La fi del feudalisme (Segona part)

Han passat uns quants mesos d’ençà del darrer escrit a propòsit del procés que viu Terrassa sobre el final de la concessió d’abastament d’aigua. Crec arribat el moment d’aportar més llum sobre allò que fins ara sabem de l’esmentat procés.

En primer lloc cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que en els propers mesos seran consultats sobre quin model de gestió consideren més oportú per a la nova etapa que s’obre pel què fa a l’abastament d’aigua a la ciutat. En aquest sentit, lluny de plantejar arguments de caire purament ideològic sobre les moltes virtuts de la gestió privada d’un bé públic i de primera necessitat com l’aigua, tant per als ciutadans i ciutadanes, com per als afortunats i afortunades accionistes d’una empresa, cal que ens fixem en les ciutats del nostre entorn que sense gaires arguments ideològics i amb molts arguments de pragmatisme econòmic, gestionen l’abastament d’aigua de forma directa, sense intermediaris, abocant els rèdits de l’activitat empresarial que desenvolupen a les arques dels seus respectius municipis. Visitin Manresa. No queda especialment lluny.

En segon lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que durant els darrers mesos hem estat treballant sense descans en la recopil.lació de tota la informació tècnica i jurídica necessària per tal de que, sigui quina sigui la decisió que els terrassencs i terrassenques prenguin, aquesta es pugui portar a terme sense problemes a partir de l’1 de gener de 2017. Aquesta feina no té a veure amb la preferència d’un determinat model -o altra de gestió pel què fa a l’abastament d’aigua. Aquesta feina té a veure amb la possibilitat pràctica de decidir.

En tercer lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que l’actual empresa titular de la concessió de l’abastament d’aigua a la ciutat ha qüestionat i qüestiona, des del nostre punt de vista, la sobirania d’aquelles i aquells ciutadans que els terrassencs i terrassenques, amb el seu sufragi, han decidit que els representin al Ple de l’Ajuntament, i en conseqüència, la sobirania de les terrassenques i els terrassencs. Ho fa quan planteja recursos judicials a decisions avalades per la pràctica totalitat de les forces polítiques de l’Ajuntament, i ho fa quan, a requeriment dels serveis tècnics de l’Ajuntament, no entrega tota la informació requerida. Qualsevol particular o empresa té el dret d’obtenir la tutel.la efectiva dels jutjats en qualsevol afer que consideri oportú i on consideri perjudicats els seus interessos, només faltaria. Altra cosa diferent, al nostre entendre, és que qüestioni, mitjançant aquest dret legítim, la indubtable titularitat pública, en darrera instància, d’un servei i dret bàsic com l’aigua. En aquesta qüestió no cedirem ni un míl.limetre.

En quart lloc, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que cap electe d’Esquerra Republicana s’acovardirà ni callarà davant cap multinacional, per gran i poderosa que sigui, en la defensa dels interessos de la majoria dels terrassencs i les terrassenques. Arribats a l’actual situació de conflicte obert entre els interessos d’uns pocs i l’interès general, del qual som garants per voluntat popular, ERC no estarà en cap altre lloc que en la defensa d’allò que és just i necessari.

Per últim, cal que els ciutadans i ciutadanes sapiguen que considerem el procés de l’aigua massa ampli i complex com per deixar-lo en mans d’un sol partit polític. Les urnes van determinar que no fos així, i en aquest sentit volem manifestar la nostra

La fi del feudalisme, una aspiració moderna i de ciutat

Molt s'ha parlat ja, i molt es parlarà encara, del final de la concessió per al suministrament de l'aigua a Terrassa. Aquesta concessió va ser adjudicada a l'empresa privada Mina l'any 1941 per un període de 75 anys. No és objecte d'aquest article tractar sobre les condicions en què l'administració pública de l'any 1941 concedia concessions de serveis públics. Més que revisionisme històric, el que cal és construïr present i futur. Tanmateix els terrassencs i les terrassenques conservem peatges del passat, i cal que algú ho digui. El servei de suministrament d'aigua n'és un, i els terrassencs, que en això també som catalans, hem pagat escrupulosament, com sempre.

