Us desvel·lo una costum personal per als dies difícils. Llegeixo aquest poema, que està en un full esgrogueït pel temps que fa que el conservo. No és pas un poema desconegut, però si algú no el coneix, li'n recomano fervorosament la lectura. Me'l sé pràcticament de memòria i és una guia. Kipling li va dedicar al seu fill. Quin pare més gran.
"Si..."
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:
si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.
29.5.08
19.5.08
A Terrassa, el jovent anem enrere
Avui he visitat “Habitatge”, les noves oficines d’habitatge a la zona del vapor Gran, una zona molt maca i molt buida. Anava a entregar la sol·licitud d’ajuda al lloguer, bona mesura del Govern de la Generalitat, tot i que lenta i millorable en la gestió; mesura per cert copiada pel govern de l’Estat, que sí que té altaveus potents perquè la gent se n’assabenti del què fa o deixa de fer.
La visita ha estat decebedora. Fa vuit mesos feia la mateixa gestió a la Casa Baumann, amb quatre o cinc tècnics diferents atenent als i les joves, amb espai, temps i dedicació exclusiva. Avui he visitat l’Oficina d’Habitatge de l'Ajuntament de Terrassa, on els i les joves de Terrassa tenim una finestreta d’uns poquets metres quadrats amb una única persona que atén persones de totes les edats i les condicions socials pel què fa al tema del lloguer. Els temps d’espera són lògicament més amplis. Sense entrar en la manca de tiquet i tanda electrònica, una característica tercermundista que vull atribuir a les presses per inaugurar i que de segur serà subsanada, vull parlar del jovent. Després d’anys i panys treballant perquè als i les joves se’ns considerés com el que som, un sector social desprotegit, després d’anys i panys treballant per a la transversalitat de les polítiques de joventut, és a dir, per a que els i les joves tinguem un punt específic on puguem trobar solució als molts i variats problemes que tenim, entre ells l’habitatge, el treball, la formació, la salut, etc. sense haver d’anar d’excursió per Terrassa, la nostra regidoria de Joventut va a l’inrevés del món, camina enrere, i per tant el jovent terrassenc anem enrere. Anem enrere perquè d’oficina jove d’habitatge no n’hi havia hagut tota la vida, anem enrere perquè aquest fet significa un precedent i potser el pròxim pas serà reintegrar la regidoria que s’ha de dedicar a nosaltres dins cultura o qualsevol altra àrea on s’acabi de diluir del tot.
El jovent terrassenc tenim part de responsabilitat en tot plegat. No em convenç allò tan nostrat de que la culpa és de tothom menys dels implicats, no hi ha res que afavoreixi més el paternalisme que aquesta actitud. Si ens fixem en la situació del jovent a Terrassa, la conclusió ràpida és que l’associacionisme està fatal. Els i les joves no associats de Terrassa representen aproximadament el 90% de la població jove a la nostra ciutat. Qualsevol associació, assemblea, esplai o club de rol juvenil està dins del 10% de la població jove associada a la ciutat de Terrassa. Els esplais tenen un paper destacat dins aquest associacionisme, molt em temo que sense la feina crucial que desenvolupen els esplais catalans el tema seria encara més dramàtic. Els i les joves associats som doncs uns i unes extraterrestres a la nostra ciutat. Fruit d’aquesta situació en deriva una altra, que és la situació del Consell de la Joventut de Terrassa. Aquest Consell, d’on les JERC formem part des de la seva fundació, representa a tothom menys als interessos dels i les joves terrassencs i terrassenques, que és la finalitat màxima d’un consell local de joventut, més enllà de muntar una festa major alternativa. Afirmo doncs amb rotunditat el fracàs d’aquest Consell, on s’acostumen a reunir representants de col·lectius que essent molt generós potser representen un 1% del jovent, i en aquest tant per cent hi incloc la meva organització, les JERC, a qui faig corresponsable, en tant que membre. Que aquest consell representi contínuament postures marginals, a la regidoria de joventut ja li va bé, perquè quan ets un extraterrestre la gent tendeix a no fer-te gaire cas. Què són postures marginals? A quin àmbit territori se subscriuen per a fer la valoració? La discussió pot ser molt llarga però amb segons qui no s’acabaria mai. Durant molt temps, aquestes paraules, venint d’un independentista català, podrien haver estat extrapolables i fins i tot motiu de mofa. Si no ho són és precisament perquè si alguna cosa hem aconseguit és normalitzar l’independentisme a part del país. Perquè ens entenguem, es pot portar la cresta al cap sense problemes però no portar-la tampoc és motiu de menysteniment.
Si la regidoria de joventut no defensa amb prou contundència els interessos dels i les joves, és perquè els i les joves li ho permetem per omissió. De vegades, quan ens solidaritzem amb els trenta, quaranta, cent, dos-cents ocupes de la ciutat, tendim a oblidar els i les milers de joves terrassencs que paguen religiosament, amb esforç i sacrificis, els seus respectius lloguers, moltes vegades compartits, o els també milers que no tenen opció de fer-ho, o els que s’han emmerdat en una hipoteca. Aquests i aquestes milers són aquells i aquelles a qui atenien els quatre o cinc tècnics de la Baumann, aquestes i aquests són els que hem retrocedit fins abans de 1999, quan es va inaugurar la Oficina Jove d’Habitatge.
La visita ha estat decebedora. Fa vuit mesos feia la mateixa gestió a la Casa Baumann, amb quatre o cinc tècnics diferents atenent als i les joves, amb espai, temps i dedicació exclusiva. Avui he visitat l’Oficina d’Habitatge de l'Ajuntament de Terrassa, on els i les joves de Terrassa tenim una finestreta d’uns poquets metres quadrats amb una única persona que atén persones de totes les edats i les condicions socials pel què fa al tema del lloguer. Els temps d’espera són lògicament més amplis. Sense entrar en la manca de tiquet i tanda electrònica, una característica tercermundista que vull atribuir a les presses per inaugurar i que de segur serà subsanada, vull parlar del jovent. Després d’anys i panys treballant perquè als i les joves se’ns considerés com el que som, un sector social desprotegit, després d’anys i panys treballant per a la transversalitat de les polítiques de joventut, és a dir, per a que els i les joves tinguem un punt específic on puguem trobar solució als molts i variats problemes que tenim, entre ells l’habitatge, el treball, la formació, la salut, etc. sense haver d’anar d’excursió per Terrassa, la nostra regidoria de Joventut va a l’inrevés del món, camina enrere, i per tant el jovent terrassenc anem enrere. Anem enrere perquè d’oficina jove d’habitatge no n’hi havia hagut tota la vida, anem enrere perquè aquest fet significa un precedent i potser el pròxim pas serà reintegrar la regidoria que s’ha de dedicar a nosaltres dins cultura o qualsevol altra àrea on s’acabi de diluir del tot.
