de la jornada històrica del 9 de novembre. Els diversos, variats i legítims interessos particulars de cadascú provoquen que cadascú intenti portar l’aigua al seu molí.

Alguns no volen sentir a parlar del partit al qual pertanyen i l’obvien conscientment. Alguns es recorden de les zones blaves ara. Alguns parlen de la immigració. Alguns parlen de l’atur. Algú altre fins i tot s’apunta a la moda del canvi, malgrat que sigui el que mana des de fa 36 anys. N’hi ha que parlaran dels desnonaments. N’hi ha que parlaran de la llum. Algú encara visitarà entitats prometent tal o qual subvenció municipal (encara!). I és bo que parlem de tot plegat, perquè efectivament, el vint-i-quatre de maig hi ha unes eleccions municipals per escollir els representants municipals dels propers quatre anys en funció de les propostes i programes que presentin.

Tanmateix, el 25 de maig, l’únic recompte que estaran fent a Madrid, i a partir del resultat del qual llençaran amb més o menys mala bava les seves legions, serà el dels vots que obtinguin les candidatures que donen suport al procés que ens ha de portar, més d’hora que tard, a la independència. Algú podrà dir, en aquest sentit, que l’anàlisi és d’un simplisme que fa tirar enrere. La veritat és complexa, però a la complexitat s’hi arriba per l’acumulació de coses simples. Els recomptes són simples, la interpretació dels recomptes ho és menys, sempre i quan els recomptes no siguin rotunds, en una direcció o en una altra, ja m’enteneu.

Va dir Alfred Bosch que si la primavera era republicana, la tardor seria lliure. Volem guanyar l’Ajuntament. Volem parlar de tot. Però també volem proclamar la República Catalana als balcons dels ajuntaments, inclòs, és clar, el del Raval de Montserrat.