Donat que l'Ajuntament de Terrassa haurà de prendre una decisió sobre si la nova concessió per al suministrament de l'aigua surt a concurs, sobre si aquest concurs és per la totalitat del servei o per un % determinat o bé si es municipalitza el servei (perque una concessió sense concurs seria pròpia de l'any 1941 i il.legal), aquest regidor, encarregat del seguiment de tots els afers relacionats amb l'àrea de Territori de l'Ajuntament de Terrassa per part del grup D'ERC-MES, ha intentat, fins on la informació pública arriba, fer un mapa de tot allò relacionat amb el servei de suministrament d'aigua a la ciutat. La tasca està en constant procés de revisió i en construcció, i probablement mai n'acabarem de treure l'entrellat en la seva totalitat però vull donar unes dades que em semblen rellevants per a que la ciutadania pugui formar-se'n una opinió, contrastar i/o rebatre quan sigui adient.

Mina és una empresa privada, extremadament solvent des del punt de vista empresarial, amb una elevada solidesa patrimonial sostinguda per un patrimoni net de 26 M € i unes provisions a llarg termini de 15 M € que representen el 88% del seu balanç, sense cap deute bancari ,i just tot el contrari, amb un volum d’inversions financeres a curt termini i tresoreria positiva de 7M €. Mina genera uns beneficis sostinguts anuals per valor d’ 1,7 M€ després d'impostos, els quals es reparteixen com dividends en una proporció del 78%. Això vol dir que, en promig anual, els accionistes es reparteixen 1,32 M €. Els accionistes de Mina són: en un 33% Suez, l’empresa multinacional coneguda per les seves pràctiques monopolístiques i de lobby contra l’ interès públic, i sobre el 67% restant no en podem aportar dades perque no són públiques. Si una família que va tenir la “sort” d'obtenir accions de Mina a l'any 1941 té un 3% de les accions, cada any obté unes rendes aproximades de 40 mil euros (3300 euros al mes per haver nascut).

La xarxa de captació de l'aigua està basada fonamentalment en una planta a Abrera, en un aqüífer del riu Llobregat d'on els terrassencs obtenim aproximadament el 80% de l'aigua que es consumeix a la ciutat. Hi ha un 12% que es compra a Aigües Ter-Llobregat, que des que s'ha privatitzat ha incrementat un 70% els preus de l'aigua, i un 8% restant que s'obté de pous propis de la ciutat. L'empresa Mina ha tingut l'amabilitat de fer arribar un informe jurídic als diversos grups municipals explicant que la Mina ha de ser compensada econòmicament, entre d’altres, pel fons de comerç de que disposava l’any 1941 i que en règim de monopoli ha vingut mantenint i incrementant fins avui. S’oblida que un monopoli té usuaris i no clients, com sí tenen les empreses que operen en mercats competitius i que sí disposen de fons de comerç. També ha sembrat dubtes, per a no versats, explicant que es posa en risc la concessió de la captació d’aigua del Llobregat, que és propietat de l’Ajuntament, i que això suposaria un increment de preus a l’haver de revertir aquesta concessió a la Generalitat. Barrejant-ho tot, com si la gestió pública del servei de l’aigua (municipalització en sentit estricte) provoqués aquest efecte. L'Ajuntament ha encarregat un dictàmen jurídic que desautoritza aquestes pors i que confirma que la concessió no ha de revertir a la Generalitat, com sí diu la llei i en qualsevol cas, fins l’any 2040. També proposa com a solució crear una empresa mixta directament amb l’Ajuntament sense concurs públic, aspecte contrari a la Llei i que no cal comentar veient els contenciosos judicials amb usuaris i empreses perjudicades, de la competència de Suez, que estan en aquests moments als tribunals per haver procedit amb pràctiques semblants en altres municipis.

El temps de les preguntes ja és aquí. Pot l'administració municipal assumir la gestió del suministrament de l'aigua com van fer Mataró, Manresa o Vilanova i la Geltrú? Pot l'administració municipal resistir les pressions del sector privat? Pot l'administració municipal prendre decisions? Serà capaç l'administració de gestionar amb justícia i equitat una consulta ciutadana? Esperem amb ganes el temps de les respostes.

El primer pacte d'Estat

N’hi ha que es pensen, encara avui, que volem la independència per motius folklòrics. Potser per a ballar sardanes, per a fer castells, per a fer trobades geganteres i tot el llarg etcètera d’expressions de la cultura popular que pugueu recordar, perque en tenim, i molta, de cultura popular, al nostre país. Potser algú creu que la cultura popular viurà millor en un Estat independent, i no s’equivoca.