El jovent terrassenc tenim part de responsabilitat en tot plegat. No em convenç allò tan nostrat de que la culpa és de tothom menys dels implicats, no hi ha res que afavoreixi més el paternalisme que aquesta actitud. Si ens fixem en la situació del jovent a Terrassa, la conclusió ràpida és que l’associacionisme està fatal. Els i les joves no associats de Terrassa representen aproximadament el 90% de la població jove a la nostra ciutat. Qualsevol associació, assemblea, esplai o club de rol juvenil està dins del 10% de la població jove associada a la ciutat de Terrassa. Els esplais tenen un paper destacat dins aquest associacionisme, molt em temo que sense la feina crucial que desenvolupen els esplais catalans el tema seria encara més dramàtic. Els i les joves associats som doncs uns i unes extraterrestres a la nostra ciutat. Fruit d’aquesta situació en deriva una altra, que és la situació del Consell de la Joventut de Terrassa. Aquest Consell, d’on les JERC formem part des de la seva fundació, representa a tothom menys als interessos dels i les joves terrassencs i terrassenques, que és la finalitat màxima d’un consell local de joventut, més enllà de muntar una festa major alternativa. Afirmo doncs amb rotunditat el fracàs d’aquest Consell, on s’acostumen a reunir representants de col·lectius que essent molt generós potser representen un 1% del jovent, i en aquest tant per cent hi incloc la meva organització, les JERC, a qui faig corresponsable, en tant que membre. Que aquest consell representi contínuament postures marginals, a la regidoria de joventut ja li va bé, perquè quan ets un extraterrestre la gent tendeix a no fer-te gaire cas. Què són postures marginals? A quin àmbit territori se subscriuen per a fer la valoració? La discussió pot ser molt llarga però amb segons qui no s’acabaria mai. Durant molt temps, aquestes paraules, venint d’un independentista català, podrien haver estat extrapolables i fins i tot motiu de mofa. Si no ho són és precisament perquè si alguna cosa hem aconseguit és normalitzar l’independentisme a part del país. Perquè ens entenguem, es pot portar la cresta al cap sense problemes però no portar-la tampoc és motiu de menysteniment.
Si la regidoria de joventut no defensa amb prou contundència els interessos dels i les joves, és perquè els i les joves li ho permetem per omissió. De vegades, quan ens solidaritzem amb els trenta, quaranta, cent, dos-cents ocupes de la ciutat, tendim a oblidar els i les milers de joves terrassencs que paguen religiosament, amb esforç i sacrificis, els seus respectius lloguers, moltes vegades compartits, o els també milers que no tenen opció de fer-ho, o els que s’han emmerdat en una hipoteca. Aquests i aquestes milers són aquells i aquelles a qui atenien els quatre o cinc tècnics de la Baumann, aquestes i aquests són els que hem retrocedit fins abans de 1999, quan es va inaugurar la Oficina Jove d’Habitatge.
16.4.08
28.3.08
Passin i vegin, perquè no ens amaguem de res
Durant les últimes tres setmanes i durant els propers dos mesos, la ciutadania ha assistit i assistirà a un espectacle democràtic mai vist en aquest país. Les diverses i nombroses persones militants d’Esquerra, cadascuna d’elles, tindrà la veu, el vot i el poder de posar-se al capdavant del tercer partit de Catalunya, o en el seu defecte, decidir quina persona vol al capdavant del projecte, que alhora també decidirem entre totes i tots.
Ja fa alguns anys que els diaris en van plens de reportatges, articles i títols grandiloqüents que parlen en termes com el descrèdit de la política, la desil·lusió per la política, la crítica a allò que alguns anomenen partitocràcia o la manca de participació de les ciutadanes i ciutadans en els afers públics. En aquest sentit, els elogis al sistema d’elecció de candidats als Estats Units d’Amèrica per part de la premsa és pràcticament unànime. És si més no qüestionable l’equitat d’aquest sistema, sobretot tenint en compte la opacitat dels comptes de donacions dels diversos i diverses candidates, amb molts zeros i amb cap nom al costat, o bé l’atorgament discrecional de delegats a cada estat, en funció d’interessos partidistes i no pas populars. Però m’interessa però remarcar que na Hillary Clinton i en Barack Obama pertanyen al mateix partit, i dic això perquè quan aquests dos personatges mundialment coneguts s’insulten, i és el més suau que es fan, en diem la festa de la democràcia. Esquerra està debatent sobre persones i projectes polítics per a assolir uns objectius públics, transparents, coneguts de totes i tots. Seguim parlant de crisi? Parlem si us plau de la festa de la democràcia. A Esquerra fem festes democràtiques anomenades assemblees anualment pel que fa a l’àmbit local, bianualment pel què fa a l’àmbit comarcal, quatrianualment pel què fa a l’àmbit nacional, i això com a mínim! En aquestes festes democràtiques, a més a més, també hi poden participar les i els simpatitzants. Seguim dient que tots els partits són iguals? En uns el carnet del partit i el del club súper3 es confonen. A Esquerra pots decidir el seu camí fins i tot si tan sols fa tres mesos que t’has unit a la colla.