Tanmateix, m’agradaria, perque ve al cas, recordar algunes iniciatives legislatives que els independentistes hem portat al Parlament de Catalunya en els darrers temps; que han estat aprovades pel nostre Parlament i que han estat derrogades, bloquejades o suspeses pel Congrés espanyol o el Tribunal Constitucional:

1. El decret de pobresa energètica que impedia a les companyies tallar el suministre d’aigua, llum i gas a famílies amb problemes econòmics (Suspès pel TC).

2. La dació en pagament per a les hipoteques i la llei de segona oportunitat (Aturat pel Congrés).

3. L’impost a la banca (Suspès pel TC).

4. La creació d’una banca pública (Bloquejat pel Congrés)

5. La llei de protecció del petit comerç (Suspesa pel TC)

6. Aturar el fracking en l’explotació d’hidrocarburs (Suspès pel TC)

Encara avui, amb més moral que l’Alcoià, trobem en els discursos d’algunes propostes polítiques, noves i velles, l’apel.lació a la hipòtesi de la reforma estatal, sense gaires més detalls sobre la mateixa, com si no haguessin viscut en aquest país els darrers 9 anys, i dic 9 per a recordar al darrer president de govern espanyol que va afirmar que respectaria allò que els catalans i catalanes decidissin.

Recordava fa uns dies Oriol Junqueras, president d’ERC, allò que calia des del punt de vista de la legalitat espanyola per a reformar Espanya: una majoria de 2/3 al Congrés i al Senat per a iniciar els tràmits de reforma, la dissolució de les Corts, una convocatòria d’eleccions que obtingui una nova majoria de 2/3 a favor de la reforma proposada i finalment la ratificació per via de referèndum de la reforma. La reforma d’Espanya és un conte de fades.

Així doncs, amb aquest Estat que ens acull amorosament, que ens respecta i que ens escolta i ens deixa parlar, hem arribat al final del camí. El que passarà les properes setmanes i els propers mesos no ho podem avançar de forma exacta. Sí que podem afirmar que ens disposem a subvertir l’ordre constitucional espanyol per la via dels fets, com abans van fer totes les nacions que s’han independitzat de l’Estat espanyol en els darrers 200 anys. Només ho farem, això sí, si rebem el mandat democràtic de fer-ho, assumint els riscos i les responsabilitats que se’n derivin.

Per tot això, hem arribat al primer pacte d’Estat de la República Catalana. El primer pacte d’Estat, fruit de l’acord entre les entitats sobiranistes i els dos principals partits de Catalunya, no és altre que la confecció d’una llista electoral, representativa fins on sapiguem i puguem, del que creiem que és el sentir majoritari del poble de Catalunya. Aquest Estat que ens acull no ens permet cap altra manera de poder expressar quina és la nostra voluntat. Deia molt encertadament Eduard Voltas:” Digueu-ne la papereta del sí”.

Així doncs, amb totes les dificultats i amb tots els sacrificis; aguantant, com tantes altres vegades, el pes de la responsabilitat que significa tibar d'uns i altres; ens disposem a fer de Catalunya un Estat independent, lliure i sobirà. Ajudeu-nos. Ajudem-nos.

Impressions del primer Ple. L’alcalde esbalaït

Els 4 regidors d’ERC-MES a l’Ajuntament de Terrassa ens vam estrenar ahir en el primer dels plens de l'actual mandat. La temàtica dels temes a tractar era bàsicament d’estructura del proper govern i de règim intern, però la nova correlació de forces al Ple va fer que allò que durant 36 anys havia estat un mer tràmit es convertís, ara sí, en un autèntic debat sobre el fons i les formes del què ha estat la dinàmica habitual de treball del PSC dels darrers 7 lustres.

Entrant en matèria, es portava a exposició del Ple la designació dels membres de la Junta de Govern Local, la designació dels Tinents d’Alcalde i les delegacions de les diverses àrees de treball que composen l’Ajuntament en la persona dels diversos regidors del PSC. En aquest sentit, i malgrat les bones paraules del nou alcalde en el seu discurs d’investidura pel què fa a la nova política, les noves formes d’organització i d’altres expressions que queden bé de dir però no signifiquen res per elles mateixes, més del mateix. Cap canvi apreciable i les mateixes cares al capdavant de la gestió municipal. Podem afirmar ja que la llista electoral del PSC era una oda a l’estètica, sense entrar a valorar la qualitat estètico-política de la mateixa.