Una altra de les paraules més habituals últimament, referides a Esquerra, és divisió. Si la confrontació d’idees és divisió, estem sens dubte dividits. D’altres ho anomenen debat, d’altres ho anomenen democràcia participativa. No ens hem d’amagar de res, perquè no tenim res a amagar. Algú coneix quins sistemes electius funcionen a l’interior de la resta de partits polítics amb representació a Catalunya? Sap algú que les donacions anònimes a partits polítics han estat legals fins que ha arribat Esquerra al primer pla del panorama polític? Sovint ens falta perspectiva històrica. I no ens referim a on érem o on som. El mètode científic a la inversa, la falsació de Popper, ens ve a dir que els camins sense sortida també es recorren de vegades per a esbrinar que no en tenen, de sortida. I arribats al mur o al precipici o a allò que talli el camí, els i les militants d’Esquerra desfem el camí si és que cal desfer-lo, per a prendre un altre camí, i així successivament fins a trobar el correcte, el que ens porta a allò que creiem que assegurarà el màxim benestar possible a les ciutadanes i ciutadans. Som moltes i molts caminants, que també fem camí al caminar, i la nostra sort és tenir tantes i tants companyes i companys que poden mirar més enllà, perquè haguem de caminar menys. No deixarem de caminar.
Esquerra té, amb diferència, la solidesa i maduresa necessària per afrontar qualsevol procés de canvi sense immutar-se, no en dubteu. No tenim cap altre interès que la gent d’aquest país. Per això l’eina per a transformar pot canviar de mans cada quatre anys i canvia per sufragi universal i secret. No ens fa por allò que defensem per a tothom i per això ens ho apliquem nosaltres mateixos.
El proper set de juny tota la militància d’Esquerra està cridada a les urnes. Animo a les companyes i companys a participar-hi, i aprofito també per animar a la ciutadania a conèixer un partit diferent, obert i participatiu, democràtic. Us animo a conèixer el partit de les mans netes.
Ja fa alguns anys que els diaris en van plens de reportatges, articles i títols grandiloqüents que parlen en termes com el descrèdit de la política, la desil·lusió per la política, la crítica a allò que alguns anomenen partitocràcia o la manca de participació de les ciutadanes i ciutadans en els afers públics. En aquest sentit, els elogis al sistema d’elecció de candidats als Estats Units d’Amèrica per part de la premsa és pràcticament unànime. És si més no qüestionable l’equitat d’aquest sistema, sobretot tenint en compte la opacitat dels comptes de donacions dels diversos i diverses candidates, amb molts zeros i amb cap nom al costat, o bé l’atorgament discrecional de delegats a cada estat, en funció d’interessos partidistes i no pas populars. Però m’interessa però remarcar que na Hillary Clinton i en Barack Obama pertanyen al mateix partit, i dic això perquè quan aquests dos personatges mundialment coneguts s’insulten, i és el més suau que es fan, en diem la festa de la democràcia. Esquerra està debatent sobre persones i projectes polítics per a assolir uns objectius públics, transparents, coneguts de totes i tots. Seguim parlant de crisi? Parlem si us plau de la festa de la democràcia. A Esquerra fem festes democràtiques anomenades assemblees anualment pel que fa a l’àmbit local, bianualment pel què fa a l’àmbit comarcal, quatrianualment pel què fa a l’àmbit nacional, i això com a mínim! En aquestes festes democràtiques, a més a més, també hi poden participar les i els simpatitzants. Seguim dient que tots els partits són iguals? En uns el carnet del partit i el del club súper3 es confonen. A Esquerra pots decidir el seu camí fins i tot si tan sols fa tres mesos que t’has unit a la colla.
Una altra de les paraules més habituals últimament, referides a Esquerra, és divisió. Si la confrontació d’idees és divisió, estem sens dubte dividits. D’altres ho anomenen debat, d’altres ho anomenen democràcia participativa. No ens hem d’amagar de res, perquè no tenim res a amagar. Algú coneix quins sistemes electius funcionen a l’interior de la resta de partits polítics amb representació a Catalunya? Sap algú que les donacions anònimes a partits polítics han estat legals fins que ha arribat Esquerra al primer pla del panorama polític? Sovint ens falta perspectiva històrica. I no ens referim a on érem o on som. El mètode científic a la inversa, la falsació de Popper, ens ve a dir que els camins sense sortida també es recorren de vegades per a esbrinar que no en tenen, de sortida. I arribats al mur o al precipici o a allò que talli el camí, els i les militants d’Esquerra desfem el camí si és que cal desfer-lo, per a prendre un altre camí, i així successivament fins a trobar el correcte, el que ens porta a allò que creiem que assegurarà el màxim benestar possible a les ciutadanes i ciutadans. Som moltes i molts caminants, que també fem camí al caminar, i la nostra sort és tenir tantes i tants companyes i companys que poden mirar més enllà, perquè haguem de caminar menys. No deixarem de caminar.
Esquerra té, amb diferència, la solidesa i maduresa necessària per afrontar qualsevol procés de canvi sense immutar-se, no en dubteu. No tenim cap altre interès que la gent d’aquest país. Per això l’eina per a transformar pot canviar de mans cada quatre anys i canvia per sufragi universal i secret. No ens fa por allò que defensem per a tothom i per això ens ho apliquem nosaltres mateixos.
El proper set de juny tota la militància d’Esquerra està cridada a les urnes. Animo a les companyes i companys a participar-hi, i aprofito també per animar a la ciutadania a conèixer un partit diferent, obert i participatiu, democràtic. Us animo a conèixer el partit de les mans netes.
10.3.08
Què toca avui?
Avui toca seguir treballant, com no hem deixat de fer mai. Què toca avui? Sortir al carrer, a servir a les catalanes i als catalans, a seguir explicant-los que encara els serviríem millor independitzant-nos d’Espanya, des dels pobles i ciutats dels Països Catalans. Avui toca reflexionar, avui i els pròxims dies i setmanes. Avui toca començar a pensar on ens hem equivocat, perquè en alguna cosa ens hem equivocat. Però toca fer-ho amb responsabilitat. La detecció dels errors no s’ha de convertir en un problema, i ,per tant, en un nou error. Serenitat i treball. I quan toqui, que tocarà més d’hora que tard, però no avui, resolució!
15.2.08
Descobriment tot assistint a un seminari sobre eines polítiques en xarxa
Assistint a l'esmentat seminari, he descobert aquest gag, de l'excel·lent programa d'Euskal Telebista "Vaya Semanita". A totes i tots els que vulgueu riure, us recomano una excursió pels altres gags penjats al YouTube del mateix programa. Boníssim!
7.2.08
De Duran, Convergència, Unió, i la família
M'explicaven fa uns dies la cara que se li va quedar a en Josep Rull en un debat de la televisió local quan després que aquest fes un al·legat impecable a favor del sobiranisme i sobre el paper fonamental, a parer seu, de CIU en aquest aspecte, el representant d'Esquerra li va recordar que el candidat de la federació al Congrés de Diputats era en Josep Antoni Duran i Lleida.
Era una cara que va reflexar primer sorpresa, després tristor, per últim resignació. En Josep Rull s'havia deixat portar pels seus sentiments i de sobte algú el va despertar del seu somni meravellós. I dic del seu somni meravellós perquè de segur que en aquest no hi apareixia en Duran, com no hi apareix, de ben segur, en el 99% de la gent de Convergència Democràtica. En aquest somni meravellós que alguna cosa tenia a veure amb la llibertat, tampoc hi era el ministeri d'exteriors d'Espanya, o vicepresidència d'afers exteriors (increïble que encara segueixi igual), tampoc hi havia res d'unions fraternals amb Espanya, la pedagogia envers Espanya ni el que sigui que tingui a veure amb Espanya. I és que les i els catalans ens n'hem fet un fart de menjar Espanyes. Ens les hem fotut amb patates, amb verduretes, al pilpil i de totes les maneres. I un n'acaba embafat.
Per si no n'hi havia prou, ara hi ha una nova variant culinària, que és l'Espanya a la salsa episcopal, amb trossets de fatxa (una espècia de moda malauradament), quelcom d'un ingredient poc definit que anomenen família tradicional i bisbe; d'això n'hi ha molt en aquest plat.
Què fa en Rull? En Rull no para de fer jòguing als vespres a Vallparadís. Ha de cremar ràpid, ha de fer lloc a l'estómac. Perquè aquesta Espanya també se l'ha de menjar ell, junt amb en Duran, la humiliació de l'Oriol i el número vuit a les llistes. Que aprofiti!
Era una cara que va reflexar primer sorpresa, després tristor, per últim resignació. En Josep Rull s'havia deixat portar pels seus sentiments i de sobte algú el va despertar del seu somni meravellós. I dic del seu somni meravellós perquè de segur que en aquest no hi apareixia en Duran, com no hi apareix, de ben segur, en el 99% de la gent de Convergència Democràtica. En aquest somni meravellós que alguna cosa tenia a veure amb la llibertat, tampoc hi era el ministeri d'exteriors d'Espanya, o vicepresidència d'afers exteriors (increïble que encara segueixi igual), tampoc hi havia res d'unions fraternals amb Espanya, la pedagogia envers Espanya ni el que sigui que tingui a veure amb Espanya. I és que les i els catalans ens n'hem fet un fart de menjar Espanyes. Ens les hem fotut amb patates, amb verduretes, al pilpil i de totes les maneres. I un n'acaba embafat.
Per si no n'hi havia prou, ara hi ha una nova variant culinària, que és l'Espanya a la salsa episcopal, amb trossets de fatxa (una espècia de moda malauradament), quelcom d'un ingredient poc definit que anomenen família tradicional i bisbe; d'això n'hi ha molt en aquest plat.
Què fa en Rull? En Rull no para de fer jòguing als vespres a Vallparadís. Ha de cremar ràpid, ha de fer lloc a l'estómac. Perquè aquesta Espanya també se l'ha de menjar ell, junt amb en Duran, la humiliació de l'Oriol i el número vuit a les llistes. Que aprofiti!
23.1.08
I al tercer dia, ressuscità d’entre els morts...
No es diu Jesús, no és un ocell, no és un avió, ni tampoc Superman. És Felipe González, aquell president del govern d’Espanya, per alguns conegut com “senyor X”, que no estava al corrent de les activitats del Ministeri de l’Interior del seu govern quan aquest ens es dedicava a dirigir el terrorisme d’estat (unes quantes sentències de “la Audiencia Nacional”), o a no investigar “suposades” tortures a ciutadanes i ciutadans catalans durant el període previ a les Olimpíades de 1992 a Barcelona (sentència del Tribunal de Justícia Europeu). Doncs bé, com si d’un profeta es tractés, en Felipe desembarca aquests dies i fins a la victòria final (d’en ZP, na Magdalena, na Carme Chacón i d’altres grans parts exitosos de l’estat) a terres catalanes. I un servidor, escoltant a la direcció del PSC declarar-se felipista sense ambatges, reflexiona sobre el sentit moral de declarar-se’n, de felipista, i va encara més enllà, al reflexionar sobre el sentit útil d’aquesta definició. Felipista és, en el sentit etimològic del mot, aquell seguidor de Felip o de les ensenyances de Felip, Felip d’Hispalis o Felip de Sevilla (1982-1996), un profeta del Partit Socialista Obrer Espanyol que causà sensació en les primeres èpoques de la monarquia post-franquista, com a cap de govern del règim. Un dia de 1996, arrossegat pels nombrosos escàndols de corrupció política i econòmica d’unes quantes persones dels seus equips, va perdre unes eleccions i se’n va anar a casa, que és el que fa un profeta a qui es deixa de creure. Es va quedar sense feina? No. Un petit llogaret d’irreductibles felipistes es resisteix ferotgement al pas del temps i de la història. Els i les aleshores joves d’aquells temps són ja persones amb responsabilitats importants que cresqueren a l’escalfor de les llegendes que s’explicaven d’en Felipe, des de les set plagues que va llençar sobre UCD fins a aquell manantial de llet i mel que brollava en forma de calers del no res (FILESA). Moralment doncs, cal preguntar-se com a mínim si ésser felipista és recolzar el terrorisme d’estat, la tortura i la malversació sistemàtica de fons públics, o no. Des d’un punt de vista més utilitarista, és a dir, reflexionant sobre allò que el profeta portà a terres catalanes, o més ben dit, allò que no portà, hom podria arribar a preguntar-se sota quins mandats la xarxa viària catalana hagué de recórrer a la instal·lació massiva de peatges per tal no tan sols de mantenir-se sinó d’existir. Hom podria fins i tot arribar a recordar l’utilíssim TGV Madrid-Sevilla (Hispalis) a l’any del senyor de 1992. Però per a aquelles i aquells qui no gaudeixen de bona memòria, encara avui tenim recordatoris de tot allò que aquest profeta no va portar, i en tenim perquè encara avui estem intentant resoldre el desastre.