En el cas de tot allò que requeria l’aprovació del Ple municipal per prosperar, per no ser matèria reservada discrecionalment a l’alcalde, es portava a aprovació del Ple la creació de les diverses Comissions Informatives (les Comissions Informatives són un òrgan previ als plens de seguiment i/o aprovació de polítiques distribuït per àmbits de gestió que el Ple acaba ratificant i/o desautoritzant. Ex. Comissió Informativa de Territori), els drets econòmics dels regidors i regidores, la fixació del nombre de càrrecs eventuals o de confiança de l’Ajuntament i la designació dels representants de l’Ajuntament en organismes i ens participats (Consorci Sanitari, TV, Consell Escolar).

Pel què fa a l’aprovació de la creació de les diverses Comissions Informatives, els regidors d’ERC-MES vam proposar i presentar conjuntament amb TEC i les CUP la creació de tres Comissions Informatives noves a més de les ja existents: Transparència, Societats Municipals i Emèrgència Social. Les dues primeres van ser aprovades pel Ple. A la creació de la tercera el PSC hi va votar en contra. També a proposta conjunta nostra, el Ple va aprovar que d’ara en endavant aquestes Comissions Informatives seran obertes a la ciutadania, incentivant així també la participació ciutadana i posant més vidre i menys murs a la gestió municipal. Per últim, en aquest punt vam aconseguir que les Comissions Informatives mencionades siguin presidides per algun regidor de la Oposició, sempre en la línia de reforçar el control al Govern Municipal.

Pel què fa al punt relatiu als drets econòmics dels regidors i els grups municipals, veient la festa poc seriosa en què es va convertir tot plegat, amb una competició velada per veure qui la deia més grossa i amb la sensació trista de mercadeig planant en l’ambient, els regidors d’ERC-MES vam optar per abstenir-nos en les votacions de cadascuna de les diverses propostes presentades, tot reclamant i esperant que quan passin les necessitats electorals d’alguns dels contendents podrem seure i parlar-ne amb més calma de la que vam veure ahir.

En el cas de la fixació del nombre de càrrecs eventuals o de confiança que el Ple autoritza a l’alcalde a contractar, CIU i Ciudadanos van donar suport inexplicablement a la contractació dels càrrecs de confiança del PSC, encara no sabem amb quines contrapartides, donat que la seva explicació al Ple va ser entre pobre i inexistent. Planava també en l’ambient un pacte inconfessable entre el PSC, CIU i Ciudadanos que anirem desvetllant en els propers mesos, per a escarni i vergonya dels qui composen el pacte. Els grups de la oposició real no ens oposàvem a l’existència d’assessors i tansols reclamàvem la presentació d’un trist informe d’idoneïtat per a justificar la contractació dels mateixos. En aquest punt el portaveu del Govern, Alfredo Vega, es va veure clarament sobrepassat pels arguments de la oposició i es va limitar a tirar pilotes fora. Les anirem agafant totes.

Un darrer acord del Ple d’ahir a proposta d’ERC, TEC i les CUP va ser que un membre de la oposició pugui participar al Consorci Sanitari i al Consorci de gestió de la televisió local. N’anirem informant.

La última consideració, que no per coneguda em deixa de sobtar, és la pobríssima impressió que em va causar el fet que l’alcalde només obri la boca al Ple per atorgar paraules. Desconec si té problemes de dicció, de por escènica, o tot respòn a alguna mena d’estratègia de tipus monàrquic. Hi ha una película anomenada “El rey pasmado”, amb en Gabino Diego en el paper protagonista, sobre la vida d’en Felip IV d’Espanya, i ahir no podia evitar pensar-hi quan observava l’alcalde esbalaït.

Ada Colau o l'eterna promesa

L'aparentment convuls panorama polític de l'Estat espanyol emmascara el problema estructural de la immutabilitat de les principals estructures que d'una manera o altra s'han anat perpetuant des d'abans de la dictadura i fins als nostres dies.