Així doncs, podem concloure que la campanya del PSC per a aquestes eleccions es basa en les essències, en sentit literal (perfums?), i en sentit metafòric (Felipe?). Moral i pràcticament inútil.
Així doncs, podem concloure que la campanya del PSC per a aquestes eleccions es basa en les essències, en sentit literal (perfums?), i en sentit metafòric (Felipe?). Moral i pràcticament inútil.
19.12.07
Arranquem la crosta espanyolista del país
Ja fa aproximadament dues setmanes que van saltar a la palestra unes declaracions del portaveu adjunt del PSC al Parlament de Catalunya, Joan Ferran, on denunciava el suposat tracte de favor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió envers les formacions polítiques d’obediència nacional. TV3 és, en paraules del senyor Ferran, la televisió més antigovernamental del món.
Després de llegir les paraules del senyor Ferran, hom pot preguntar-se:
Han de ser els mitjans públics de comunicació progovernamentals?
Què és informació neutral i equilibrada?
A què es refereix aquest diputat amb “la composició real del país”, als seus votants?
Considera el senyor Ferran que el poble de Catalunya és idiota?
No revelo cap secret si dic que amb aquestes declaracions el senyor Ferran intenta fer exactament el mateix que han fet sempre els dos partits majoritaris a Catalunya: controlar políticament els mitjans de comunicació. S’imaginen un director de la COM ràdio fent un seminari d’objectivitat als mitjans de comunicació?
Em quedo amb unes paraules de la mateixa llumenera, perquè és vertaderament el camí, i en el que de ben segur, les companyes i companys estan treballant:
“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat.”
Després de llegir les paraules del senyor Ferran, hom pot preguntar-se:
Han de ser els mitjans públics de comunicació progovernamentals?
Què és informació neutral i equilibrada?
A què es refereix aquest diputat amb “la composició real del país”, als seus votants?
Considera el senyor Ferran que el poble de Catalunya és idiota?
No revelo cap secret si dic que amb aquestes declaracions el senyor Ferran intenta fer exactament el mateix que han fet sempre els dos partits majoritaris a Catalunya: controlar políticament els mitjans de comunicació. S’imaginen un director de la COM ràdio fent un seminari d’objectivitat als mitjans de comunicació?
Em quedo amb unes paraules de la mateixa llumenera, perquè és vertaderament el camí, i en el que de ben segur, les companyes i companys estan treballant:
“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat.”
14.11.07
Eleccions maig 2007
El propassat vint-i-set de maig la ciutadania fou cridada a les urnes per a renovar les i els responsables de regir els destins públics de les nostres viles i ciutats durant els propers quatre anys. Les interpretacions i i versions que s’han donat dels resultats d’aquestes eleccions són com la oferta del Mercat de la Boqueria: llargues, variades i exòtiques. Passats cinc mesos i escaig d’aquells dies, no ampliarem la oferta. Sí que fem però una reflexió més profunda que versa sobre la democràcia, sobre la POLÍTICA escrita en majúscules.
No inventarem res. Part del que diem, ja ho han dit petits grans polítics. Deia una d’aquestes persones, despedint-se de la vida pública: “La política com a conjunt d’accions per a la felicitat i la fraternitat, està deixant pas a la gestió quasi mercantil d’allò que és patrimoni de tots, perdent espiritualitat, mística, ideologia de progrés i d’igualtat. Cada vegada som més liberals i, així, cada vegada som menys socials, menys col•lectius. On és doncs la política? La política, la “res” pública, ha agafat una drecera que la pot portar a ser quasi un record, una resta, una deixalla, un pòsit, en el millor dels casos. Els ciutadans ens ho van dient, quan s’abstenen.” Hem volgut citar textualment aquestes paraules, perquè al nostre entendre reflecteixen veritablement quin seria el substantiu més emprat a la hora de definir que va passar el 27 de maig: abstenció. Com a militants de les JERC, d’Esquerra, tendim òbviament a preocupar-nos per la nostra causa, el nostre projecte per a les persones, per al nostre país, i perquè no, pel món. I sorgeix la oferta, els mil perquès.
Fem un alto en el camí companyes i companys, perquè no es tracta de sumes, de restes, de tants per cents, ni de pactes. Com a ciutadanes i ciutadans amb l’aspiració de servir a d’altri, que amb més o menys matissos és el que conforma o hauria de conformar la majoria de partits polítics, vam fracassar. Que la meitat o més de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, del Vallès Occidental per a referir-nos a la nostra comarca, es quedin a casa, se’n vagin a la platja, a la muntanya, en definitiva, que no apareguin pel seu col•legi electoral, és un FRACÀS. Per suposat que no totes i tots som iguals. Tenim diferències, profundes discrepàncies amb d’altres opcions polítiques. Per a algunes d’aquestes opcions, els suspensos en ciutadania són suportables, fins i tot desitjables! Nosaltres no ens els podem permetre.
Hem de tornar a l’espiritualitat, a la mística, al servei, al deure col•lectiu, a l’educació, a la natura, a la senzillesa, a la recerca de la felicitat. Ho hem de fer des de les nostres viles i ciutats, ho hem de fer des de la política, des de les entitats, des de l’escola, des de l’empresa, des de la família. I el Govern de la Generalitat potser hi ajudarà, sens dubte. Però la independència no es construeix només a Barcelona. Esteller ens deia: Baixa al carrer i participa. I això és el que hem de seguir fent. El diputat d’Esquerra del Vallès Occidental al Parlament, en Joan Ridao, parlava fa poc de les possibilitats actuals de referèndum i comentava que els referèndum es podrien convocar a nivell municipal. En un viatge recent a Itàlia, vaig contemplar una placa commemorativa en un petit poble que recordava els resultats en aquell municipi del referèndum d’unió a Itàlia, a mitjans del segle XIX. Vuit-cents dels ciutadans d’aleshores d’aquell poble enfront de seixanta van donar el seu vist-i-plau a unir-se a Itàlia. Com tots sabeu, la nostra història i la de la composició de l’estat espanyol dista bastant de la italiana. Algun altre dia ja parlarem d’història i política comparada. Remarquem però les magnituds. Vuit-cents, seixanta, vint-i-cinc, vuit, vint mil, un de sol, ja es mereix decidir. No oblidem els petits grans nombres. No oblidem les persones.
La història no és quelcom estàtic, la història es mou. La història la construïm dones i homes lliures, però en el cas que ens ocupa, la història de moment només ens pregunta cada quatre anys. Com pretenem que la gent respongui llibertat, si ni tan sols la convencem de que respongui? Necessitem persones disposades al sacrifici anònim, a donar temps sense fi per les seves veïnes i veïns, però tenir-les tampoc és garantia de res. No hem de perdre mai de vista a les persones, en elles es basa la nostra lluita.
El passat vint-i-set de maig moltes i molts joves no van exercir el seu dret a vot. No van confiar en ningú. Centrem-nos en un tipus d’oferta sens dubte més productiva i atractiva i no tan exòtica: l’espiritualitat, la mística, el servei, el deure col•lectiu, l’educació, la natura, la senzillesa, la recerca de la felicitat. I l’aventura; l’aventura que suposa el fet de lluitar contra enemics tan poderosos, l’aventura d’alliberar un país en ple segle XXI, l’aventura de fer un món més just. Expliquem-ho a l’institut, a la facultat, a la feina. Ampliem aquesta oferta. Les i els joves, les persones, hi guanyaran.
No inventarem res. Part del que diem, ja ho han dit petits grans polítics. Deia una d’aquestes persones, despedint-se de la vida pública: “La política com a conjunt d’accions per a la felicitat i la fraternitat, està deixant pas a la gestió quasi mercantil d’allò que és patrimoni de tots, perdent espiritualitat, mística, ideologia de progrés i d’igualtat. Cada vegada som més liberals i, així, cada vegada som menys socials, menys col•lectius. On és doncs la política? La política, la “res” pública, ha agafat una drecera que la pot portar a ser quasi un record, una resta, una deixalla, un pòsit, en el millor dels casos. Els ciutadans ens ho van dient, quan s’abstenen.” Hem volgut citar textualment aquestes paraules, perquè al nostre entendre reflecteixen veritablement quin seria el substantiu més emprat a la hora de definir que va passar el 27 de maig: abstenció. Com a militants de les JERC, d’Esquerra, tendim òbviament a preocupar-nos per la nostra causa, el nostre projecte per a les persones, per al nostre país, i perquè no, pel món. I sorgeix la oferta, els mil perquès.
Fem un alto en el camí companyes i companys, perquè no es tracta de sumes, de restes, de tants per cents, ni de pactes. Com a ciutadanes i ciutadans amb l’aspiració de servir a d’altri, que amb més o menys matissos és el que conforma o hauria de conformar la majoria de partits polítics, vam fracassar. Que la meitat o més de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, del Vallès Occidental per a referir-nos a la nostra comarca, es quedin a casa, se’n vagin a la platja, a la muntanya, en definitiva, que no apareguin pel seu col•legi electoral, és un FRACÀS. Per suposat que no totes i tots som iguals. Tenim diferències, profundes discrepàncies amb d’altres opcions polítiques. Per a algunes d’aquestes opcions, els suspensos en ciutadania són suportables, fins i tot desitjables! Nosaltres no ens els podem permetre.
Hem de tornar a l’espiritualitat, a la mística, al servei, al deure col•lectiu, a l’educació, a la natura, a la senzillesa, a la recerca de la felicitat. Ho hem de fer des de les nostres viles i ciutats, ho hem de fer des de la política, des de les entitats, des de l’escola, des de l’empresa, des de la família. I el Govern de la Generalitat potser hi ajudarà, sens dubte. Però la independència no es construeix només a Barcelona. Esteller ens deia: Baixa al carrer i participa. I això és el que hem de seguir fent. El diputat d’Esquerra del Vallès Occidental al Parlament, en Joan Ridao, parlava fa poc de les possibilitats actuals de referèndum i comentava que els referèndum es podrien convocar a nivell municipal. En un viatge recent a Itàlia, vaig contemplar una placa commemorativa en un petit poble que recordava els resultats en aquell municipi del referèndum d’unió a Itàlia, a mitjans del segle XIX. Vuit-cents dels ciutadans d’aleshores d’aquell poble enfront de seixanta van donar el seu vist-i-plau a unir-se a Itàlia. Com tots sabeu, la nostra història i la de la composició de l’estat espanyol dista bastant de la italiana. Algun altre dia ja parlarem d’història i política comparada. Remarquem però les magnituds. Vuit-cents, seixanta, vint-i-cinc, vuit, vint mil, un de sol, ja es mereix decidir. No oblidem els petits grans nombres. No oblidem les persones.
La història no és quelcom estàtic, la història es mou. La història la construïm dones i homes lliures, però en el cas que ens ocupa, la història de moment només ens pregunta cada quatre anys. Com pretenem que la gent respongui llibertat, si ni tan sols la convencem de que respongui? Necessitem persones disposades al sacrifici anònim, a donar temps sense fi per les seves veïnes i veïns, però tenir-les tampoc és garantia de res. No hem de perdre mai de vista a les persones, en elles es basa la nostra lluita.
El passat vint-i-set de maig moltes i molts joves no van exercir el seu dret a vot. No van confiar en ningú. Centrem-nos en un tipus d’oferta sens dubte més productiva i atractiva i no tan exòtica: l’espiritualitat, la mística, el servei, el deure col•lectiu, l’educació, la natura, la senzillesa, la recerca de la felicitat. I l’aventura; l’aventura que suposa el fet de lluitar contra enemics tan poderosos, l’aventura d’alliberar un país en ple segle XXI, l’aventura de fer un món més just. Expliquem-ho a l’institut, a la facultat, a la feina. Ampliem aquesta oferta. Les i els joves, les persones, hi guanyaran.
10.10.07
Èxits
Ahir, a terres alemanyes, el president de Catalunya, fill del poble dels meus avantpassats, va fer un discurs, davant representants d'Andorra, i les Illes, no pas del País Valencià, i desconec si davant representants de les sis comarques sota administració francesa, que em va sorprendre molt positivament. Sense que serveixi de precedent, valguin aquestes paraules com a reconeixement. Us n'adjunto l'adreça:
Hi ha però quelcom encara millor a destacar ara per ara d'ahir dimarts, i no és un discurs. El que cal destacar d'ahir és un conte, escrit per un geni. En Frederic Mistral, occità, fou el primer, pels volts de 1904, en rebre un premi Nobel de Literatura, essent com era d'una nació sense estat. També fou l'últim. Espero i desitjo que en Quim Monzó no sigui el segon.