Actualment no existeix cap projecte solvent de reforma de l'Estat espanyol perque la seva existència és inviable electoralment. Mentre la majoria de diputats del Congreso procedeixin de regions que pel seu funcionament suposen una càrrega per a les regions econòmicament eficients, el sistema caciquil de les Diputacions Provincials no s’acabarà. Mentre no es qüestioni el paper de les forces armades i es qüestionin els seus pressupostos, mentre no es posi en qüestió el sistema monàrquic i mentre no es proposi un trencament efectiu dels pilars de l'espoli social que perpetren els oligopolis ibèrics contra les classes populars, les eternes promeses de canvi a l’Estat no deixaran de ser el que són: una distracció que pot servir per reflotar temporalment la il•lusió ciutadana per una democràcia que fa temps que ens van furtar, si mai la vam tenir.

L'estructura de despesa de l'Estat espanyol porta la ineficiència tatuada al seu ADN. D'aquesta ineficiència en surten beneficiades les grans constructores que controlen els pressupostos d'obra pública, les empreses de subministraments a les que cap força política estatal els hi ha qüestionat els seus marges de benefici, els bancs que es lucren amb el dèficit crònic de les administracions i tots aquells que viuen a l'ombra de les administracions que vam heretar del franquisme.

Entenem que més des de la candidesa que des de la mala voluntat, els nous regeneradors de l'Estat ens volen vendre per fascicles una democratització que mai arribarà. Ni Podemos ni ningú altre està disposat a qüestionar la Llei Electoral a costa de retirar poder polític a les regions més despoblades. No incomodaran a aquells que han segrestat les institucions democràtiques amb el crèdit bancari ni qüestionaran pilars de l'Estat com la monarquia, l'Exèrcit o la Guàrdia Civil.

Podran reformar a fons l'Estat espanyol quan Catalunya ja no en formi part i hagin de quadrar els seus comptes públics. Fins aleshores, no es mourà ni una fulla. I ho saben.

La primavera republicana

El proper 24 de maig el poble de Catalunya està cridat a les urnes per primera vegada d’ençà de la jornada històrica del 9 de novembre. Els diversos, variats i legítims interessos particulars de cadascú provoquen que cadascú intenti portar l’aigua al seu molí.

Alguns no volen sentir a parlar del partit al qual pertanyen i l’obvien conscientment. Alguns es recorden de les zones blaves ara. Alguns parlen de la immigració. Alguns parlen de l’atur. Algú altre fins i tot s’apunta a la moda del canvi, malgrat que sigui el que mana des de fa 36 anys. N’hi ha que parlaran dels desnonaments. N’hi ha que parlaran de la llum. Algú encara visitarà entitats prometent tal o qual subvenció municipal (encara!). I és bo que parlem de tot plegat, perquè efectivament, el vint-i-quatre de maig hi ha unes eleccions municipals per escollir els representants municipals dels propers quatre anys en funció de les propostes i programes que presentin.

Tanmateix, el 25 de maig, l’únic recompte que estaran fent a Madrid, i a partir del resultat del qual llençaran amb més o menys mala bava les seves legions, serà el dels vots que obtinguin les candidatures que donen suport al procés que ens ha de portar, més d’hora que tard, a la independència. Algú podrà dir, en aquest sentit, que l’anàlisi és d’un simplisme que fa tirar enrere. La veritat és complexa, però a la complexitat s’hi arriba per l’acumulació de coses simples. Els recomptes són simples, la interpretació dels recomptes ho és menys, sempre i quan els recomptes no siguin rotunds, en una direcció o en una altra, ja m’enteneu.

Va dir Alfred Bosch que si la primavera era republicana, la tardor seria lliure. Volem guanyar l’Ajuntament. Volem parlar de tot. Però també volem proclamar la República Catalana als balcons dels ajuntaments, inclòs, és clar, el del Raval de Montserrat.

M'encanta ser minyó

M’han preguntat molt sovint com ho veia. Com veia el què? -Els Minyons. I penso això:

M’encanta l’ambient canallesc, encarnat com ningú per minyons que tots coneixem. Alguns són amics meus. I dels bons. M’encanta la sensació de malifeta. M’encanta fer el que algú diu que no es pot fer. M’encanten les aventures minyones, situacions de vegades tan increïbles que els germans Marx ni s’imaginarien. M’encanta l’ambient de camaraderia, t’arrancarem els ulls si convé. M’encanta no jugar a guanyar (sortiu i passeu-vos-ho bé) perque així guanyem. M’encanten els friquis i els mites i els personatges. M’encanta tancar pinya i que falti un minyó que tot just està demanant la birra. M’encanta la cara de determinació abans d’un repte, el xip mental imperceptible que ens fa imparables, malgrat no complir de vegades les condicions sanitàries i higièniques mínimes. M’encanta que de vegades no complim aquestes condicions. M’encanta la nostra capacitat de riure de tot bitxo vivent, casteller o no, i de nosaltres mateixos (cridàvem un pis més! tot descarregant el 4de9f), però sobretot de riure de tot bitxo vivent. M’encanta que estiguem com unes maraques. M’encanta liar-la parda (de vegades molt parda) i sortir corrent. M’encanta comentar la jugada amb els tribuneros i riure de les seves cares d’indignació quan tal o qual o pasqual ha fet no sé què que no es pot fer. M’encanten els comentaris amb segones i amb terceres, i fins a quartes! M’encanta les nostres diades, perque passi el que passi, acaben igual o millor del que et pots imaginar. M’encanta ser un puto minyó. M’encanta. I ja està. NO AL CONCURS! VISCA ELS MINYONS SEMPRE! I VIA FORA, QUE TOT ESTÀ PER FER I EL 4DE10 ÉS POSSIBLE!

V

Deia Gandhi que primer et menyspreen, després se’n riuen, després t’amenacen i finalment, guanyes. Cito a Gandhi perque, a més a més de ser un referent mundial del pacifisme, va ser, també, un llibertador del seu país, la Índia, i ho va ser, de llibertador, ni més ni menys que de l’Imperi Britànic. Aquesta és una faceta del personatge de la qual, obviament, al centre de la Península Ibèrica hi passen de puntetes.

Pel què fa a la cita amb la que he obert aquest escrit, en el procés cap a la independència que tenim la sort i el goig de viure, som, sens dubte, a la tercera fase: les amenaces. A diferència de la cèlebre película d’Spielberg, en aquests encontres a la tercera fase els protagonistes (el poble de Catalunya) no veiem OVNIS ni extraterrestres, malgrat ens ho puguin semblar, sinó autèntics terrestres instal.lats encara avui en tesis de tipus predemocràtic i/o franquista que reforcen, si cap, la voluntat de moltes i molts catalans de deixar de compartir Estat, tribunals, hisenda, etc.

Ja fa temps que l’Estat espanyol i/o les elits que en depenen van deixar de menysprear i/o riure-se’n de la voluntat de les catalanes i els catalans de ser consultats sobre el seu futur polític. A tots els països del món sense excepció, les manifestacions de milions de persones provoquen un canvi facial notable en les persones que poden sentir-se interpelades per les mateixes, siguin aquestes persones dictadors, presidents o el Papa de Roma. En el cas del president Rajoy, no és difícil imaginar el somriure displicent previ a la primera vegada que les catalanes i els catalans vam sortir al carrer en massa. Jutgeu vosaltres mateixos si heu observat algun somriure d’un temps ençà.

Així doncs, han arribat les amenaces. En repasso algunes: l’Estat català no és econòmicament viable, quedarem fora de la Unió Europea, vagarem per l’espai sideral, passarem a formar part del Tercer Món, la llei no ho permet, la “indisoluble unidad de la patria”, trencament social, violència, etc. Hom pot triar quina de les amenaces li fa més por o més riure, però més enllà d’això, convindrem que ara per ara les amenaces no han fet minvar l’anhel de les catalanes i els catalans de ser consultats.

Quina és, doncs, la pitjor de les amenaces que pot fer descarrilar el tren cap a la llibertat? La pitjor amenaça és, des del meu punt de vista, el cansament. Els menyspreus, les rialles alienes i les amenaces cansen, però els processos que no s’acaben, acaben esgotant. L’Estat espanyol i/o les elits que en depenen tenen les esperances posades en el nostre defalliment per esgotament. I la lupa està situada en una ciutat i data concreta: Barcelona, 11 de setembre de 2014.

Tornem-ho a fer terrassenques i terrassencs. Tornem a mirar-nos i a somriure, renovem aquest Onze el compromís irrenunciable amb la democràcia i la llibertat. Persistim solemnement tossuts. Dibuixem-la plegats: la V de la victòria, o de la voluntat que diu: Seguiu!