Conte de Quim Monzó a la Fira de Frankfurt
Senyores i senyors,
Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:
“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:
Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.
5.10.07
Esmena
Avui m’he llevat amb la trucada d’un company que m’avisava de la publicació d’una “notícia” sobre aquest bloc en un diari electrònic del país. Quan he visitat el diari m’he trobat amb el comentari sobre l’escrit que trobareu més abaix. Tot aprofitant les poques visites de més que potser genera aquesta efemèride entre personal descontent, gent que té la solució per a tots els problemes del món i més habitualment entre simples curiosos, torno a esmentar quelcom que repeteixo sovint: malgrat tot, la bona gent d’Esquerra segueix creient en el que ha cregut sempre, ens uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos. Ens discutim, i és clar, i tenim premsa segura. Però quan ens discutim, és sempre per veure com hi arribem abans, si per aquest camí o aquell altre o el de més enllà, sempre cap a millor.
Hom llegeix, opina, discrepa, escriu, aplaudeix, pensa, creu. I tot això és també Esquerra. També és Esquerra els ajuts al lloguer jove, la denúncia del dèficit fiscal, la llei de serveis socials mínims, la defensa del medi natural, la necessitat d’un marc català de relacions laborals, l’increment en un 50% dels ajuts als municipis, la nova llei de la corporació, la integració dels immigrants, els cursos de català, el cinturó ferroviari, la internacionalització de les empreses catalanes, la seguretat a l’illa de Mallorca. La llista és llarga i extensa i no es pot llegir gaire sovint als diaris electrònics o impresos de la nació. I molts intuïm el perquè de tot plegat. Gràcies per tot plegat.
Els que em coneixeu sabeu bé que ofendre no està en la meva llista d’intencions. Als ofesos, les meves excuses. A les companyes i companys, la meva gratitut per poder dir-vos companyes, per poder dir-vos companys.
Hom llegeix, opina, discrepa, escriu, aplaudeix, pensa, creu. I tot això és també Esquerra. També és Esquerra els ajuts al lloguer jove, la denúncia del dèficit fiscal, la llei de serveis socials mínims, la defensa del medi natural, la necessitat d’un marc català de relacions laborals, l’increment en un 50% dels ajuts als municipis, la nova llei de la corporació, la integració dels immigrants, els cursos de català, el cinturó ferroviari, la internacionalització de les empreses catalanes, la seguretat a l’illa de Mallorca. La llista és llarga i extensa i no es pot llegir gaire sovint als diaris electrònics o impresos de la nació. I molts intuïm el perquè de tot plegat. Gràcies per tot plegat.
Els que em coneixeu sabeu bé que ofendre no està en la meva llista d’intencions. Als ofesos, les meves excuses. A les companyes i companys, la meva gratitut per poder dir-vos companyes, per poder dir-vos companys.
28.9.07
Respecte institucional
Alguns, molts, creuen que cremar una fotografia és radicalitat. Quan ens n’assebentem que als Estats Units condemnen gent a cadena perpètua per possessió de marihuana, o a sis mesos de presó per no portar el gos lligat, ens escandalitzem. Quan jutgen joves catalans per cremar fotos no ens escandalitzem, els titllem de radicals.
Demanar respecte institucional a una institució no democràtica per part d’un partit republicà, d’esquerres i independentista em sembla una mica (o molt) kafkià, a tall descriptiu. El pròxim serà demanar respecte institucional a les institucions birmanes? Després podríem demanar respecte institucional per a totes les dictadures del món. De fet, podríem esmenar la Llei de Memòria Històrica, tot dient que respectem la institució franquista. També podem demanar respecte institucional per a l’exèrcit espanyol (amb el què s’ha votat ho han fet), com a bona institució que és. Ahir parlava amb una de les poques persones a qui considero sàvies en aquest món. Ell em parlava de la contraposició entre partit ideològic i partit de govern. Em parlava de la necessitat de digerir contradiccions. Em parlava de partits polièdrics. Tinc una indigestió, i ell, també.
Demanar respecte institucional a una institució no democràtica per part d’un partit republicà, d’esquerres i independentista em sembla una mica (o molt) kafkià, a tall descriptiu. El pròxim serà demanar respecte institucional a les institucions birmanes? Després podríem demanar respecte institucional per a totes les dictadures del món. De fet, podríem esmenar la Llei de Memòria Històrica, tot dient que respectem la institució franquista. També podem demanar respecte institucional per a l’exèrcit espanyol (amb el què s’ha votat ho han fet), com a bona institució que és. Ahir parlava amb una de les poques persones a qui considero sàvies en aquest món. Ell em parlava de la contraposició entre partit ideològic i partit de govern. Em parlava de la necessitat de digerir contradiccions. Em parlava de partits polièdrics. Tinc una indigestió, i ell, també.
5.9.07
La radicalitat (extret del discurs de commemoració dels fets de setembre de 1713 a Terrassa)
Un any més Esquerra i les JERC han tornat a commemorar els fets ocorreguts a la ciutat l’any 1713 davant la Casa del Poble. És bona senyal. En l’any dels tres-cents anys de la batalla d’Almansa, l’inici de la pèrdua de llibertats dels Països Catalans, encara hi ha persones, moltes persones, i cada dia més, que no tan sols commemoren aquella funesta data pel nostre país, no tan sols recorden aquells maleïts primers dies de setembre de 1713, quan cremaren la nostra ciutat, o aquell onze de setembre de 1714, de tots conegut. Malgrat el que pugui semblar, aquest acte no és per a molts de nosaltres un acte de nostàlgia. No. Commemorem aquelles dates, tot felicitant-nos del sentit que han adquirit amb el pas del temps. I és que les cendres del passat són avui les brases del futur. No hem, però, de confondre memòria amb nostàlgia; l’una és necessària, dinàmica; l’altre és inútil i estàtica.
Avui us vull parlar de la radicalitat, i us vull parlar de la radicalitat perquè hom tendeix a confondre conceptes, fruit de l’apropiament d’aquesta paraula per part d’idealistes i pessimistes. L’idealista fa del radicalisme un modus vivendi, sense arribar habitualment a entendre mai què és o quin objectiu té el radicalisme. El pessimista acostuma a renegar del radicalisme, tot associant-lo automàticament a una impressió o concepte negatiu. Jo fujo d’idealistes i pessimistes, tots dos són biaix de la realitat. Volem que les escoles siguin de maó i no barraques, volem que hi hagi un ordinador per cada nena o nen del país, volem deixar de pagar peatges, tenir una xarxa viària i ferroviària digne, volem que la nostra gent gran es dediqui única i exclusivament a gaudir de la vida, volem que els joves d’aquest país puguin emancipar-se abans dels trenta anys, volem un mercat laboral estable i just, volem una àmplia cobertura sanitària, amb dentista per exemple, volem un país verd, respectuós amb l’entorn, una jornada laboral de 35 hores, una cultura catalana sana, amb cinema i televisió en la llengua del país, volem que no hi hagi ciutadans de primera i de segona, volem la pau al món, començant per aquí. I sabeu què, els idealistes i els pessimistes ens acusaran de poc o molt radicals, i tant ens és. Volem la independència, volem que els Països Catalans esdevinguin un estat independent al sí de la Unió Europea, però serà un estat unit, o no serà. Esquerra lliura, als inicis d’aquest segle XXI, una nova batalla, com sempre a l’avantguarda de les formacions polítiques catalanes. Treballem per a transformar la societat catalana, superant un dualisme interessadament perpetuat pels dos partits majoritaris ara per ara a Catalunya. Dos partits que durant 30 anys, i diguem-m’ho clar, han jutjat a les persones pel seu orígen. I a diferència d’idealistes i pessimistes, aquests partits ho han fet conscientment. És greu. Però ara estem al seu terreny, i hi som precisament per a superar aquest escenari de divisió de la societat catalana. I tenim sort. Tenim sort perquè els radicals de la nostra mena, els radicals de la quotidianeïtat comencen a ser majoria. I aquí Espanya hi juga també un paper important. Els nacionalistes espanyols se les veuen magres per explicar els avantatges del seu model estatal, entre d’altres coses perquè és el vigent, aquest model d’estat que ja hem comprovat on ens porta: a la recessió. Cada matí, a les autopistes col·lapsades, a las andanes de tren paral·litzades, més gent se n’adona que no és qüestió de radicalitat, que també. Exigir justícia companyes i companys, és en aquest país radicalitat. No desistiu en la lluita companyes i companys. La nostra és una causa justa.
Avui us vull parlar de la radicalitat, i us vull parlar de la radicalitat perquè hom tendeix a confondre conceptes, fruit de l’apropiament d’aquesta paraula per part d’idealistes i pessimistes. L’idealista fa del radicalisme un modus vivendi, sense arribar habitualment a entendre mai què és o quin objectiu té el radicalisme. El pessimista acostuma a renegar del radicalisme, tot associant-lo automàticament a una impressió o concepte negatiu. Jo fujo d’idealistes i pessimistes, tots dos són biaix de la realitat. Volem que les escoles siguin de maó i no barraques, volem que hi hagi un ordinador per cada nena o nen del país, volem deixar de pagar peatges, tenir una xarxa viària i ferroviària digne, volem que la nostra gent gran es dediqui única i exclusivament a gaudir de la vida, volem que els joves d’aquest país puguin emancipar-se abans dels trenta anys, volem un mercat laboral estable i just, volem una àmplia cobertura sanitària, amb dentista per exemple, volem un país verd, respectuós amb l’entorn, una jornada laboral de 35 hores, una cultura catalana sana, amb cinema i televisió en la llengua del país, volem que no hi hagi ciutadans de primera i de segona, volem la pau al món, començant per aquí. I sabeu què, els idealistes i els pessimistes ens acusaran de poc o molt radicals, i tant ens és. Volem la independència, volem que els Països Catalans esdevinguin un estat independent al sí de la Unió Europea, però serà un estat unit, o no serà. Esquerra lliura, als inicis d’aquest segle XXI, una nova batalla, com sempre a l’avantguarda de les formacions polítiques catalanes. Treballem per a transformar la societat catalana, superant un dualisme interessadament perpetuat pels dos partits majoritaris ara per ara a Catalunya. Dos partits que durant 30 anys, i diguem-m’ho clar, han jutjat a les persones pel seu orígen. I a diferència d’idealistes i pessimistes, aquests partits ho han fet conscientment. És greu. Però ara estem al seu terreny, i hi som precisament per a superar aquest escenari de divisió de la societat catalana. I tenim sort. Tenim sort perquè els radicals de la nostra mena, els radicals de la quotidianeïtat comencen a ser majoria. I aquí Espanya hi juga també un paper important. Els nacionalistes espanyols se les veuen magres per explicar els avantatges del seu model estatal, entre d’altres coses perquè és el vigent, aquest model d’estat que ja hem comprovat on ens porta: a la recessió. Cada matí, a les autopistes col·lapsades, a las andanes de tren paral·litzades, més gent se n’adona que no és qüestió de radicalitat, que també. Exigir justícia companyes i companys, és en aquest país radicalitat. No desistiu en la lluita companyes i companys. La nostra és una causa justa.
28.8.07
L'inici d'un bloc
No pensava que començar un bloc fos fàcil. Ara bé, tampoc creia que fos una tasca tan complexa . Després de repassar uns quants blocs (molts més aviat), de mirar-me la vista prèvia de totes les plantilles disponibles, les fonts, el format, els colors, etc. m'ha vingut a la ment una frase del Tao Te King: "Quant més experimentes, menys saps". Tot impregnant-me de pensament taoista, he passat a la inacció pel què fa a la presentació del bloc. Cap d'elles m'acabaria de satisfer. Pel que fa als continguts del bloc, que és un dels temes constants a què fan referència els primers escrits de blocs que he repassat, no puc tampoc ara per ara fer-ne un esquema clar. Intentaré definir l'amalgama d'idees, pensaments, sensacions, experiències que em rondin pel cap en paraules, com tothom suposo. Aquest bloc, és, per sobre de tot, un exercici personal que ara, tot just començant, tampoc sóc capaç de definir del cert. Però sens dubte, tansols el dubte ens fa avançar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
